Britànics

Contra tota lògica periodística escric aquest article abans de dijous, és a dir, abans del Brexit. Avui, però, el lector ja sap com ha acabat la jugada de Cameron per establir hegemonies al seu propi partit i poder gestionar l'eterna reticència anglesa amb les coses del continent. Han quedat com una illa? O podem dir, veient els resultats, que cal considerar-los més aviat una península d'Europa? Vostès ja saben la resposta. Si faig aquest exercici és només per poder afirmar que, per a molts i més enllà dels referèndums, la idea d'Europa avui la formen elements d'arrel profundament britànica. Si vull ser europeu és, també, per poder-hi incorporar essències de la cultura anglosaxona. Una està relacionada amb el nom mateix d'aquesta secció: “Keep calm”. Una referència a la flegma, a la capacitat de fer com si res quan les situacions són més extremes, a no fer el numeret i continuar la feina. El deure de no perdre la calma ha portat més d'un britànic a morir ofegat per no haver de fer escàndol i començar a cridar “Help!”. Abans morir que passar aquesta vergonya. Bromes a banda, la cultura anglesa ha projectat tres valors per a mi indestriables del projecte europeu: tolerància, joc net (fair play) i sentit comú. Propagar aquests valors em sembla tant o més revolucionari que moltes de les proclames electorals que hem sentit aquests dies. La gràcia afegida d'aquest programa cívic i polític és que va amanit amb una salsa indispensable: el seu peculiar sentit de l'humor. Als anuncis per buscar parella, presumir de sentit de l'humor sempre surt abans que no pas tenir casa i cotxe o de ser tendre i sensible. L'humor és el carnet d'identitat dels britànics, una qualitat innata que no distingeix entre classes socials. Ho vaig entendre un dia assolellat d'agost, fa molts anys, quan vaig dir al carnisser que feia molt bon dia. “Sí senyor, ja ho veu, aquest any l'estiu ha caigut en un dimarts”, i amb el mateix posat impertorbable va prosseguir: “Què hi posarem, doncs?”