Presumpció d'innocència?

M'estalviaré (o no?), pel que té d'obvietat, d'escriure (ho faig) que estic en contra de qualsevol abús sexual o de qualsevol tipus que s'infligeixi a menors o a majors d'edat.

En el meu passat laboral consta que, durant 15 anys, he estat professora de llengua i literatura espanyola. Els primers onze a secundària, és a dir amb alumnes menors d'edat, i els altres quatre amb alumnes universitaris i per tant ja majors d'edat. Podria passar que qualsevol d'aquells alumnes menors d'aleshores, ara trastocat pel que fos, vint-i-cinc anys després d'aquelles classes, s'inventés que vaig tocar-lo inapropiadament o que vaig abusar sexualment d'ell. Ho podria fer i, vist el que està passant, tindria tot el suport mediàtic i la societat a favor, mentre que jo, abans de poder-me defensar davant un tribunal, ja hauria estat jutjada per la ciutadania.

El passat 26 de maig l'arquebisbe de Barcelona va apartar el director de l'escolania de la parròquia de la Sagrada Família per la denúncia d'un exalumne d'uns fets ocorreguts entre 1972 i 1974. Jo no sé si aquests fets són veritat o no, però el que és evident és que, tot i tenint, pel que sembla, la paraula del presumpte abusat com a única prova, aquest professor de música ho té molt complicat per defensar-se del que va passar fa més de quaranta anys.

Només una reflexió: més enllà del suport absolut a qualsevol víctima d'abusos caldria ser conscient de la indefensió total a què es veuen abocats els acusats falsament d'aquests delictes.