A la tres
És el pacte
“Allò que ara obtinguis del PP
per donar-li suport polític, més endavant serà
titllat de xantatge
El discurs del Partit Popular després de les eleccions del 20 de desembre passat i de la repetició del 26 de juny és, si fa no fa, aquest: “Sóc el partit que ha tret més vots i més escons. Per tant, jo he de governar. Per tant, l'oposició, si més no la que jo anomeno –abusivament– constitucionalista, m'heu de votar. A canvi de què? A canvi de res (o de molt poc), és clar; que per això sóc el partit més votat. És –una altra interpretació abusiva– el que volen els espanyols.”
Aquest és el discurs que va portar Mariano Rajoy a declinar la invitació a formar govern i amagar-se entre els abrics, a veure si tot s'arreglava d'alguna manera. Després del 26 de juny, el punt de partida ha tornat a ser el programa del PP. Però ara sembla que tot es podia negociar. Menys la unitat d'Espanya, una qüestió que segons el CIS només preocupa l'1% dels espanyols. Deuen estar tots concentrats al govern del PP, em sembla a mi; perquè si no, no em quadren els números.
Com no li quadren a Rajoy, però això té una explicació fàcil. Una explicació que també val per al PSOE. Tots dos partits han governat de dues maneres. O amb majoria absoluta, sense deixar-ne passar ni una a l'oposició, o utilitzant la crossa d'algun altre partit, com el dels catalans.
Un suport del qual se'n van beneficiar tant els uns com els altres. Un suport que els columnistes de Madrid elogiaven llavors com a demostració del “sentit d'estat” dels catalans.
Bé, doncs ha passat el temps i la història s'ha reescrit, com es descriu a la novel·la 1984 de George Orwell. I els mateixos columnistes, o semblants, que elogiaven el sentit d'estat dels catalans ara diuen que era un xantatge.
Sí, sembla que els catalans no donaven suport als partits d'Espanya a canvi de res, com era la seva obligació, sinó per beneficiar-se'n. Benvinguts a la política real, bonics. És rar que columnistes i experts tan perspicaços no se n'adonessin llavors.
El cas és aquest, doncs: el suport que ara donis al PP a canvi d'alguna contrapartida, i que serà qualificat de mostra de “responsabilitat patriòtica”, quan convingui serà titllat de “xantatge”. Jo no negociaria res.
