L'economia al 2015
El president Rajoy es va precipitar quan va assegurar solemnement que la crisi econòmica ja era història passada i que aquest Nadal seria el primer que celebraríem en plena recuperació un cop superada la llarga recessió. L'efecte d'aquest triomfalisme va ser contraproduent, per les modestes xifres de creixement, de creació de llocs de treball i de millora d'un poder adquisitiu erosionat per la devaluació interna, que és la manera suau de dir retallada social per ser competitius a costa de sacrificar la classe mitjana i els salaris i prestacions de la classe treballadora. Per tant, les afirmacions es van haver de matisar tot acceptant que a les classes populars no els havia arribat encara cap millora tangible. Tanmateix, alguns indicis marcaven la possibilitat d'una fràgil represa. Tant és així que Stephanie Flanders, cap d'estratègia de mercat per a Europa del JP Morgan, indicava que si volíem valorar com evolucionaria l'acte següent del drama de la zona euro, hauríem de prestar atenció al cas d'Espanya. De fet, les coses no estan clares, perquè podríem continuar experimentant un creixement vacil·lant i una lògica preocupació per una possible amenaça de deflació. I ara el que convé és verificar en el cas d'Espanya si l'estratègia dissenyada serviria per a la zona euro.
En el cas d'Espanya han coincidit el deute (que iguala un any sencer de PIB), el dèficit i els problemes dels bancs que no es dissipen amb un stress test. Una peculiaritat és que al 2014 és l'única economia gran de la UE que ha tingut una inflació negativa. S'haurà de veure, per tant, durant l'any que ara comença, si el camí traçat serà viable des del punt de vista financer i polític. Al conjunt d'Europa també caldrà que els guardians de l'ortodòxia monetària no tinguin por d'utilitzar la màquina d'imprimir. Fa falta el quantitative casing i Mario Draghi, el president del BCE, ho sap. Caldrà, doncs, que Alemanya es deixi convèncer a fi de superar l'actual estancament a la japonesa. Draghi ja té 400.000 M€ a punt per concedir crèdits barats. L'estiu passat ja va optar per lluitar contra la deflació i la sobrevaloració de l'euro, en uns moments en què la globalització ha integrat les finances dels diferents països. A més a més, en termes reals, els tipus d'interès s'han reduït des dels anys 80: a 10 anys s'acosten a zero i a curt termini poden ser negatius. Serà, doncs, necessari advertir que el tipus d'interès no s'apujarà al primer símptoma d'inflació que comença. D'altra banda a l'Espanya amb pretensions de ser modèlica li surten problemes que són causa de gran incomoditat. Per exemple, la història de Bankia amb Rodrigo Rato empalmada amb les malifetes de Blesa a la Caja Madrid que va ser la mare de la criatura.
Tota la història és una sòrdida maniobra en què Rato, que contra llei cobrava, en sortir a borsa, de dues entitats financeres com La Caixa i la Banca Lazard, va presumir d'haver col·locat accions a 29 grans inversors i 350.000 clients i, satisfet, també Rajoy va presumir d'haver designat ell personalment Rato com a titular. Per no ser menys també Zapatero es va atribuir el mèrit a fi d'apuntar-se allò que pensaven que seria un punt. És així que es feia la revelació que les grans operacions financeres tèrboles es produïen amb el consentiment bipartidista dels grans partits polítics que s'alternaven al govern. A partir d'aquí tot ha estat un joc dels disbarats amb atacs del PP al governador MAFO (Fdez. Ordóñez) que arxivava les denúncies al calaix i atacs del Banc d'Espanya a Guindos que també replica com si no fossin tots del mateix equip i com si ell no hagués presidit el Lehman Brothers a Espanya quan va fer fallida i, després, va ser rescatat. El Banc d'Espanya invoca la professionalitat dels dirigents i denuncia el tracte de favor al Banc de València (CajaMadrid de l'òrbita PP). I tot és ara intercanviar-se acusacions: que si Acebes sabia quin era el forat de l'entitat tot i que davant del jutge va negar que l'auditora Deloitte l'hagués informat de tot. En fi, que s'ha muntat un galliner ben poc edificant, i just ara mateix per acabar-ho d'adobar i de contribuir al prestigi de la banca espanyola s'ha fet públic que l'escàndol Madoff torna a empastifar el Banc de Santander per la seva participació en l'estafa d'esquema Ponzi més gran de la història. I aquí, cinc anys d'investigació no es podran esquivar per la via de la doctrina Botín. Dilluns passat, la fiscalia de Ginebra – Suïssa va reobrir el cas. Es demostra, sembla, que el Santander sabia perfectament que venia una piràmide fraudulenta de 65.000 M$ per enriquir-se amb engany als clients. Francament, no sembla el millor moment per fer d'Espanya el paradigma europeu.
