Acord i inconcrecions

Després de la mas­siva par­ti­ci­pació del 9-N, a la qual es va arri­bar tot i el pre­cari clima d'entesa exis­tent, la tensió entre CiU i ERC es va incre­men­tar nega­ti­va­ment, amb acu­sa­ci­ons mútues que tin­gue­ren el punt àlgid quan Mas titllà de “men­ta­li­tat auto­no­mista” ERC (el qui fa dos dies ho era, als qui mai no ho han estat). Sur­re­a­lista! La des­a­vi­nença es va accen­tuar a par­tir de la con­ferència del pre­si­dent Mas el pas­sat 25 de novem­bre, on la seva pro­posta pro­vo­ca­ria que el procés vers la inde­pendència entrés en un atzu­cac alar­mant. En aque­lla con­ferència, va que­dar palès que el pre­si­dent volia ser l'únic pro­ta­go­nista, i reser­vava per a la resta accep­tar el que ell pro­posés. Mas inten­tava de nou el que havia pretès en les elec­ci­ons del novem­bre del 2012, quan recla­mava aque­lla majo­ria “qua­li­fi­cada”: lide­rar el procés sobi­ra­nista segons els interes­sos de CiU. Com en aque­lla ocasió, Mas tor­nava a fer ser­vir una versió més sub­til del modus ope­randi con­ver­gent, de la “puta i la ramo­neta”, que tingué èxit en l'època de les majo­ries pujo­li­a­nes, però ara, quan en l'horitzó con­ver­gent hi ha núvols negres, l'èxit ha sigut galdós. Per sort això ja és anècdota i tot indica que el seny s'ha impo­sat per sobre els interes­sos par­ti­dis­tes.

Si el pre­si­dent Mas hagués exte­ri­o­rit­zat la gene­ro­si­tat que exi­gia als altres, mai hau­ria con­di­ci­o­nat el procés ni el full de ruta als seus interes­sos o al del par­tit; ja hau­ria fet els deu­res del pacte de legis­la­tura sobre les estruc­tu­res d'estat, i no hau­ria esmen­tat els atri­buts de pre­si­dent per plan­te­jar aquell lapi­dari “s'accepta o esgo­taré la legis­la­tura”. Com calia espe­rar, el pre­si­dent d'Esquerra, Oriol Jun­que­ras, per soli­da­ri­tat amb la diver­si­tat social i amb les clas­ses més des­fa­vo­ri­des, s'hi va opo­sar pre­sen­tant una pro­posta sense cap coti­lla, amb volun­tat dia­lo­gant, de nego­ci­ació i de pacte. Jun­que­ras pre­veia mesu­res per alleu­ge­rir les grans desi­gual­tats, una lacra que alguns obvien i que cal des­ter­rar urgent­ment, la qual porta a un axi­oma poc o gens dis­cu­ti­ble: mai els des­fa­vo­rits i mar­gi­nats vota­ran la dreta, o dit d'una altra manera, mai la gent pro­pera a Esquerra, la CUP o Súmate votarà Mas, sim­ple­ment perquè és el líder d'un par­tit de dre­tes.

Torna a haver-hi entesa, però cal que el refet pacte no s'esquerdi de nou. Voldríem veure en l'acord, un exer­cici i lliçó del que pot acon­se­guir la democràcia quan hi ha volun­tat política. Les elec­ci­ons no seran fins al 27-S, però no hi haurà llista pre­fe­rent del pre­si­dent, car tot­hom podrà con­fec­ci­o­nar la seva can­di­da­tura amb els inde­pen­dents que vul­gui (cosa que, rao­na­ble­ment, fa més fac­ti­ble la pos­si­bi­li­tat de superar el 50% dels dipu­tats). Entre els acord, es pre­veu aca­bar d'enlles­tir el full de ruta vers la inde­pendència que, impres­cin­di­ble­ment, s'haurà de con­sen­suar també amb la CUP i els que s'hi vul­guin afe­gir i incloure'l en cadas­cun dels res­pec­tius pro­gra­mes, la qual cosa donarà caràcter ple­bis­ci­tari a les elec­ci­ons i, a més, els dife­ren­ciarà dels par­tits uni­o­nis­tes (PP, C's, PSC i Pode­mos). UDC i Duran seguei­xen dis­tor­si­o­nant el procés, men­tre que ICV-EUiA se n'ha des­mar­cat defi­ni­ti­va­ment, atrets pels cants de sirena de Pode­mos...

Si s'obté el resul­tat espe­rat, també caldrà for­mar un govern de con­cen­tració naci­o­nal, amb polítics, inde­pen­dents i enti­tats sobi­ra­nis­tes tan emblemàtiques com l'ANC, Òmnium, l'AMI i Súmate, per tal que ges­ti­oni la tran­sició fins a la con­se­cució del gran objec­tiu i superi els entre­bancs que ens vin­dran des de la metròpoli...