El dit d'Ai Weiwei

No tinc remei: visito les exposicions quan s'acaben. I és un problema perquè no sóc l'única i les sales són plenes de gent. M'ha tornat a passar amb la magnífica exposició de l'artista xinès Ai Weiwei que, comissariada per Rosa Pera, diumenge es va tancar a la Virreina. El fet és que, en aquest cas, la visita in extremis em resulta particularment increïble: passava davant de l'edifici quasi cada dia. Potser aquesta proximitat em feia considerar que hi podia entrar en qualsevol moment. De fet, hi vaig entrar un cop, però feia tard a una cita, i vaig dir-me que hi tornaria i, si podia, acompanyada d'una persona amb qui volia compartir la visita i comentar l'obra d'aquest artista que, per les seves accions en contra de l'aparell polític xinès, viu sota vigilància i, sense passaport, no pot abandonar el país. Finalment, ho vaig aconseguir i, és clar, vaig veure un munt de fotografies en què Ai Weiwei mostra el seu dit del mig aixecat davant d'una diversitat d'edificis (o d'obres) que considera que d'alguna manera representen el poder, sigui perquè van construir-se per mostrar-lo o perquè, suposo, s'han convertit en símbol del gregarisme cultural i turístic, que també és una forma de domini i control planetaris. És així que, amb el braç estès, el dit d'Ali Weiwei s'aixeca, posem per cas, contra el Coliseu, la Casa Blanca i el Valle de los Caidos, però també davant de la Gioconda i la Sagrada Família.

Encara que el gest hagi esdevingut una icona de protesta, he de confessar que no és el que més m'agrada d'Ali Weiwei. Té alguna cosa efectista i evident. Prefereixo, entre altres obres, les seves fotografies d'exiliat a Nova York, els anys vuitanta, i el seu treball a propòsit dels nens que, en el terratrèmol del 12 de maig del 2008 a Sichuan, van morir en escoles construïdes de manera corrupta amb material precari. Tanmateix, un cop s'ha tancat l'exposició a Barcelona, penso en la seva resistència com a exemple que cal mantenir-se d'alguna manera aixecat contra el poder. Encara que sigui amb un dit.