De fraus i quimeres
El “«atado y bien atado»” franquista fa riure davant d'aquestes previsions constitucionals. Sobretot combinades amb la llei d'Hondt.
Des de l'unionisme han estat abundants els dards dirigits al món independentista atribuint-li truculències pròpies de terra de fenicis. El darrer frau imputat és la conversió d'eleccions autonòmiques en plebiscitàries. Però hi ha un altre tipus de frau del qual mai no se'n parla: el discurs falsari segons el qual la solució de la “qüestió catalana”, en clau sobiranista, passa per la reforma de la Constitució. A iniciar aquesta reforma ens conviden amb cinisme màxim dirigents del PP, PSOE i altres, que escampen impúdicament la falòrnia que aquella reforma, fins i tot en la pràctica, és possible. La malícia és magna perquè tots ells tenen perfecta ciència i consciència de la condició d'irreformable de la Constitució pel que pertoca a la “qüestió” esmentada.
En el moment constituent Alianza Popular ja maldava per introduir una clàusula d'intangibilitat pel que fa a l'article 2, de manera que la integridad del territorio o la unidad política del Estado tingués vigència eterna. La ponència constitucional va optar, hipòcritament, per refusar aquesta immodificabilitat expressa, de iure, per introduir-la de facto. Perquè mitjançant l'article 168 s'impossibilità qualsevol reforma sense haver de dir-ho expressament. Així, la unitat de la nació, els drets fonamentals i la corona quedaven blindats per in secula seculorum. Prou ho expressa un constitucionalista en dir que “aunque la Constitución Española no contiene cláusula de intangibilidad alguna el complicadísimo procedimiento del art. 168 está destinado a hacer inviable la reforma de aquellas partes especialmente protegidas”. És el mateix que assenyala un altre comentarista en dir que, si bé la Constitució sí pot ser reformada en matèries no sensibles, pel que fa al seu nucli dur això no esdevindrà mai possible en la pràctica, “dado lo extraordinariamente complicado del procedimiento previsto en el art. 168 que muy difícilment podrá ser transitado nunca”.I efectivament, és impensable que pugui produir-se mai aquesta modificació si es te en compte que farien falta, no una, sinó dues legislatures. En la primera el Congrés dels Diputats hauria d'acordar la proposta de modificació ni més ni menys que per dos terços de la cambra i el mateix –i també per dos terços– el Senat. Tot seguit es dissoldrien les Corts i es convocarien noves eleccions. Les Corts resultants no quedarien vinculades a l'esmentat propòsit de reforma constitucional, qüestió que només es passaria a estudiar si el Congrés per majoria simple i el Senat per majoria absoluta volgués continuar amb la reforma. Finalment, aquesta reforma s'hauria d'aprovar altra vegada per dos terços de les noves Corts (tant del Congrés com del Senat) i, a més a més, sotmetre-la a referèndum de tot l'Estat. Es tracta, doncs, d'una absoluta quimera, concepte, per cert, molt grat a l'anterior Borbó a l'hora d'aplicar-lo al procés català.
Com diu un tractadista, (que també assenyala que això és insòlit en dret comparat i en la història del constitucionalisme espanyol) “lo que se está queriendo en verdad es introduir cláusulas de intangibilidad sin introducirlas. Lo que se pretende no es revisar la Constitución, sinó impedir su revisión”. En definitiva, el “atado y bien atado” franquista fa riure davant d'aquestes previsions constitucionals. Sobretot combinades amb la llei d'Hondt.
