Can Finet

S'ha de dir, perquè és excepcional: aquest any en fa 150 que la Fonda Finet, de Sant Feliu de Pallerols, apareix documentada com a fonda en un inventari lligat amb una herència. El 1865 és l'any del final de la guerra de Secessió dels Estats Units, l'any de la mort d'Abraham Lincoln i del pronunciament del general Prim contra el règim d'Isabel II. Aquest document notarial vol dir que, abans del 1865, la casa ja era un hostal o fonda, i amb l'afegitó que sempre ha sigut la mateixa família que ha portat el
negoci. Ara som a la cinquena generació de la nissaga, i ja hi ha preparada la sisena.

Actualment, al davant del restaurant hi ha l'Antoni i la seva esposa Teresa, però, és clar, la cosa arrenca de lluny. La rebesàvia Magdalena, cada dia, acabat el servei de menjador, agafava tots els atuells usats i els anava a rentar al Rec. El Rec era una mena de safareig llarg amb aigua desviada de la riera, a poc més de cent metres de la fonda, i la gent del poble veia cada dia la Magdalena rentar a consciència olles, cassoles, plats i coberts. Era una dona que sempre anava molt ben vestida, elegant i senyorívola, de manera que, de tan fina i neta com era, al poble li deien la Fineta, d'aquí ve el sobrenom de la fonda.

El pare de l'Antoni, en Josep, tenia vuit anys que ja anava a l'estació del tren a esperar clients per portar-los les maletes. Quan complí els onze, començà a la cuina i no la va deixar fins a la jubilació, fa pocs anys. És en Josep qui explica que el seu avi (que de veritat va anar a Cuba, a la guerra), amb un parell de matxos, anava a buscar el vi al Vellonc, una parada de tartanes a tocar de Rupit. Anar amb matxos a buscar vi avui no ho podríem entendre; ens semblaria tan surrealista com el que feia el seu pare: s'aixecava a les sis del matí, ho escombrava i fregava tot, després pelava patates, preparava el dinar i a les vuit ja era a la muntanya de la Salut a fer llenya; tenien una cuina econòmica i no van haver de comprar mai ni una estella. Quan havia arribat de llenya, es canviava i atenia els clients de dinar. A la tarda se n'anava a l'hort i no tornava fins al vespre. Tampoc van comprar mai fesols, ni patates ni verdures. I amb les restes de tot plegat, engreixaven cinc porcs cada any. Autèntica història viva d'una casa amb més d'un segle i mig a l'esquena, on segueixen acollint i atenent clients i amics, com sempre. Des de sempre.