Opinió

Els pecadors són al govern

El problema no radica en els plutòcrates, sinó en els polítics que estan al seu servei. I això és precisament el que està passant a l'Estat espanyol

Aquest país desprèn una for­tor de pes­tilència que delata de forma irre­fu­ta­ble un nivell de cor­rupció per­fec­ta­ment visi­ble i gene­ra­lit­zat. La ferum és tan gran que ja no per­met res­tar importància a un feno­men de tanta mag­ni­tud. En efecte, ja no és pre­sen­ta­ble la versió que aquests mals són impu­ta­bles al sis­tema capi­ta­lista modern. D'entrada perquè pot reves­tir dife­rents ver­si­ons que, en gene­ral, con­tri­bu­ei­xen a un model en el qual els plutòcra­tes fan que els rics ges­ti­o­nin l'eco­no­mia a favor dels rics. El pro­fes­sor Piketty s'ha fet famós per la seva denúncia de les crei­xents desi­gual­tats en un món en el qual un gerent d'empresa dels EUA gua­nya de mit­jana 11,7 mili­ons de dòlars, és a dir, 331 vega­des el salari mitjà d'un obrer nord-ame­ricà. Atès que aquesta situ­ació no s'ha cor­re­git amb mesu­res fis­cals, gra­du­al­ment s'ha anat pro­duint una gran des­le­gi­ti­mació del sis­tema que ha conduït a la cor­rosió del mer­cat capi­ta­lista. Schum­pe­ter amb la col·labo­ració invo­luntària de Marx va pro­nos­ti­car que el capi­ta­lisme seria víctima de seu propi èxit a través del camí de l'acu­mu­lació infi­nita. I, en efecte, les empre­ses han ten­dit a con­ver­tir-se en mono­po­lis amb interes­sos cre­ats que ten­dei­xen a con­so­li­dar els pri­vi­le­gis. Les herències con­ti­nuen essent un pri­vi­legi. Però el pro­blema no radica en els plutòcra­tes, sinó en els polítics que estan al seu ser­vei. I això és pre­ci­sa­ment el que està pas­sant a l'Estat espa­nyol.

El pri­mer minis­tre Rajoy està molt cofoi d'un crei­xe­ment fràgil que és con­seqüència de mesu­res de països ter­cers o de caram­bo­les pro­ce­dents de l'exte­rior. I, com de cos­tum, els orga­nis­mes exte­ri­ors li esme­nen la plana i ens col·loquen gene­ral­ment entre els pit­jor qua­li­fi­cats segons els cri­te­ris gene­ral­ment accep­tats. Ara, per exem­ple, a part de l'informe nega­tiu de l'OIT (l'ONU en versió de tre­ball, sala­ris i con­di­ci­ons de tre­ball) que ens adju­dica l'últim lloc de la llista de països indus­tri­a­lit­zats, ens ha denun­ciat, com a quart país començant per la cua, en el rànquing de per­niciós efecte dels lob­bies o grups de pressió que, en lloc de ser vigi­lats o san­ci­o­nats pel seu incon­di­ci­o­nal suport als grups empre­sa­ri­als, actuen com a govern al ser­vei dels empre­sa­ris que recla­men favors dels poders públics per als seus nego­cis pri­vats. El govern acaba, doncs, essent ins­ti­ga­dor o còmplice de les vila­nies i mal­ves­tats dels pri­vats que actuen única­ment guiats per l'ànim de lucre. Com s'explica que els ERO i els cur­sets de for­mació pro­fes­si­o­nal puguin finançar el cli­en­te­lisme polític dels votants soci­a­lis­tes i del PSOE, la patro­nal CEOE i els sin­di­cats obrers?

Com poden ara GriñÁn i ChA­ves fin­gir que igno­ra­ven la delic­tiva actu­ació que repre­sen­ten? O com pot el PP des­car­re­gar en els últims tre­so­rers del par­tit des de l'etapa d'Aznar la res­pon­sa­bi­li­tat de les obres a l'edi­fici del car­rer de Gènova, seu del par­tit? Algú es pot creure que tot va ser culpa del tre­so­rer Bárce­nas (¡sé fuerte!) i que Rajoy no tenia notícia de l'existència de la caixa B, de la qual apa­reix com a bene­fi­ci­ari dels nom­bro­sos “sobre­co­ge­do­res”? En uns moments en què la classe mit­jana es veu amenaçada d'eli­mi­nació i en què la classe obrera enyora els anys en què encara podia ser mileu­rista, té algun sen­tit que el govern indem­nitzi ACS, l'empresa de Flo­ren­tino Pérez, amb 1.350 mili­ons d'euros per la invi­a­bi­li­tat de l'ope­ració Cas­tor que va cau­sar ter­ratrèmols davant les cos­tes de Tar­ra­gona i Cas­telló? Tenen jus­ti­fi­cació els ajuts a Sacyr per les obres del canal de Panamà o els ajuts a OHL (Villar Mir) pel tren la Meca-Medina? Tenen pre­sen­tació els 278.000 euros de des­pe­ses de repre­sen­tació de Rita Bar­berà? Es pot tole­rar que les cai­xes d'estal­vis del Penedès, Girona, Man­resa o Laie­tana paguin per que­dar exo­ne­rats, hagin con­do­nat crèdits o cobrin, com a la pre­si­dida per Narcís Serra, 14 mili­ons d'euros d'indem­nit­zació, en lloc de ple­gar per dimissió i pre­sen­tant dis­cul­pes? Evi­dent­ment, no! Per tant, l'única expli­cació que pas­sin aques­tes coses és que la figura del comis­si­o­nista que intervé en un negoci entre dues empre­ses pri­va­des sigui, en última anàlisi, la gent del govern, tal com s'ha vist en la tra­jectòria de Rato.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia