Són nens

Són nens i, per tant, tot els és permès. Il·limitadament. Vaig comprovar-ho en un restaurant, dinant amb tres amics. En una altra taula, dues mares joves, submergides apassionadament en la conversa, deixaven que els seus dos fills empenyessin estrepitosament les cadires d'un costat a l'altre del menjador a la manera d'improvisats cavalls. Lluitaven entre ells, amb els tovallons com a senyeres i les forquilles com a espases. L'angúnia i les esgarrifances dels presents venien, doncs, no només del fregadís de les cadires al terra, sinó també del xoc de forquilles. No cal dir que estridents crits guerrers acompanyaven la medieval justa. La clientela, entre sorpresa i indignada, s'ho mirava amb alta incomoditat. Fins que un de la nostra taula va gosar fer un lleuger, discretíssim i silenciós gest d'avís a les mares, que, amb no dissimulada estranyesa i irritació vers aquell agosarat intrús, feren acostar els seus fills. Aquest, si bé varen empetitir el seu radi d'acció, continuaren, ara en un racó, la seva lluita aferrissada, sempre amb crits eixordadors. Finalment, esgotats, varen acostar-se a la taula de les mares fins que es van adormir. Els quatre amics pogueren dinar amb normalitat i oblidar l'incident. Molt temps després els nens es despertaren i una de les mares, abans d'abandonar el local, ens va interrompre el cafè i, col·locant el seu rostre a un pam del nostre company gesticulador, començà a bramar contra ell repetint incessantment ¿no ve que son niños? L'amic –home educat i un pèl pusil·lànime– optà per deixar-se insultar fins que, ben desfogada, la mare se n'anà. Així, el nostre company interpel·lat va quedar capcot i entristit i nosaltres astorats en pensar en el rancor d'aquella dona, que, malgrat la llarga estona transcorreguda, no havia oblidat el timidíssim gest de protesta adreçat molt abans no al seu fill sinó a ella. En veure'l tan compungit una senyora va aixecar-se d'una taula veïna: “No en faci cas; vostè rai, pensi que això li ha passat avui i prou; a mi em passa cada dia. Sóc mestra”, va dir.

Com que estic lluny de la comunitat educativa de la qual no sé res, havia oblidat l'episodi, que ara m'ha aflorat amb motiu del primer assassinat –que previsiblement no serà pas l'últim– d'un professor d'institut en mans d'un alumne. “Res no té a veure una cosa amb l'altra. El professor va morir a mans d'un malalt mental; és un fet aïllat, excepcional”, poden dir. Segur? Era realment indetectable, la malaltia?

En qualsevol cas, és prou sabut que la societat de la repressió crea neuròtics, però la de la permissibilitat màxima crea narcisistes màxims. I socialment és molt més perillosa aquesta darrera patologia que no pas la primera. I què es fa per educar en sentit contrari al narcisisme? Per part dels pares, és clar. O no són ells –i amb diferència– els principals responsables? I no parlo d'aquest lamentable episodi, sinó en general. Com també ho és l'administració que no qüestiona mai els pares –votants, al capdavall–, que sempre els dóna la raó, com ho fan ells amb els seus fills; una administració que resta passiva quan alguns d'aquests pares gosen amb el seu fill al davant ridiculitzar el professor. Si s'expulsa el fill, per què es permet, en canvi, l'entrada a l'escola a aquests pares? Pares de nens afectats d'obesitat psicològica en alimentar-se sedentàriament només de drets, sense exercitar-se en allò que en altres temps s'anomenaren obligacions.