Calent i fred

“Les institucions són fortificacions, ben planejades i proveïdes” deia el filòsof social, teòric del liberalisme, i defensor de la societat oberta Karl Popper. Els ajuntaments com a institucions són llocs on es fa política, on es prenen determinis sobre la nostra vida econòmica, social o cultural. És clar que hi ha vida en altres llocs de les ciutats i pobles. O en els “no-llocs”(non-lieux) que descriu l'antropòleg francès Marc Augé. Punts de confluència, provisionals, com ara la plaça d'arena on es forma un mercat, on s'acumulen parades o s'exposen els productes a terra mateix. Un espai que no necessita instal·lacions, amb una porxada n'hi ha prou, o algun rafal. Una altra estructura provisional i moderna són els aeroports, els ports, les estacions, les benzineres, els aparcaments, els polígons. O les estacions d'enllaç del metro, allí on conflueixen rodalies, regionals o els llarga distància, amb els vols internacionals o domèstics. En aquests “no-llocs” hi ha vida, hi ha moviment, d'aquí surt l'energia dinàmica cap a pobles i ciutats, mentre que sovint a la institució fortificada tot té una certa forma definitiva. M'engresco en la lectura de Karl Schlögel, professor d'història d'Europa de l'Est a Viadrina, que aquest any ha publicat Terror y utopía. Moscú en 1937. Un llibre deliciós, malgrat que parli del gran terror de Stalin. Prova de servir-se del flâneur de Walter Benjamin o de la tècnica del muntatge d'Eisenstein com a eina descriptiva, i veu que no li serveixen per parlar d'aquella destrucció humana i de la ciutat. En un llibre anterior, En el espacio leemos el tiempo, Schlögel parla de com canvien les ciutats, de com hi podem llegir el pas del temps i les conjuntures econòmiques. I de llocs calents i llocs freds. Una societat freda seria una autodescripció, mentre que una societat o ciutat calenta fa valer el món exterior, la natura, les xarxes de ferrocarril, els carrer, les autopistes, el paper, el so, per expressar-se. Demà ens mourem entre fred i calent.