Monges, esquerres i utopia

Les eleccions municipals portaran cua. No només pels resultats, sinó per algunes dinàmiques que ja es van percebre en la campanya electoral. Els 15 dies previs al 24-M van portar la irrupció de dos personatges nous a l'escena política: les germanes Lucía Caram i Teresa Forcades, cadascuna amb un perfil social molt marcat (més assistencial o més rupturista) i fent campanya al costat d'alguns líders polítics del país. Caram va acompanyar Artur Mas, mentre que Forcades va tenir una conversa amb Ada Colau a Barcelona i va participar en un multitudinari míting a Vic donant suport a la candidatura de Capgirem Vic, que ja presagiava els bons resultats que va tenir.

Crítiques a les dues religioses per part dels puritans de l'Església visigòtica espanyola no en van faltar, però el cert és que la carrincloneria de la Conferència Episcopal ja faria bé d'escoltar aquestes dues religioses que han fet un pas, decisiu, per a poder actualitzar un discurs religiós que a Catalunya perd adeptes. Amb tot l'enrenou polític que, previsiblement, hi haurà aquesta tardor serà molt interessant de veure quin paper acaben jugant aquest parell de nous actors, un dels quals (Teresa Forcades) ja ha comentat que podria demanar l'exclaustració per dedicar-se definitivament a la política.

Relacionat amb l'aparició d'ambdues religioses, una reflexió més general. Elles, com la pròpia victòria de Colau a Barcelona o els magnífics resultats de la CUP a nivell català, posen de manifest que el discurs més social s'ha tornat a fer important en l'ecosistema polític. Evidencien que l'anàlisi del procés sobiranista des d'un únic angle –l'eix nacional–, avui en dia grinyola i caldria considerar que el votant català (també el sobiranista) té molt en compte els projectes socials que hi ha darrere de cada formació política. Tot i que jo sóc dels que creuen que primer cal construir el país per llavors discutir sobre quina societat volem, entenc que aquestes municipals han deixat anar un clar sentiment de malestar contra la classe dirigent, sobretot entronitzat per l'ascens de projectes rupturistes articulats des de l'esquerra alternativa.

Barcelona en Comú i les candidatures articulades per la CUP no només han atret el seu votant històric, sinó el vot contra les retallades i contra un sistema polític clarament marcat per escàndols de corrupció o el clientelisme. Per molt que ara començaran a tenir responsabilitats de govern –i també s'acabaran adonant que fixar-se acríticament en la utopia pot comportar frustració i rebuig per part d'alguns dels qui els han donat suport–, els resultats de l'esquerra alternativa han contribuït a posar en qüestió el tradicional sistema de partits que s'havia configurat, a Catalunya i a Espanya, durant la transició. A més a més, el cop de puny d'aquestes forces dites alternatives també arriba acompanyat d'un relleu al capdavant de l'ANC, on Jordi Sànchez assumirà la presidència de l'entitat sobiranista i ja ha avançat que li voldrà donar un gir més social.

Amb tot, sembla clar que la irrupció de Podemos i l'erosió constant del sistema de partits tradicional poden haver reconfigurat l'espai polític a Catalunya. Avui, per molt que les forces independentistes van sortir clarament victorioses de les municipals, en xifres agregades, unes plebiscitàries sembrarien més dubtes sobre el resultat que fa uns mesos –abans que Pablo Iglesias esdevingués un messies per a segons qui–. Artur Mas té l'obligació, moral i política, de portar els catalans a les urnes, però també és feina de tots els independentistes (ara més que mai) de remar en una direcció i trobar tants suports com faci falta per no embarrancar-se en el fangar que ens han deixat aquestes municipals.