La paraula

Fa vuit mesos, enmig d'allò que jo ingènuament pensava que només era una conversa apassionada, un membre del PSC –no em facin dir el seu nom, no deixem que l'anècdota mati la categoria– em va engaltar que, si d'ell depengués, per “posar fi a l'estafa de la independència” ja hauria tret els tancs i hauria suspès l'autonomia de Catalunya. En termes generals aquest membre del PSC és una persona culta, intel·ligent i amable, si és que les paraules culta, intel·ligent i amable continuen significant gran cosa.

Em vaig preguntar què deu ser mantenir una conversa quan saps que tens literalment els tancs al teu favor, apuntant la gent amb qui precisament parles. En el curs d'una discussió moltes vegades som conscients que hem arribat a un punt de trencament amb el nostre interlocutor. És un punt de no retorn, la inauguració d'un nou estat de coses en què res ja no pot ser igual de com havia estat abans. Quan i com s'arriba a aquest punt? S'hi arriba quan es descobreix l'extremitud de la paraula, quan es descobreix que tota paraula futura queda neutralitzada per la imposició i l'abús. Durant l'última campanya electoral i després del 27-S hem experimentat molts d'aquests punts de no retorn. En contra del que pensen els dogmàtics, el trencament amb algú –la impossibilitat d'un futur diàleg– no sol donar-se ni per la diferència d'opinió ni per la discrepància amb aquella persona. No: sol donar-se quan aquella persona revela que per a ella el diàleg era només un decorat, un simulacre vigent mentre no calgués apel·lar a la força per destruir una discussió que precisament amenaçava de posar fi al privilegi patrimonial de la força.

És esfereïdor constatar com Espanya, maquillada de legalitat, deriva cap a un règim disculpadament totalitari enfront de les reivindicacions democràtiques del sobiranisme. Aquesta demofòbia no hauria estat possible si molts actors socials –des de mitjans d'informació fins a polítics i intel·lectuals liberals i d'esquerra– no haguessin dimitit del seu suposat compromís amb la paraula, el diàleg veraç, i, en suma, la democràcia. L'espanyolisme només se sent còmode a l'altre extrem de la paraula, en el punt on tot és irreparablement físic.