La fractura
Un els arguments més rebregats pels contraris a la independència és assegurar que, amb la reivindicació sobiranista, s'ha produït una fractura al si de la societat catalana. Afirmen que, ara, existeix una divisió real entre els partidaris de la independència i els favorables a la dependència. I es planyen que, abans, això no passava. Quan els independentistes érem minoria, sembla que de divisió no n'hi havia i tot era oli en un llum. Era normal i un bell exemple de convivència, per tant, que la majoria de la societat catalana no qüestionés la dependència d'Espanya, la manca de qualitat democràtica, el setge a la llengua o la discriminació pressupostària i d'inversions que afecten, directament, la quotidianitat de la gent i el funcionament de l'economia. Tan bé que estàvem, doncs, i ve ara aquesta onada independentista i ho fa trontollar tot i crea tal divisió que, fins i tot, genera famílies trencades, parents separats i amics que no es parlen, precisament, perquè els partidaris de la independència s'entesten a no amagar la seva opinió, sinó a expressar-la amb naturalitat, de manera pacífica i fins i tot festiva.
Però quina mena de famílies són aquestes que acaben barallant-se i enemistant-se, per tenir posicions polítiques diferents, però sempre democràtiques? En quina mena de famílies desestructurades pensen els cappares d'aquesta teoria, segons la qual ja s'han acabat els plàcids dinars nadalencs de sobretaula interminable, ara sembla ser que amb el menjador mig buit? I tot això per tenir posicions polítiques diferents? Si així fos, totes les societats serien, de fet, societats dividides, amb una fractura profunda, atès que no tothom pensa igual. Ho seria França i ho seria Espanya i Alemanya i... Des de quan la llibertat és un factor de ruptura? I si no ho és mai, per què només a Catalunya? Apel·lar a la diversitat d'opinions en el si d'una societat, com a element negatiu i instrument de divisió, és indicatiu de la poca cultura democràtica d'aquells que empren aquest argument, perquè la diversitat i la seva expressió lliure són l'essència de la democràcia.
Al costat de la pretesa fractura pel caprici dels independentistes entossudits a existir, hi ha hagut qui, amb un desconeixement de la realitat catalana de dimensions oceàniques, ha apel·lat als orígens geogràfics, culturals i lingüístics, com a arma llancívola contra les aspiracions nacionals. Cal tornar a insistir que, avui, el debat a Catalunya no força ningú a triar o descartar identitats –un àmbit molt complex, on cadascú ja té la seva o les seves– sinó a escollir sobirania: qui mana a Catalunya, Espanya o els catalans? La divisió no és per la llengua o els orígens, sinó pel poder. I com que la seva idea de nació és, de fet, ètnica i nacionalista, més basada en els orígens que en la voluntat, per això els resulta incomprensible un projecte nacional de lliure adhesió, cívic i inclusiu.
En realitat, sí que hi ha una fractura a Catalunya i greu, però no de caràcter polític, ni tan sols identitari, sinó de caire social i econòmic. És aquella divisió profunda entre la majoria de la societat i aquells a qui costa seguir el ritme del benestar general. És la Catalunya amb gent sense feina, treballant a precari o amb sous baixos, la Catalunya amb mig milió de persones vivint en situació de pobresa extrema i aquest 54% de joves condemnat a l'atur. La Catalunya dels que s'han quedat sense casa pel fet de no poder-ne pagar la hipoteca i les famílies on tothom és desocupat i viuen com poden amb les pensions dels avis o dels sogres. La Catalunya amb familiars dependents, les dones que cobren un salari inferior al dels homes per fer la mateixa feina o el drama dels treballadors autònoms per arribar a finals de mes o dels petits empresaris per a pagar les mesades regularment als treballadors. Si hi ha una fractura social, avui, a Catalunya, és aquesta i no una altra.
