Negociar amb l'extrem
Bismarck va dir: “Vivim en un temps especial, qui és fort és en realitat feble pels seus escrúpols i qui és feble esdevé fort per la seva audàcia.” L'origen està en la por de perdre i la necessitat de preservar, sempre més important en qui és fort. Contràriament qui és feble pot perdre poc i per tant pot ser audaç sense límit. Mao escriu que “El desequilibri ha de ser la regla objectiva”. “El cicle, que no té fi, evoluciona des del desequilibri a l'equilibri i torna després al desequilibri. Cada cicle porta a un nou i superior nivell de desenvolupament. El desequilibri és normal i absolut, i l'equilibri és temporal i relatiu.” És el principi maoista que porta a l'extrem el marxisme amb “la revolució dintre de la revolució”. Aquests principis polítics són radicals i absoluts però certament legítims, no s'han de perdre de vista per qui pretén negociar, fer política i coalitzar-se amb l'extrema esquerra perquè són els que regeixen el seu comportament polític.
Resulta difícil de comprendre com es planteja una negociació entre una coalició política de centreesquerra i un partit d'extrema esquerra que pretén subvertir l'ordre polític basant-se en una visió marxista-leninista, encara que amb respecte per les persones i manca absoluta de violència. Difícil comprendre que es pretengui que aquest partit es comporti sota els principis polítics de la democràcia parlamentària perquè són aquests antagònics amb la seva ideologia, que per la seva pròpia naturalesa és innegociable. Aquest partit identifica qui són els enemics amb qui s'ha de batre i es generen llistes de persones que políticament no s'accepten. Aquesta és una doctrina leninista que ningú pot negar que des de la seva òptica és respectable però que des de les pràctiques democràtiques consolidades no ho és en absolut: dir als altres què poden fer i què no.
El problema és negociar un full de ruta comú entre CUP i Junts pel sí. Cal per aquest recorregut la seguretat de l'acord amb un soci assembleari i simultàniament una intel·ligència i subtilesa que no estan presents en la cultura política de la CUP. És inviable. Quan es planteja la desobediència civil respecte d'un ordre polític establert en el qual estem, molts dels votants de la coalició de Junts pel Sí seguiran de grat aquesta política? Si no fóra el cas, això portaria votants de la coalició a abandonar-la, per resultar aquesta, des de la seva visió, en excés contundent i agressiva.
És evident que l'independentisme ha de créixer encara per tenir una majoria de votants en cas de referèndum o votació de la constitució del nou estat. Hi ha algú que pugui imaginar una solució a aquest problema fora d'un referèndum? Si això és així, una política en excés extrema com la que es comença a desplegar pot fer perdre suport a la tesi independentista perquè pot perdre més vots que no pas guanyar-ne.
El problema no és, doncs, que la CUP no accepti com a candidat a president de la Generalitat el Sr. Mas, el problema és que l'accepti, perquè el preu a pagar suposarà probablement per a Junts pel Sí trair el seu electorat i fer una política de confrontació amb l'Estat que serà contrària als interessos de l'independentisme per primària i arrogant.
La gran sort de l'independentisme és la maldestra política del govern central. Com és possible que s'adverteixi els diputats del Parlament de Catalunya sobre la “declaració”? Que no saben que la Constitució que defensen estableix la inviolabilitat dels diputats? Què s'espera per portar al Constitucional la recent i errònia reforma d'aquest?
Clausewitz, teòric de la guerra com a “política feta amb altres mitjans”, parla del “punt de culminació de victòria”, és a dir, que l'enfrontament, passat un punt de fortalesa, esdevé feblesa perquè ja se sap que l'ofensiva en tant que avança s'afebleix. Som en aquest punt en el conflicte Catalunya-Espanya?
Si això fos així, i en política mai res és segur, només hi ha dues alternatives: noves eleccions, que significa un retrocés seriós del procés i l'afebliment de les tesis independentistes per cansament, o un nou govern que governi en minoria amb acords puntuals de diferents partits. Això significa oblidar la via directa a la independència tal com es plantejava en el programa electoral de Junts pel Sí. El electors han d'acceptar que aquest i no un altre va ser el sentit del seu vot, com és palès no hi ha hagut majoria suficient de Junts pel Sí. En democràcia els governs han de conduir la política d'acord amb el mandat de la ciutadania.
