Dues pedres

Un dijous de tardor dines amb la persona que estimes (–“No m'ho diguis més. –Perdona si t'he ofès. –No, no és això, algun dia ho entendràs”). Fa un dia de tramuntana eixelebrada. Li demanes on vol quedar. Et diu que triïs tu i li pregues que sigui un lloc on el vent no se t'emporti cel enllà com el globus d'un infant encantat. Et respon –i se'n fum com a bon home del nord– que agafis dues pedres i que us trobeu al pont de sempre. Si quan arribes no em veus mira cap avall, investiga els becs dels ànecs, que no se m'estiguin dinant perquè ja he caigut al riu d'un cop d'aire. Diu que també es fixarà en les boques de les carpes, no fos cas. Fa massa vent. Us trobeu a l'epicentre del pont a l'hora pactada, allà on diuen que es compleixen els desigs si fas un salt. Peses menys que un dels cadenats que l'ornen. Vas molt abrigada (et falta un barret verd parisenc) i tens les emocions a la intempèrie. Dos minuts d'espera en què adores el poder de la natura. El vent et pentina el rostre i et refreda els ossos. La vida és això: un gerundi plaent. La tramuntana neteja el cel de la mateixa manera que et desobstrueix els dubtes. Recordes el vers d'Ausiàs March, “La carn vol carn. No s'hi pot contradir” i et quedes només amb la segona part. Perquè, malgrat tot, tu et mantens fidel, constant, inamovible. L'estimes i punt. La força de l'oratge t'ho recorda xuclant els núvols. Un cop al restaurant, la vida dolça, la cambrera esquerpa i el vi negre fred, dineu amb el coet al cul i la màgia als ulls. Voldries dir-li-ho tot, però l'amor accelera el rellotge. Voldries ser la salsa de la seva pizza. Sortiu a corre-cuita, busqueu el sol, fumeu. Ell s'enfila al pedrís que dóna al riu. Juga amb el perill i tu pateixes. Falca el cul a la pedra, es corda l'americana de llana espurnejada i et somriu mentre el seu perfum voleia i t'abraça sense mans. Tremoles, però ja no és de fred. Et fixes en les seves bambes vermelles. Porten una paraula escrita al costat del turmell: AIRE. La casualitat no existeix, i el que se'ns presenta com atzar sorgeix de les fonts més profundes.