La pobresa de sempre

Aquesta setmana he llegit una notícia segons la qual el govern central anuncia el final de la caiguda lliure que patien el preus de l'habitatge. Com que el metre quadrat val, a hores d'ara, uns 1.900 euros i la tendència indica una certa recuperació, la directora general d'Arquitectura i Política de l'Habitatge del ministeri ha interpretat les dades en el sentit que s'ha recuperat l'estabilitat del sector, cosa que es considera un indicador més de la sortida de la crisi. No deixa de ser curiós que algú cregui que la manera de superar una ensulsiada econòmica com la que patim, originada en gran part per la sobrevaloració fictícia del sector immobiliari, sigui, precisament, la recuperació dels preus dels pisos. O, per entendre'ns, l'encariment del preu dels pisos.

Abans que tot esclatés no faltaven les veus que advertien de la bombolla immobiliària, i de la necessitat d'una «correcció a la baixa» en aquest camp. Com sabem, no hi va haver correcció de cap mena, i l'abast insospitat de les ramificacions financeres de tot plegat va precipitar el conjunt de l'economia mundial en aquest estat de coses que anomenem crisi. Per acabar-ho d'adobar, ara ens diuen que si els pisos tornen a ser cars és senyal que la crisi s'acaba. I potser no els falti la raó, si considerem l'economia com un objecte abstracte i remot que es nodreix de les seves pròpies regles i valoracions. Si ens entestem, en canvi, a relacionar les dades econòmiques amb la vida quotidiana de les persones que en depenen –o sigui, tothom– hauríem de començar a considerar seriosament la utilització d'un nou llenguatge, més adaptat a la realitat.

Perquè, de fet, per a la majoria de les persones que conec (cap d'elles és rica) la crisi es va iniciar alguns anys abans del seu esclat oficial, i va començar precisament amb la impossibilitat d'accedir a un habitatge en condicions diguem-ne normals. Els preus forassenyats els van obligar a endeutar-se i, un cop endeutats, la recessió ha agreujat encara més l'empobriment a què han estat sotmesos. Com que, a sobre, l'atur s'ha multiplicat, a les dificultats de viure amb preus fora de l'abast dels salaris i amb un deute cada cop més feixuc s'hi ha afegit, en molts casos, l'absència d'ingressos regulars i de perspectives d'obtenir-ne. I aquells que, per art de màgia, conserven el lloc de treball, troben mot difícil millorar-lo –que els augmentin el sou, vull dir– precisament a causa de la crisi. Ho repetiré, perquè la indignació no se m'acaba: si en una situació d'aquesta mena un augment de preus es considera un indicador favorable, és que ens hem begut l'enteniment.

Sobretot, perquè malgrat l'optimisme oficial, els empresaris no paren de demanar mesures de flexibilitat del mercat laboral. Un altre eufemisme per no dir «llibertat d'acomiadament». Però no és prou lliure, l'acomiadament, en un país amb quatre milions d'aturats que representen un dels percentatges més alts de la Unió Europea? Doncs sembla que no. I sembla, també, que per sortir de la crisi tota una colla d'estranys experts recomana apujar els preus, despatxar més gent i contractar-ne uns quants en condicions abusives.

No dubto que, aplicant totes aquestes maleses i d'altres que se'ls acudiran, l'economia abstracta i autoreferencial acabarà recuperant-se fins al punt que, d'aquí a uns mesos, es podrà anunciar oficialment que la crisi s'ha acabat. I què quedarà, aleshores? El capitalisme de sempre, amb la pobresa de sempre.