Xantatgistes

La gran jugada que ha des­ple­gat aquests dies Pedro Sánchez és de qua­dern Álva­rez. En els dar­rers temps han estat molts els par­tits i els líders que l'han repe­tida. Se'n diu xan­tatge. Clar i ras. En política, per desgràcia, qui no en fa tam­poc en fa. Sem­bla que és pos­si­ble l'una sense l'altre. De vega­des és més honest i sovint té una mala llet còsmica. Quan Junts pel Sí va fer xan­tatge a la CUP –que li'n va fer– hi havia un objec­tiu comú en joc: la con­tinuïtat del procés sobi­ra­nista. En nom d'un bé supe­rior, no ens enga­nyem, Con­vergència i Esquerra van escórrer l'esquerra rup­tu­rista. Però també en aquest cas la jugada va ser a doble banda, i des­pro­por­ci­o­nada: “Voleu el nos­tre vot? Mateu el vos­tre líder!” En el cas del PSOE i Pode­mos la cosa és més bèstia. Després d'escol­tar-se el seu comitè fede­ral, Sánchez sabia que no tenia marge ni corda amb Pablo Igle­sias. Havia d'incor­po­rar-lo a la força a un acord amb Ciu­ta­dans –que sí que agrada als barons i als bufons soci­a­lis­tes– sense con­tra­pres­ta­ci­ons. Quid sense quo. Per això, quan el can­di­dat soci­a­lista es va reu­nir final­ment amb el de Pode­mos ja por­tava lli­gat i tan­cat l'acord amb Albert Rivera. Amb “la dreta”, a parer just de Pode­mos. Una dreta, en el cas de Cata­lu­nya, fins i tot més patri­ota que el Par­tit Popu­lar. Sánchez no deixa opció a Igle­sias: “O amb nosal­tres o amb Mari­ano Rajoy. Quina esquerra és aquesta –els amo­lla– que se situa al cos­tat del PP?” Una de menys tram­posa que la que vostè repre­senta, senyor Sánchez.