El perfum d'Otegi

Quan cano­nit­zen un sant es diu popu­lar­ment que desprèn olor de san­te­dat, aquell per­fum de nard per­sis­tent que evoca la resur­recció. Després de més de sis anys tan­cat per les seves idees, Arnaldo Otegi va viure al velòdrom d'Ano­eta de Sant Sebastià una autèntica ovació a l'estil de les millors cano­nit­za­ci­ons. S'hi va reu­nir amb 13.000 per­so­nes i tota la posada en escena de la seva rebuda reme­tia a aque­lla olor que només tenen els sants, els bojos, els carismàtics, els líders. He estat en nom­bro­ses bea­ti­fi­ca­ci­ons, cano­nit­za­ci­ons, mítings, tro­ba­des reli­gi­o­ses, bate­jos mul­ti­tu­di­na­ris de tes­ti­mo­nis de Jehovà i saraus polítics i reli­gi­o­sos de dife­rent índole. El cas d'Otegi és par­ti­cu­lar. La pre­pa­rada cerimònia del retorn, l'aco­llida messiànica, l'enco­ma­na­dissa emoció de les pro­pos­tes, la severa empa­tia amb un pas­sat tràgic, l'evo­cació d'una terra pro­mesa... fan d'Otegi un per­so­natge amb per­fum de resur­recció. Vaig ser a l'estadi d'Ano­eta la tarda en què va ser acla­mat i va expo­sar pro­gramàtica­ment cap on va. L'eufòria del seu poble no el con­ver­teix en un per­so­natge com­pla­ent i pagat de si mateix. Otegi ha pas­sat mol­tes hores en silenci. Els crits, els aplau­di­ments, els tam­bors, no el dis­tre­uen ni inten­si­fi­quen o modu­len el seu dis­curs. Aque­lla tarda a Ano­eta encara no va eri­gir-se com a can­di­dat a lehen­dakari. Com a bon polític sabia que no li calia, ja que el poble enfer­vo­rit ja ho faria per ell. I així ha estat. El poder només neces­sita la legi­ti­mació dels altres. Ara, l'expor­ta­veu de Bata­suna ja és for­mal­ment can­di­dat.

Hi ha dos aspec­tes que el secre­tari gene­ral de Sortu encarna, que en la seva apa­rició a Ano­eta es van fer pale­ses, i que difícil­ment un altre líder podria emu­lar. El pri­mer és la cre­di­bi­li­tat i el segon, la per­su­asió. Otegi és un home del procés. Ell ha fet un procés (i ha vis­cut una autèntica pro­cessó) i pot expli­ci­tar-ne els pas­sos. Com aquells que han fumat molt, ho dei­xen i poden expo­sar l'abans i el després. Ell no és un mode­rat home de diàleg des de sem­pre, ni un exal­tat abert­zale enco­bert amb pell de xai. Quan Otegi va entrar a l'estadi, els milers de ciu­ta­dans que l'acom­pa­nya­ven van sen­tir emoció, orgull, espe­rança i també expec­ta­tiva. Perquè intuïen que Otegi no els diria només allò que volien sen­tir. No va renyar ningú, tam­poc va aga­far encens per acon­ten­tar els pode­ro­sos. Es va mos­trar bel·lige­rant i en forma, atrac­tiu, serè però vigorós. On fire, com diuen els alum­nes.

Arnaldo Otegi, a distància curta, gua­nya. La pro­xi­mi­tat dels líders –carismàtics o repul­sius– és atrac­tiva. Què tenen, per què con­nec­ten, què des­pre­nen, qui­nes espe­ran­ces es dipo­si­ten en aquests homes –la majo­ria de líders són homes– és un exer­cici fas­ci­nant. Otegi té fusta de líder i la presó no ha fet més que con­sa­grar-lo en aquest paper. N'ha sor­tit reforçat, amb un pen­sa­ment arti­cu­lat i amb la passió de qui no té res a per­dre. En el seu par­la­ment només qua­tre dies després d'haver sor­tit de la presó, Otegi va lloar el procés català dient que era “el camí a seguir”. Els líders sem­pre asse­nya­len el camí a seguir. Amb una certa pressa per posar en marxa el camí inde­pen­den­tista a Euskadi, l'indis­cu­ti­ble líder va demos­trar “empa­tia” amb les vícti­mes durant el temps a la presó, un temps que va asse­gu­rar que no ha estat en va i que ha ser­vit per pre­pa­rar el que ha de venir. “Vam pro­me­tre la pau, i l'hem dut” va ser una de les con­sig­nes de la tarda, que amb pre­cisió suïssa va tenir moments emo­tius i evo­ca­dors, com quan va sonar la Marxa de Sacco i Van­zetti. Otegi, home de pau, sem­bla un oxímoron per a qui con­cen­tra en el líder de Sortu tots els mals d'ETA. Se li car­re­guen morts i cul­pes que no li per­to­quen. El llest d'Arnaldo és un home de regis­tres. Sap par­lar als seus, i sap adreçar-se a un Estat espa­nyol del qual el seu poble –con­cepte que fa ser­vir molt sovint– ja ha des­con­nec­tat. I també sap con­que­rir els mit­jans inter­na­ci­o­nals, i bus­car ali­an­ces. Per Sant Jordi serà a Dublín amb el Sinn Féin. Veient l'agenda del papa Fran­cesc, no seria estrambòtic veure'l també per Sant Pere. Otegi ha de tre­ba­llar per a la recon­ci­li­ació (cosir amb seda fina el pas­sat), i mirar enda­vant amb un poble que no és el que ell va dei­xar quan va ingres­sar a la presó de Logro­nyo. Ara hi ha for­ma­ci­ons que qüesti­o­nen el seu lide­ratge (l'auge de Podem a Euskadi no és menor). Sor­rut com és, estic con­vençuda que és cons­ci­ent del seu per­fum. Per res­sus­ci­tar s'ha d'haver mort. I en això no té rival.