Absurds 1,9 km de via

L'Estat volia tancar la línia de tren de Lleida a la Pobla de Segur durant els anys vuitanta i noranta. En lloc de fer-ho va decidir traspassar-ne la gestió a la Generalitat, essent aquesta titular de gairebé tota la infraestructura. Va signar-ho la ministra Magdalena Álvarez, però la idea era sobre la taula de tots els anteriors ministres d'Obres Públiques, Josep Borrell inclòs. Tots creien que era una línia deficitària, que probablement ho és, i que, per tant, calia tancar-la.

Farts de Catalunya van acceptar una cessió total, no com la de Rodalies. Però Adif continua essent titular d'1,9 km de la via just a l'entrada de l'estació de Lleida, perquè no quedés una via catalana enmig d'una planxa de vies de l'Estat. L'advocat de l'Estat en diu, d'aquest espai, xarxa d'interès general, com si des de més enllà de Lleida fins a la Pobla ja no fos d'interès general. Deu ser d'interès local, pallarès o català... Aquest absurd, o ganes de tenir collada la gestió, ha fet que Adif retardés tres mesos l'estrena dels combois fets a Suïssa, perquè volia revisar-los i volia una homologació addicional per haver estat construïts a l'estranger i per travessar els seus decisius 1,9 km de via. Més absurd serà encara compartir els maquinistes i revisors entre Renfe i Ferrocarrils, perquè les dues companyies són titulars de la via, encara que l'Estat només té un tram d'1,9 del total de 89.

Amb el temps s'ha demostrat que Foment manté obertes i de la seva titularitat línies d'AVE molt més deficitàries. I que la gestió dels trens en mans d'Adif i Renfe continua essent lesiva per als catalans. Als responsables d'Adif, no els importa que es doblin serveis. Tant que es critica que Catalunya disposi de servei meteorològic propi o d'altres estructures independents...

Aquests 1,9 km de via encara quedaran per sempre a l'Estat espanyol i caldrà fer un bypass per connectar la línia. Ara és una anècdota, però d'aquí a uns mesos podria ser l'exemple dels obstacles que l'Estat no para d'interposar, fins i tot quan et regala allò que no desitjava tenir. Què passarà, doncs, quan negociï cedir allò que sí que voldria mantenir a les seves mans?