Fum, fum, fum

Escric amb sentiments contraposats. D'una banda, il·lusionat per aquest període que s'ha obert ara i que culminaria amb el solstici d'hivern. I de l'altra, emprenyat com mai amb l'alta política (cursiva, si us plau). M'explico, si puc, desordenadament.

Tot allò que té a veure amb Sant Esteve, el tió, Nadal, Cap d'Any, any nou, els màgics reis... i, així, fins a la Candelera del 2 de febrer, em sedueix des de ben petit. És el que té ser un descregut, que t'abraces als records a falta de creences. Tinc imatges d'infantesa, a casa, del muntatge del pessebre damunt el bufet del menjador, amb el meu pare, que no oblidaré mai de la vida. El dia que vaig fer també les connexions elèctriques de les tirallongues de llumetes de coloraines mig amagades entre la molsa, el suro, el paper de plata, el pont i les pedretes, va ser quan vaig assolir la majoria d'edat per enfrontar-me a la vida fora de Betlem.

Que a l'equador de l'agost de justícia que cau, arran de mar abraçat a una cervesa ben freda, trobi titulars de premsa, ràdio, televisió i tauleta –tot alhora– sorprenent-me amb l'aparició del 25 de desembre tractada aquesta data com una amenaça que t'apunta al cor i a l'ànima, no té cap perdó. Transformar una jornada tan sensible en la cultura ibèrica –“Pau a la terra als homes de bona voluntat”– en una pistola al pit de la humanitat de les espanyes mereix la condemna col·lectiva més viva. Són mala gent!

Em refaig. Reacciono. Deixo la platja amb urgència. Arribo a casa. Vaig a buscar les caixes en què any rere any guardo les figuretes i tot el que les ajuda a ser el que són. És el pessebre! El de debò. El meu. El familiar. Amb el que he participat en més d'una ocasió al concurs de l'associació pessebrista del meu poble (mai no he guanyat res, tret del diploma corresponent). El Betlem que ensenyo als meus estimats veïns, nebots i amics (que encara es sorprenen d'aital activitat creativa en un incrèdul).

Obro una altra estrella, aquesta en legítima defensa. I penjo la que guiarà la caravana dels tres reis ben amunt, des del sostre; aquest pessebre fet a destemps, muntat com a antídot a una presa de pèl infame, ha de ser el més gran del meu currículum. Desembolico els paquetets fets amb els retalls de diari que m'han servit per protegir el fràgil fang de les figures. Sempre és una sorpresa quina trobaré embolcallada i amb quin titular en el paper. M'estalvio de què parlaven els del bou i la mula.

“Y Rajoy, en el pesebre, se ríe porque está alegre. Nochebuena de amor, Navidad jubilosa: es el mensaje feliz de las muñecas famosas”. Serien capaços d'afirmar públicament que els Reis Mags són els pares si amb això sumessin onze abstencions. Són mala gent! Només venen fum, fum, fum.