Delegats postautonòmics

L'última adquisició de la diplomàcia catalana té un amplíssim recorregut en el món de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Entre els seus assoliments més lluïts hi ha la consecució i el manteniment a Barcelona del Congrés Mundial del Mòbil. És expresident i militant d'Esquerra a Olesa de Montserrat. Com a vocal de política industrial i recerca sectorial del partit, Marcén deia a l'octubre que “les TIC permeten obrir processos de construcció i consolidació de nous estats substancialment diferents dels processos d'independència fins ara coneguts (...) Aquesta tecnologia pot facilitar o dificultar la construcció amb èxit d'un nou estat”. Membre fundador, el 2007, de Catalans UK –autèntic planter de delegats del govern a Londres–, fa 26 anys que està en el sector, des de l'àmbit privat i el públic. Es va incorporar al govern el 2009. Des del número 17 de la londinenca Fleet Street treballarà especialment per aconseguir oportunitats de negoci arran del Brexit. “És un moment molt excitant en què hem de donar a conèixer la situació de Catalunya a la resta del món, buscar aliats i explicar què estem fent democràticament”, defensava sobre el procés fa uns dies en una entrevista a El Punt Avui.

El primer fitxatge del govern actual en l'equip de delegats a l'estranger –l'única dona– és potser el perfil més polític. Kapretz, designada al febrer, va ser número 5 a la llista d'ERC en les eleccions europees del 2014. També va encapçalar, el 2015 i el 2011, la candidatura del CLAM-AM, vinculada a ERC, a Cercs, on el 2007 ja va ser alcaldable per Entesa pel Progrés, marca blanca d'ICV. Dissenyadora gràfica de professió, va néixer a Berlín el 1975 i es va traslladar a Catalunya el 1994. “Ai, la pàtria. De vegades em pregunto quina és la meva. És l'Eslovènia dels meus besavis? L'Àustria dels meus avis? Berlín, la ciutat on vaig néixer? O és la meva pàtria Catalunya, on van néixer els meus fills i on he decidit viure?”, es preguntava en un discurs el 2014 a la Vall d'Hebron. “Jo he decidit formar part de la societat catalana”, responia. És membre d'Òmnium i de l'ANC i parla català, castellà, anglès, alemany i grec. Entrevistada també per aquest diari, afirmava al març: “El procés independentista desperta fins i tot simpatia a Alemanya.”

“L'interès sobre el procés és palpable i creixent en seu legislativa, en els laboratoris d'idees i en el món acadèmic”, coincidia Davis ara fa un any. Nomenat el 2008 pel tripartit, aquest doctor en filosofia per la Universitat de Nottingham (Regne Unit), exercia d'investigador a l'Institut Europeu de la London School of Economics quan Carod-Rovira, que portava la batuta d'Exteriors, el va cridar per anar a Nova York. Posteriorment, la delegació es va traslladar a Washington, per estar més a prop del centre del poder polític. Natural de Boston (1973), és també màster en relacions internacionals per la Universitat John Hopkins de Washington i va ser secretari de la junta de l'Ateneu Barcelonès (2007-11).

De corresponsal a Brussel·les per a diferents mitjans espanyols i catalans (1995-2004), a cap adjunt del gabinet del vicepresident de la Comissió Europea Olli Rehn (2012-2014). La trajectòria rampant d'Altafaj dins de l'executiu comunitari va començar com a portaveu de Desenvolupament i Ajut Humanitari amb el comissari belga Louis Michel. El 2008 va ser responsable de Comunicació del president de la Comissió, aleshores José Manuel Durão Barroso, en l'àrea de Relacions Exteriors. El 2010 va esdevenir portaveu d'Afers Econòmics amb el liberal finès Rehn. Amb aquest currículum, no és estrany que Mas l'anés a buscar per designar-lo representant permanent davant la UE. Ja l'havia sondejat amb anterioritat per incorporar-lo a Exteriors, però es va resistir fins l'any passat, quan va acceptar la crida de Mas. Aquest periodista barceloní (1967), que domina l'anglès, el francès i l'holandès, va participar des de Zuric en la cadena humana per la independència. L'any passat considerava que la qüestió catalana ja havia aconseguit una primera victòria: colar-se a l'agenda europea. “Tenen clar que anem de veres, hi ha una consciència clara que això no és un suflé”, deia en una conferència al Born. I rematava: “En l'imaginari i el paisatge col·lectiu europeu ja existim. Devem ser l'afer intern més internacional de la història de la UE.”

Doctor en ciències polítiques per la Università degli Studi de Milà, amb especialització en política internacional, i membre de la secretaria de relacions internacionals de l'antiga Convergència Democràtica –militant des del 2006–, Bellizzi va assumir el càrrec de delegat a Itàlia l'any passat nomenat pel govern de Mas. Es presentava com a director executiu d'una empresa de promoció i gestió immobiliària,membre del Financial Advisory Committee de l'Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa (ALDE) i de la junta directiva del Consell Català del Moviment Europeu. Havia treballat en l'àmbit de les relacions públiques per a diverses firmes del nord d'Itàlia. “Malauradament hi ha un gran desconeixement sobre què és Catalunya”, lamentava en una entrevista a aquest diari poc després d'instal·lar-se a Roma. Nascut a Milà el 1973, va viatjar a Escòcia per perfeccionar el seu anglès, i hi va conèixer la seva parella, catalana. Avui ell també n'és. “El primer idioma al qual es va traduir la Divina Comèdia va ser el català –recordava Bellizzi–. Tant econòmicament com culturalment tenim molts lligams, però cal que els enfortim encara més.”

Nomenat pel govern de Mas alhora que Bellizzi, Casals (1973) és expert en serveis d'assessoria estratègica i comunicació en relacions internacionals, especialitzat en països centreeuropeus i de llengua alemanya. Va agafar les regnes de la delegació amb un mandat de prospecció a Eslovènia, Croàcia, Hongria, Txèquia i Eslovàquia. Ha col·laborat amb diversos think tanks i fundacions catalanes i europees, com ara l'Institut Alemany de Política i Seguretat Internacional i el Cidob. És coautor del Llibre blanc de Barcelona, capital d'un nou estat. En una entrevista al diari econòmic vienès WirtschaftsBlatt, afirmava el maig del 2015: “No he estat enviat a Viena per defensar-hi la separació de Catalunya d'Espanya. Sóc aquí per construir especialment contactes econòmics i impulsar la promoció cultural.” “No som cap ambaixada, ni jo ambaixador”, constatava el diplomàtic, alhora que reclamava el dret a decidir dels catalans i cantava les virtuts d'una Catalunya Estat.

El govern acaba d'inaugurar la seu de la delegació a Lisboa, però Ramon Font n'és titular des del juliol de l'any passat. Va ser l'últim dels delegats de Mas. Es tracta d'un dels perfils amb una trajectòria més transversal: va ser secretari de Comunicació en el govern de Pasqual Maragall. El 2015 era responsable del programa per a la coordinació de la promoció exterior de Catalunya en l'àmbit de Portugal i el Brasil. Anteriorment, aquest periodista de Cervera (1952) va ser president del CAC, responsable de les redaccions de la SER i TVE a Catalunya, director de RNE al Principat i del centre de producció de TVE Sant Cugat. També va ser corresponsal a Portugal de l'agència ACN, de Catalunya Ràdio, de RNE i de TVE.

Tota una institució en el periodisme especialitzat en informació internacional, Anglada (Girona, 1949) va ser corresponsal al Pròxim Orient, a Itàlia i el Vaticà, al Regne Unit, a Madrid, Washington, Brussel·les i Berlín. Ha publicat La via alemanya, Afers (no tan) estrangers i Quatre vies per a la independència, que analitza els casos d'Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia. Es va incorporar a París poc després de la Diada del 2014. Sobre l'anhel sobiranista català, sostenia l'any passat al programa Via Europa d'El Punt Avui TV: “Això només se soluciona votant, a Europa ho entén tothom menys algun govern: l'espanyol.”