opinió
Inquietant, Magaldi, inquietant
És una evidència que molesta que el procés es desenvolupi sense ni un trist acte de violència
Els professionals que es dediquen a la investigació de les causes penals saben que la discreció i l'anonimat són un grau. Pura lògica d'espia que pot treballar a plaer si és invisible als ulls de l'enemic. Ana María Magaldi, fiscal en cap de Barcelona, això no ho sap, o no ho vol saber o potser li és igual. La senyora es va passar tota la setmana passada apareixent a les televisions del país en un pla seqüència continuat producte de la seva ubicació a primera fila entre el públic que va seguir el judici a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau. Rere la cadira on van declarar primer els acusats i després els testimonis hi sobresortia, cridant l'atenció, el cap blanc i les ulleres rodones de Magaldi. Dues files més enrere també destacava la presència d'un individu galtagròs, d'ulls ametllats i cabell negre, de rínxols engominats, un punt brut, lector de l'ABC, que es va passar l'estona en estat somnolent, tant que inclús va ser avisat per un agent judicial i un mosso que, si no mantenia les formes, seria expulsat de la sala.
La setmana passada Ana María Magaldi o bé tenia molt poca feina o moltes ganes d'aprendre dret penal –la seva especialitat és el dret contenciós administratiu– perquè no es va perdre detall del judici, ni de la intervenció del seu brillant, aquest sí, company de carrera fiscal Emilio Sánchez Ulled. I ho va fer amb fruïció, delectant-se en la brillant oratòria del representant del ministeri públic i entusiasmant-se amb el contingut de la declaració d'alguns dels testimonis dits de càrrec. Amb tant apassionament ho va viure la senyora fiscal que en un moment determinat, amb subtilesa, no fos cas que ningú li retragués res, va arribar a recomanar a alguns periodistes on havien de posar l'accent en la seva crònica.
Però cap periodista es va queixar d'aquesta subtil intromissió de la cap dels fiscals de Barcelona en la seva feina, perquè la premsa viu i beu de la fiscalia, i és millor estar-hi a les bones, només faltaria. Hi ha, en aquesta ciutat, periodistes molt fans de la fiscalia, i dels titulars a cinc columnes que la feina del ministeri públic sempre els proporciona, i per això no és estrany que l'incident que Magaldi explica que va patir divendres a la tarda en la sortida del Palau de Justícia de Barcelona, ja corria per la xarxa al vespre del mateix divendres en forma de notícia.
Divendres a la tarda al passeig de Lluís Companys hi havia una munió de càmeres de premsa i televisió esperant la sortida dels protagonistes, quatre estelades penjant de la tanca de seguretat posada per la policia i, rere la tanca, quatre espontanis, irreductibles, fans número u del procés cantant Els segadors, com si no hi hagués res millor a fer un divendres a la tarda. En aquell moment, a tocar del Palau de Justícia, hi havia més policies que públic –comptant també els que hi són i no es veuen que hi són– i, malgrat tot, Magaldi es va sentir amenaçada per un ximple que la insultava des de l'altre costat de la tanca.
Els espanyols tenen aquella frase tan ben trobada de “a palabras necias oídos sordos”. I Magaldi, que contesta en castellà i només en castellà “per cortesia” quan fa rodes de premsa a Catalunya on hi ha periodistes de la resta de l'Estat, no va fer cas del seu refranyer i va girar la cara als que la insultaven amb un posat que, vistes les excel·lents imatges de televisió que van immortalitzar el moment, sembla inclús complaguda de rebre l'esbroncada. És una evidència que a tots aquells que s'oposen a la independència de Catalunya els molesta l'evidència que aquest procés es desenvolupi sense ni un trist acte de violència, tret d'algun brètol. Sap greu que cada Onze de Setembre hi hagi una festassa multitudinària al carrer, sap greu que el 9-N fos fastigosament pacífic, dol que els 40.000 que es van manifestar el primer dia del judici marxessin després cap a casa sense calar foc ni a una trista paperera; per això, és una bona notícia que finalment un impresentable esbronqui la senyora fiscal. I les bones notícies mereixen un somriure de complicitat o de complaença, oi senyora Magaldi?
En la sèrie de televisió sobre l'ocupació nazi a França Allo, Allo, un dels personatges més ben aconseguits era el d'un membre de la Gestapo baix, cara blanca, ulleres rodones, d'una sexualitat poc contrastada, amb una mirada inquietant, de dolent que sap que té les de guanyar. Cara blanca, ulleres rodones, mirada inquietant. Per què aquesta mirada, senyora Magaldi?
