50 frases sobre el referèndum

Des que la legislatura va mutar el setembre passat amb la qüestió de confiança a què es va sotmetre Carles Puigdemont i el govern va posar rumb cap a un referèndum, la negativa de Madrid a consultar la ciutadania ha estat la gran bandera que han exhibit des de La Moncloa i des dels partits estatals, amb el permís de Podem i la seva òrbita. Ara bé, aquesta negativa també ha anat mutant en funció del context polític més immediat i de l’evolució dels processos judicials, així com de l’aprovació de lleis per part del Parlament.

Quan falten 50 dies per a la convocatòria a les urnes, El Punt Avui recull una cinquantena de frases a favor i en contra de la consulta i repassa com, mentre que el discurs de l’independentisme i dels partidaris del referèndum ha estat coherent i constant al llarg d’aquests mesos, els contraris a la votació s’han valgut de l’actualitat i del tema de moda per qüestionar-la.

Des d’aquell setembre, els arguments principals del govern espanyol i dels partits que en van facilitar la investidura han estat que la Generalitat no pot convocar un referèndum, que la sobirania és del conjunt del poble espanyol i que la decisió de consultar els ciutadans és del Congrés dels Diputats. A mesura que el govern i la majoria independentista del Parlament han anat avançant en els preparatius per al referèndum, però, l’argument dels contraris a consultar els catalans ha anat variant i ha passat del “no es pot” i “és il·legal” al “no servirà de res”, “serà un nou 9-N” i “no serà vinculant” que sentim darrerament. Aquests últims discursos són els que, sorprenentment, ha encapçalat també l’esquerra estatal, que es va presentar a les eleccions amb el referèndum com a principal reivindicació per solucionar l’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol, la mateixa que exhibia cartellets al Parlament per reclamar un referèndum. De fet, el sector dels comuns, el que més va celebrar que el govern apostés per consultar la ciutadania i el mateix que es mofava dels que deien que era una “pantalla passada”, ha acabat sent el que més entrebancs ha situat en el camí. Primer, exigint unes garanties sabent que la negativa del govern espanyol en complicaria la celebració i, després, rebutjant la manera com la Generalitat l’ha plantejat. També rebaixant-lo a “mobilització”, un terme que –cal dir-ho– no totes les figures destacades de l’esquerra confluent han compartit, ja que el secretari general de Podem Catalunya, Albano-Dante Fachin, s’ha desmarcat dels seus companys de bancada al Parlament i de la direcció estatal de Podem en aquesta consideració mentre que altres sectors de l’esquerra espanyola hi donaven suport.

A banda de l’olla barrejada de l’esquerra alternativa, el PP, el PSOE i Ciutadans han mantingut una posició unànime pel que fa a la voluntat del 80% de la població de Catalunya de decidir el seu futur a través d’un referèndum: el no. La manera d’argumentar aquest no ha anat canviant a mesura que han passat les setmanes, però la negativa s’ha mantingut ferma des del primer moment. Així, s’ha comparat el referèndum amb tot tipus de mals –des de cops d’estat fins a tupinades–, s’ha aprofitat l’acció judicial contra el sobiranisme per justificar per què no es pot votar i s’ha aprofitat l’acció de la Guàrdia Civil i el procés judicial obert contra l’exsenador d’ERC Santi Vidal per ficar tothom dins del mateix sac, sacsejar-ho bé i convertir-ho en argument contra el dret a decidir, com si volguessin dir: “Ho veieu? No podíeu i ara, per haver-ho intentat, en pagareu les conseqüències.”

Paral·lelament, els impulsors del referèndum i els sectors que hi donen suport han fet bandera d’una única idea: la democràcia. L’única manera de resoldre la situació és que la gent voti i decideixi per si mateixa què vol per a Catalunya i per al seu futur, i així ho han sostingut des del primer moment. Les garanties que exhibeixen, davant la negativa numantina de l’Estat espanyol, es basen en la sobirania del Parlament de Catalunya –escollit democràticament pels ciutadans i amb una composició majoritàriament independentista fruit de les darreres eleccions–, en la legalitat internacional i en drets humans com ara el dret a l’autodeterminació, tal com recull la mateixa llei del referèndum, entrada ja al registre del Parlament.