El martiri de Jordi Pujol

Les tortures impunes

A les seves memòries, Jordi Pujol explica amb detall aquell episodi i defineix explícitament el tracte rebut com a “tortura” i, per donar-ne compte, la descriu així: “Em van donar una pallissa molt forta i professional. Bufetades a la cara, una darrere l’altra. Cops de puny a llocs no visibles per no deixar senyal. Només una vegada a un dels agents se li va escapar la mà i em va obrir una cella. Un company li va dir que anés amb compte. Cops amb una porra al cul i a les parts toves del cos. Cops de bastó seguits a les plantes dels peus. Cops a les empenyes, amb més càlcul perquè no volien trencar ossos. Em van fer ajupir amb les mans emmanillades per sota les cuixes. En aquesta posició (...) em pegaven i em feien caure a terra (...). Doblegat a terra, m’etzibaven coces, m’arrossegaven. De tant en tant em deixaven reposar. Després hi tornaven. Tot això de nit i en un soterrani, sabent que és inútil cridar perquè no et sentirà ningú.” Es tracta d’una cita llarga, però val la pena reproduir-la sense talls; i, al mateix temps, intentar entendre el context dramàtic en el qual es produeixen les tortures, amb una impunitat absoluta de la policia, una sensació de solitud i una angoixa indescriptibles per part del detingut i la sensació, omnipresent, que el martiri no té aturador o que, si el té, pot fer-ho de forma dramàtica. El pare de Jordi Pujol fins i tot arriba a denunciar Vicente Juan Creix per les tortures que ha rebut el seu fill; però, com ens podem imaginar, aquesta denúncia no arriba a prosperar. De fet, els maltractaments no són una excepció, un fet puntual; formen part d’un règim que només aconsegueix mantenir-se a partir de la por. Malgrat les tortures que reben ell i el seu amic Casajuana, la policia aconseguirà molt poca informació i els únics que aniran a la presó seran ell i l’impressor.

El 13 de juny es convoca el consell de guerra. La sala de justícia del govern militar és plena de gom a gom. El públic està format majoritàriament per militars, tal com succeeix amb Lluís Companys vint anys abans. Però també hi ha algun periodista, com Joan Anton Benach, diversos sacerdots i l’escriptor Baltasar Porcel. El règim se sent doblement molest. No es tracta només d’un opositor, sinó també d’un catòlic. El consell de guerra, que s’ha donat a conèixer recentment, és la típica farsa de la dictadura, sense cap mena de garantia jurídica per a l’acusat. Per acabar-ho de complicar, Pujol és alferes de complement a la reserva, un fet que pot contribuir a agreujar la pena. Malgrat la predictibilitat de tot el procés, el consell de guerra tindrà un final inesperat, que desconcertarà les autoritats franquistes. Jordi Pujol és conscient que té les de perdre; però lluny d’arronsar-se, converteix la darrera intervenció en un al·legat catalanista i democràtic. L’acusat no s’adreça al jutge, sinó a l’auditori o, encara més, a la resta del país. En la part final, diu: “La meva posició no és ‘anti’, no és la negació, sinó que em refermo en la meva profunda catalanitat, i em refermo en el fet que soc partidari d’una llibertat més gran, d’una llibertat política més gran, i d’una autèntica llibertat sindical, i d’una llibertat cultural més gran.”

En menys d’un mes es dona a conèixer la sentència, a través de la qual és condemnat “com a autor responsable del delicte de rebel·lió” i sentenciat a “set anys de presó, amb l’accessòria comuna de suspensió de tot càrrec públic, professió o ofici i dret de sufragi durant el temps de la condemna, a més a més de l’específica separació de servei”. Per la seva banda, l’impressor serà condemnat a tres anys de presó. La condemna genera una intensa campanya de solidaritat, en la qual hi participen tots els grups de l’oposició. Els comunistes seran un dels més actius i ompliran les parets del país amb una frase tan telegràfica com fàcil d’identificar: “JP, llibertat”. Les accions de solidaritat també es fan a cara descoberta, amb un manifest contra la tortura en el qual, per primera vegada, personalitats del món cultural i social donen la cara contra la dictadura. Pujol romandrà a la presó dos anys i mig, fins al novembre de 1962, però en sortirà com un autèntic mite.