Carod vol «salvar» el català

El vicepresident, Josep-Lluís Carod-Rovira, publica el llibre «113 paraules per salvar», un recull de mots que considera que cada dia estan més en desús i corren perill de desaparèixer

Octubre de 1973. Les forces de l'ordre franquista detenen 113 membres de l'Assemblea de Catalunya, entre els quals hi ha Josep-Lluís Carod-Rovira i la seva dona. Febrer del 2009, a Milà. L'actual vicepresident de la Generalitat entra en una llibreria i topa amb l'obra 100 mots à sauver, de Bernard Pivot, un recull d'un centenar de paraules franceses que no es poden perdre. Carod-Rovira, que és llicenciat en filologia catalana, queda fascinat.

Aquests dos moments de la vida de Josep-Lluís Carod-Rovira són els pilars que sustenten el seu nou llibre, 113 paraules per salvar (Ara Llibres), en què fa una exhaustiva dissecció d'una sèrie de mots catalans que cada dia s'utilitzen menys i que cal «preservar». La seva visita a Milà va ser la inspiració per elaborar aquest diccionari, i el títol és una picada d'ullet a la gent que va combatre la dictadura. «L'editor em va dir que posar cent paraules estava massa vist. Cent poemes, cent frases... És per això que em vaig decidir pel 113, en referència a l'última massiva detenció del franquisme», va explicar ahir Carod-Rovira en la presentació del llibre. 113 paraules per salvar té una estructura ben definida: cada mot és un capítol, i l'autor en fa una definició, en posa exemples, mots relacionats, refranys i una referència etimològica. La gran majoria de paraules –becaina, burxar, esbrinar, fotesa, calbot, sacsó, nyap o capsigrany, entre d'altres– es fan servir habitualment, i és aquí on molts lectors veuen una incongruència. «Aquest mot el dic cada dia i corre perill?», es pregunten. El vicepresident admet aquesta possible contradicció, però en el pròleg aclareix la confusió: «Que algú digui un mot cada dia no vol dir pas, lògicament, que el digui o que l'entengui tothom, també cada dia. Mots familiars per a uns poden ser del tot indesxifrables per a d'altres.» Carod-Rovira va posar ahir l'exemple de la paraula enguany, que tothom entén «però a Barcelona no es fa servir». Per posar més èmfasi a la necessitat de salvaguarda, va recordar que el lema del Barça és «Aquest any, sí» i no «Enguany, sí»

Aquest és el tretzè llibre que escriu Carod-Rovira. Els anteriors havien estat d'assaig polític.

La inevitable referència a la política

Josep-Lluís Carod-Rovira explora la seva faceta com a filòleg en aquest llibre, però és incapaç de deixar les seves idees polítiques a la banqueta, i és per això que aprofita les explicacions sobre algun dels mots que considera que s'han de salvar per dir-hi la seva. Per exemple, en relació amb angúnia, escriu: «Llegir certa premsa espanyola, parlant de Catalunya, acostuma a fer angúnia.» I pel que fa a la paraula llescar, en el sentit de fer la guitza, diu: «Sembla que un esport espanyol de llarga tradició, sobretot per Madrid, sigui fer la llesca permanentment a Catalunya.» I fa el mateix amb engegar: «Vist el sidral que hi ha allà a dintre, i el que s'hi preveu, jo els engegaria.» Amb aquesta última frase, com va dir un dels participants en la presentació d'ahir, l'escriptor Sebastià Alzamora, que cadascú interpreti el que vulgui.

Pel que fa al seu futur, quan deixi de ser vicepresident del govern, Carod-Rovira va recordar ahir que «sempre seré polític», i que, de moment, no es planteja fer cap activitat relacionada amb la filologia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.