El geògraf i urbanista Jordi Borja, històric dirigent del PSUC i de Bandera Roja, adverteix: “La Constitució sola no és suficient per garantir els drets democràtics”, sinó que “és necessària la mobilització social”. Així s’expressa Borja arran de la publicació del seu últim llibre, Bandera Roja. 1968-1974. Del maig del 68 a l’inici de la transició (Edicions 62), en el qual repassa la trajectòria d’aquesta eclèctica organització antifranquista.

Girant la mirada enrere per examinar les lliçons que poden treure’s de la Transició democràtica, 40 anys després d’aprovar-se la Constitució, Borja arriba a tres conclusions. Primer, observa que les esquerres, després de dècades operant a les catacumbes de la clandestinitat, “es van institucionalitzar” de pressa.

Segon, constata el “viratge dels socialistes”, que “es van dretanitzar molt” en els seus anys de govern i van abraçar les regles del capitalisme, encara que també van impulsar polítiques “clarament progressistes” sobre conquestes socials i drets civils.

I, finalment, subratlla que la Carta Magna aprovada el 1978 “permetia moltes coses”, però el 23-F i la LOAPA (Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic) van deixar empremta i van condicionar a partir de llavors el criteri del Tribunal Constitucional i dels successius governs, que van anar “dretanitzant la Constitució”.

Allò esdevingut en aquests anys demostra, segons Borja, que “el marc legal no és suficient per garantir els drets democràtics”, ja que també “és necessària la mobilització social”.

Precisament la mobilització en barris, fàbriques i universitats era una de les tasques en les quals posava més èmfasi Bandera Roja, una organització nascuda a Catalunya el 1968, que va arribar a estendre’s al conjunt de l’Estat i que va aglutinar un bon nombre de joves que posteriorment van destacar com a referents polítics o intel·lectuals.

El llibre de Borja no pretén ser una anàlisi acadèmica del fenomen de Bandera Roja -l’autor reconeix que no ha utilitzat cap documentació ni ha consultat els seus excompanys de files-, sinó el testimoni personal d’un dels seus màxims impulsors.

Borja explica que Bandera Roja va sorgir a Barcelona a final de setembre de 1968, enmig de l’atmosfera electritzant que van deixar les lluites i l’entusiasme irredempt del Maig francès. Inicialment eren poc més d’una trentena de militants procedents del PSUC, entre els quals només un, Jordi Solé Tura, superava els 30 anys.

S’hi van anar afegint, entre d’altres, el socialista cristià Alfons Comín, Enric Solé, Francesc Bonamusa, Manuel Pujadas, Eliseo Aja, Teresa Eulàlia Calzada, Ignasi Faura, així com l’exconseller i avui alcaldable per Barcelona Ferran Mascarell, el també exconseller Antoni Castells o la sociòloga Marina Subirats.

Bandera Roja, explica Borja, fugia de les “batalletes hiperideologistes” que corcaven i atomitzaven les esquerres revolucionàries, es deixava guiar per un instint “pràctic” i prioritzava l’activisme per damunt de disquisicions teòriques.

Les seves idees, assenyala Borja, formaven una “nebulosa ideològica revolucionària”, de procedència heterogènia: bevien de Marx i Lenin, d’Althusser i Poulantzas, fins i tot de Maurín i el Bloc Obrer i Camperol, reivindicaven la III Internacional però rebutjaven de pla l’estalinisme i no sacralitzaven el maoisme.

El PCE i el PSUC “eren molt més forts que qualsevol altra organització antifranquista”, però Bandera Roja no pretenia ser “l’alternativa al Partit”, sinó que se centrava en els “fronts de lluita”, aspirava a mobilitzar les classes treballadores i populars penetrant en assemblees de fàbriques, associacions de veïns, comissions de barri i tota mena de col·lectius professionals.

Lluny d’encapsular la militància en guetos clandestins, s’animava els activistes a arrelar en el seu entorn social. Solé Tura, Borja i mitja dotzena més d’activistes formaven part del secretariat, que l’autor defineix com un “nucli central de coordinació”, perquè Bandera Roja era una estructura “descentralitzada”, sense president ni secretari general, i la cúpula s’ocupava d’editar la revista que donava nom a l’organització i es coordinava amb els responsables dels fronts de lluita.

“Estàvem molt pendents de la conjuntura política, però teníem un dèficit d’estratègia, perquè no era el nostre objectiu”, exposa. L’organització creixia -fins al mig miler de militants, segons Borja- i entre el 1972 i el 1973 va fer el salt al conjunt d’Espanya, on va passar a denominar-se Organització Comunista d’Espanya-Bandera Roja, a la qual es va allistar l’exministra del PP Pilar del Castillo.

Però aquesta expansió -que va comportar en certa mesura la pèrdua de les seves essències fundacionals- va ser el preludi de la seva decadència: el 1974, Borja i bona part de l’organització a Catalunya va reingressar en el PSUC, tancant així un cicle polític de sis anys.