La consulta d’Arenys no va sorgir del no-res. Feia temps que a Catalunya hi havia diferents plataformes que treballaven per la independència. A Arenys de Mar, per exemple, s’organitzaven jornades independentistes des dels anys noranta. Però no va ser fins a la marxa dels 10.000 a Brussel·les, del març del mateix any, que el procés cap a la independència va començar a agafar una nova volada. L’èxit de la convocatòria va animar els promotors, entre ells l’Enric Canela, a impulsar una iniciativa legislativa popular (ILP) per demanar la convocatòria d’un referèndum. Fins i tot es va fixar com a data el 12 de setembre.

L’Anna Arqué, una de les impulsores de la ILP, recordava la setmana passada a la Universitat de Prada com van portar la ILP al Parlament el juny del 20O9, i com ni CiU ni ERC no li van donar suport. “Els partits van batallar en contra”, deia Arqué, que considera aquesta negativa “un desencadenant de la consulta d’Arenys”. Jordi Bilbeny, un dels principals promotors de la consulta, hi està d’acord. “En aquell moment es va confirmar que els partits tiraven pilotes fora, i vam entendre que si volíem alguna cosa l’havíem de fer nosaltres”, explica Bilbeny, per qui el veritable valor de la consulta d’Arenys és que “per primera vegada la gent es va posar dempeus i va plantar cara amb dignitat a l’Estat espanyol”.

També Xavier Mas, que va formar part de la comissió organitzadora, destaca aquest “trencament d’un tabú” com el gran èxit de la consulta. “Si Arenys no hagués demostrat que es podia fer a escala nacional, no s’hauria fet mai”, destaca Mas. Cap dels dos vol parlar de desencís ni de desànim. Bilbeny assegura que “més enllà dels partits, la gent està preparada per a una política compromesa” i que “el país ha fet un salt de gegant i,a banda d’internacionalitzar el tema, ha passat de tenir mig milió d’independentistes a tenir-ne tres milions”.