“Soc optimista, estem carregats d’argumentació”

Eduardo Alessandria (Mar del Plata, Argentina, 1965) va venir a treballar a Catalunya l’any 2003. “Viatjava molt per les Espanyes, i com que era un argentí en una empresa catalana, la gent s’obria més i estava exposat a un anticatalanisme molt fort”, recorda. Les crítiques van tenir l’efecte invers per “l’estima que tinc per Catalunya, el lloc d’acollida on vaig venir a treballar”. Des del 2013 treballa activament per al procés. Actualment és vicepresident d’Òmnium Badalona-Barcelonès Nord.

Jo vaig viure tot un procés, abans que el tema de l’independentisme es posés de moda. Per feina, vaig viatjar molt per les Espanyes, i vaig rebre moltes agressions verbals, entre cometes, per dir-ho de manera simpàtica: gent que et deia tots els tòpics imaginables sobre els catalans. Amb l’estima que tinc per Catalunya, que és el lloc d’acollida on jo vaig venir a treballar! El problema és quan vius aquí i comences a entendre el país, a parlar i raonar amb molta gent sobre el tema de la república catalana, i poder escriure una nova constitució en un país nou... Tot això fa que em decanti més per aquesta ideologia o parer, no sé com definir-lo.

Vaig viure un procés d’aprenentatge i de creixement personal perquè em feia molta vergonya; és absurd, però pensava que la gent diria: “Aquest de què va, si no és d’aquí, si és estranger?” Diria que el moment clau és quan van fer el Concert per la llibertat al Camp Nou [juny del 2013]. Jo era soci d’Òmnium i m’hi vaig apuntar de voluntari, i vaig comprendre que no era una secta, que era un lloc plural, on era benvingut, i que no es tractava de pagar la quota i res més. Des d’aquell dia vaig començar a treballar més activament de voluntari i ja va ser un no parar.

El moment més emocionant per mi va ser el 9-N a les 9 del matí. Jo era un dels membres d’una de les taules, i quan s’obren les portes, la gent entra a votar i comença a aplaudir... Va ser especialment significatiu. Demostrava que allò anava de debò, no era una botifarrada, com havien dit.

Sí, perquè cada dia la cosa va més de debò, i si no tenim fe nosaltres, hem de mirar què fan a l’altre cantó: s’ho estan prenent seriosament, estan amenaçant, utilitzen tota l’estructura política, judicial i policial per descafeïnar i diluir aquest soufflé que mai no baixa. No sé si és el moment perfecte, però és el moment que tenim i hem de treballar. I hem d’agrair aquest moment també perquè estan caient totes les màscares: la gent que et feia costat perquè semblava utòpic, ara que veu que va de debò, comença a definir-se amb més claredat. També soc optimista perquè tinc memòria. Quan vaig arribar a Catalunya, tenia un veí que era d’ERC i pensava que en la seva vida veuria el seu país independent, era una cosa absolutament fora de programa, i ara estem a punt de forçar ni que sigui una pilota de partit. Sóc optimista a més a més perquè estem carregats d’argumentació: hi ha una república, una constitució... Tenim un argumentari molt bèstia, no és un tema identitari de quatre persones tancades, és una cosa que surt del carrer i ha d’acabar amb el suport de la gent del carrer. Hi ha gent que és unionista, normalment per raons sentimentals, i en una discussió, no t’ho poden argumentar, només hi ha un tema de “no ens podem divorciar perquè no existeix el divorci”.