L’Entesa dels Catalans (1977)
i demà: Junts pel Sí (2015)
Una entesa perfecta
L’Entesa dels Catalans, que concorre a les eleccions del 15 de juny de 1977, aconsegueix el suport del PSC-PSOE, el PSUC, ERC, EC i bona part dels independents de l’Assemblea de Catalunya
La coalició aconsegueix un resultat espectacular, que encara no ha estat superat, amb 12 dels 16 senadors que s’han d’escollir al nostre país
-
A l’esquerra, acte de presentació de la candidatura Entesa dels Catalans, amb Josep Benet, Alexandre Cirici i Paco Candel; a la dreta, el cartell de la coalició EUROPA PRESS. -
A l’esquerra, acte de presentació de la candidatura Entesa dels Catalans, amb Josep Benet, Alexandre Cirici i Paco Candel; a la dreta, el cartell de la coalició EUROPA PRESS.
Españoles! Franco... ha muerto.” Amb una veu plorosa i un gest desencaixat, el president del govern espanyol, Carlos Arias Navarro, anuncia la mort del dictador. És el 20 de novembre de 1975 i el Generalísimo ha mort poc abans de les dues de la matinada a la ciutat sanitària de La Paz de Madrid, víctima d’una aturada cardíaca i d’un cúmul de fins a vuit malalties que han anat complicant el seu estat de salut i, al mateix temps, han convertit els comunicats mèdics en un serial esgotador. Abans de llegir el testament del dictador, Arias Navarro pronostica “el llanto de España, que siente como nunca la angustia infinita de su orfandad”. Però, malgrat la desaparició física del dictador que ha governat amb mà de ferro durant gairebé quatre dècades, l’edifici de la dictadura encara es revelarà prou sòlid per resistir i demostrarà una ductilitat remarcable. Hi ha prou exemples que posen de manifest que l’anomenada transició democràtica va ser, en realitat, una transacció que va permetre implantar un sistema democràtic, però a canvi de tot un seguit de renúncies, com ara el manteniment del mateix rei que havia designat directament el dictador o del paper de l’exèrcit com a “garante de la unidad nacional”; sense deixar de banda els tics autoritaris que es manifesten reiteradament. En altres paraules, es va revelar amb tota la seva cruesa allò que tant agradava repetir als franquistes, que “todo está atado y bien atado”.
En tot cas, fins i tot el pas de la dictadura a la democràcia no resultarà gens senzill. El període que va del traspàs del dictador (20 de novembre de 1975) fins al retorn del president Tarradellas (23 d’octubre de 1977) es caracteritzarà per un estira-i-arrosa constant i per una mobilització ciutadana al nostre país, que va marcar el pols de les transformacions i va representar el principal “desafiament”, manllevant una expressió utilitzada pel diari Le Monde a principis del 1976. A les mobilitzacions per reclamar els punts popularitzats per l’Assemblea (Llibertat, Aministia i Estatut d’Autonomia) s’hi afegeixen les reivindicacions obreres i veïnals. Mentrestant, els senyals democratitzadors avancen amb comptagotes i amb un munt de mancances, tal com es posarà de manifest en el procés de legalització dels partits polítics, que en deixarà un munt fora de la palestra en la primera convocatòria electoral.
La primavera de 1977, el gran repte és la convocatòria de les eleccions legislatives. Finalment, les eleccions es convoquen per al 15 de juny. Es tracta d’una fita transcendental, no només perquè delimiten clarament el pas d’un règim autoritari a un sistema polític democràtic, sinó també perquè ha de permetre avaluar el pes de cada opció política; o, dit en altres paraules, definir el punt de sortida del sistema de partits polítics no pas sobre la base d’un suport hipotètic, sinó de la força real a les urnes. En el cas de Catalunya, a més a més, s’hi afegeix la pugna entre els partits catalans i el govern central per tal de definir una agenda clara per a la reivindicació autonomista. El mapa polític, en aquest sentit, extraordinàriament fragmentat, amb un devessall de sigles i amb discursos molt més carregats de base ideològica que no pas de propostes concretes. A tot això s’hi afegeix la complexitat que representa preparar les primeres eleccions en un termini molt curt de temps i la dificultat de donar a conèixer formacions que apareixen per primera vegada. Els mesos previs han estat legalitzats bona part dels partits polítics, a excepció d’ERC, que pagarà un preu ben alt per aquest ostracisme. La campanya electoral provocarà una onada d’entusiasme entre la ciutadania i tenyirà de paper els carrers i places del país. En el seu dietari, el polític Joan Colomines (que precisament aquell any ha ingressat a CDC) recorda que “els carrers són plens de paperassa. Les façanes no havien estat mai tan empastifades. Tot fa olor de vida. El país viu per primera vegada des de fa prop de quaranta anys (...). És en aquests moments que els records tornen i apareixen els rostres de tants i tants que ja no hi són, de tants i tants amb els quals hem lluitat braç a braç. I que ara són adversaris polítics. Aquesta és la nostra victòria: haver bastit una Catalunya plural.”
La formació de l’Entesa
A banda del Congrés, l’altre focus d’atenció se situa al Senat. En aquest cas, les eleccions es bipolaritzen entre dues candidatures: d’una banda, Democràcia i Catalunya, amb el suport de la UCD i el Pacte Democràtic; i, de l’altra, l’Entesa dels Catalans. Ja des d’abans de la jornada electoral, la coalició es converteix en una fita històrica, perfectament comparable amb la Solidaritat Catalana (1906), l’Assemblea Catalana (1913), el Front d’Esquerres (1936) o l’Assemblea de Catalunya (1971), per bé que alguna d’aquestes no ha concorregut a les eleccions. De fet, ha estat precisament l’Assemblea qui ha llançat la idea, talment com si es tractés del seu testament polític, concretat en la cessió del protagonisme als partits polítics. A principis del mes d’abril, hom comença a debatre el nom i l’abast de la coalició. En una enquesta conjunta que apareix al diari Avui, els principals líders polítics prenen posicions sobre una proposta que inicialment es llançada amb el nom de “Solidaritat Catalana”. Des del PSC, Raimon Obiols es mostra partidari de l’acord, si bé matisa que aquesta és “totalment irrealitzable” si s’ha d’aplicar al Congrés, i també remarca: “Nosaltres en diem Entesa dels Catalans, i no Solidaritat Catalana.” El portaveu socialista afegeix que aquest instrument es pot convertir “en ampli plebiscit a favor de les institucions catalanes i del president”. Per la seva banda, el representant d’Esquerra Democràtica de Catalunya, Ramon Trias Fargas, adverteix que “és absolutament necessari aconseguir la unitat dels catalans, sobretot ara que veiem que comença a haver-hi fusions amb partits de fora de Catalunya”. Les negociacions avancen lentament, i en algun moment fins i tot s’especula amb la possibilitat que es produeixi un acord molt més ampli amb la retirada d’alguns candidats i que quedin només “els únics que podrien arreplegar els volts de tots els catalans”, en paraules d’un portaveu socialista. Finalment, l’Entesa aconsegueix el suport del PSC-PSOE, el PSUC, ERC, EC i la immensa majoria dels independents de l’Assemblea de Catalunya
A banda de la capacitat d’integrar un ampli ventall de forces polítiques, una bona part de l’èxit de l’Entesa dels Catalans rau en el perfil dels seus candidats. En la llista podem trobar-hi noms molt coneguts, com ara els historiadors Josep Benet i Jaume Sobrequés, l’escriptor Paco Candel, el professor Alexandre Cirici, el cineasta Pere Portabella o Salvador Sunyer. Es tracta de persones amb un bagatge més que remarcable en defensa dels drets socials i nacionals del país i que, més enllà de la seva militància política, eren capaços de generar empatia entre els simpatitzants d’un ampli ventall de forces polítiques.
Els resultats que obté l’Entesa són espectaculars. Dels 16 senadors que s’han d’escollir a Catalunya, la coalició n’aconsegueix 12, el màxim possible per candidatura; és a dir, tres per demarcació i, a més a més, els tres primers llocs per ordre de vots. El candidat més votat ha estat Josep Benet, que ho ha estat també del conjunt de l’Estat. L’advocat i historiador ha obtingut 1.328.607 vots, gairebé el doble dels que s’ha endut la llista més votada en les eleccions a Corts, el PSC-PSOE.
En tot cas, els resultats del Senat, afegits als que es produeixen al Congrés, configuren un escenari insospitat i, en qualsevol cas, radicalment diferent del que es dona al conjunt de l’Estat, on la UDC d’Adolfo Suárez aconsegueix un suport majoritari. A partir d’aleshores, s’estableix un estira-i-arronsa permanent entre el govern central de la UDC i els partits catalans per tal de marcar el ritme de les transformacions i la recuperació de l’autonomia. Només deu dies després de les eleccions, es reuneix l’Assemblea de Parlamentaris, que aplega tots els diputats i senadors elegits. Els partits conceben aquest organisme com l’instrument bàsic de negociació amb Madrid; però ben aviat emergirà la figura del president Josep Tarradellas, l’únic que no ha estat escollit per les urnes però que segueix mantenint un indubtable valor simbòlic. Tres dies després de la reunió de l’Assemblea, Tarradellas es presenta a Madrid convidat pel president del govern espanyol, Adolfo Suárez. L’operació, que provoca una notable perplexitat entre els polítics catalans, farà que l’eix de la negociació passi dels partits catalans a Tarradellas. La jornada de l’11 de Setembre representarà l’expressió reivindicativa més nombrosa que s’haurà organitzat mai a Catalunya. Al voltant d’un milió de persones es van manifestar pels carrers de Barcelona per reclamar l’Estatut, el restabliment de la Generalitat i el retorn del president Tarradellas. Poques setmanes després, concretament el 29 de setembre, se signarà el reial decret que permetrà segellar el restabliment de la Generalitat de Catalunya i el 23 d’octubre següent Josep Tarradellas, ratificat com a president de la Generalitat, sortirà triomfalment al balcó del Palau de la Generalitat per tal de recordar: “Ja soc aquí!” Aquell gest havia estat possible per la pressió ciutadana exercida pels carrers i places del país; però també pels resultats de les eleccions del 15 de juny, tant per la victòria de les forces catalanistes al Congrés com pel triomf incontestable i la unitat d’acció de l’Entesa dels Catalans al Senat.
7
“Ara costa més prioritzar els interessos del país”
Pere Bosch i CuencaRafael Nadal (Girona, 1954) té una llarga trajectòria en el món de la comunicació, és un col·laborador habitual en les tertúlies televisives i radiofòniques i, des de fa alguns anys, ha destacat també com a novel·lista. En l’àmbit polític, el 1977 va participar intensament en el procés de gestació de l’Entesa dels Catalans.