Escó buit i vitamina H

Mari­ano Rajoy, el polític espa­nyol que millor ha sabut espe­rar i espe­rar fins a con­ver­tir el pas del temps en un devo­ra­dor de rivals i d’obs­ta­cles, va des­co­brir ahir que la seva recepta vital no era eterna. La com­moció va ser tan pro­funda que, sent encara el pre­si­dent en un debat que el pre­te­nia cen­su­rar a ell, no va mirar la rea­li­tat de cara. Fidel a una bio­gra­fia rica en esca­pis­mes, Rajoy es va absen­tar de l’escó com ja havia fet la vigília durant vuit llar­gues hores de sobre­taula al res­tau­rant Arahy del car­rer Alcalá, des d’ara un lloc de reclam turístic a Madrid per a qui vul­gui revi­si­tar les hores finals del mari­a­nisme. A dos quarts d’onze del segon matí i sense sen­tir ni el por­ta­veu del PP, Rafael Her­nando, Rajoy va arri­bar a la porta de l’hemi­ci­cle i es va atu­rar. “Què faig? Entro ara?”, va dema­nar al cap de gabi­net, José Luis Ayllón. “Sí, sí”, va ani­mar Ayllón a Rajoy, que així va reco­llir els espe­tecs de l’ovació a Her­nando i va dis­pa­rar els deci­bels a la cam­bra amb crits apas­si­o­nats de “¡Pre­si­dente!, ¡pre­si­dente!” des dels escons del PP.

La visita de cor­te­sia de Rajoy a la seva pròpia cen­sura en els minuts finals li va per­me­tre votar no i dei­xar unes últi­mes parau­les com a lle­gat. “Podem pre­su­mir que la moció de cen­sura tirarà enda­vant i el senyor Sánchez serà el nou pre­si­dent del govern i jo vull ser el pri­mer a feli­ci­tar-lo. Serà aquesta cam­bra la que pren­gui la decisió i a tots ens cor­res­pon aca­tar la sobi­ra­nia popu­lar aquí repre­sen­tada. Accep­taré, com a demòcrata, el resul­tat de la votació, però no puc com­par­tir el que s’ha fet. Ha sigut un honor, no n’hi ha de més gran, haver estat pre­si­dent del govern d’Espa­nya, ha sigut un honor dei­xar una Espa­nya millor de la que vaig tro­bar. Tant de bo el meu subs­ti­tut pugui dir el mateix, li ho desitjo pel bé d’Espa­nya. Crec que he com­plert el man­dat de la política de millo­rar la vida de les per­so­nes. Si algú s’ha sen­tit en aquesta cam­bra o fora d’ella ofès o per­ju­di­cat, li demano dis­cul­pes. Gràcies a tots i sort a tots pel bé d’Espa­nya”, va adreçar Rajoy a l’hemi­ci­cle com a comiat.

L’elegància de Rajoy en l’adeu va bri­llar encara més perquè l’havia pre­ce­dit a la tri­buna Her­nando, la vita­mina H que el PP s’admi­nis­tra a si mateix quan veu amenaçada la vai­xe­lla fami­liar. La vita­mina H del PP no és la bio­tina con­ven­ci­o­nal que fa créixer el cabell, sinó un vell com­post mese­tari que bar­reja l’esquerra espa­nyola, Cata­lu­nya, “la ETA” i “el caos” amb resul­tats demoscòpics tes­tats. “Està dis­po­sat a rebre els vots de Bildu... Cal tenir cuajo. Amb els amics de la ETA, amb ells serà pre­si­dent”, va etzi­bar Her­nando a Sánchez. “Ni Zapa­tero va ser capaç d’accep­tar aquests vots per ser pre­si­dent”, va afe­gir el por­ta­veu del PP. I és que la vita­mina H no neces­sita la veri­tat –Sánchez hau­ria gua­nyat sense els dos vots d’EH Bildu–, ni la pie­tat. “No sé si serà capaç de mirar a la cara les vícti­mes d’ETA”, va dir Her­nando com si el PSOE no les plorés encara.

La vita­mina Her­nando, però, neces­sita l’ingre­di­ent català. “Senyor Sánchez, gover­narà amb els que ano­mena col­pis­tes. Quan vegi al senyor Torrà li dirà racista i supre­ma­cista o can­viarà de dis­curs? Lle­geixi la història perquè els grups cata­lans ja van fer dos cops d’estat con­tra la república el 1931 i el 1934”, va alliçonar Her­nando com si ell tingués un màster en història de la Uni­ver­si­tat Rey Juan Car­los que la resta no té. A la tri­buna, Begoña Gómez, la dona de Sánchez, deia que no amb el cap i con­fir­mava que havia fet bé venint sense les dues filles menors, perquè ni el tutor més fanàtic de la Lomqe de Wert auto­rit­za­ria un alumne a per­dre’s una classe per l’audició amb Her­nando. El dis­curs d’Her­nando, això sí, va ren­tar les llàgri­mes de dipu­ta­des del PP com San­dra Moneo, Mari Mar Blanco o la pre­si­denta del Congrés, Ana Pas­tor. “Estic orgullós de ser del PP”, va dir reco­llint l’ovació que tri­buta una afició fidel a l’equip que perd la cate­go­ria.

Abans de la votació, la sessió va rega­lar una preqüela del que serà la guerra de les galàxies espa­nyo­lis­tes entre Her­nando i Albert Rivera. “És el col·labo­ra­dor neces­sari de la moció de cen­sura. Ha con­tribuït a deses­ta­bi­lit­zar el govern dema­nant elec­ci­ons, la seva des­lle­ial­tat ha apla­nat el camí a Sánchez!”, li va dir el por­ta­veu del PP al líder de Cs. “I deixi de ges­ti­cu­lar! Esti­gui rela­xat, que no sé què li passa, que està tot el dia ges­ti­cu­lant!”, li va etzi­bar Her­nando a Rivera per dei­xar-li clar que l’irrita fins i tot quan calla. Des del PSOE a EH Bildu pas­sant pel PDe­CAT i ERC, tots els dipu­tats sem­bla­ven bus­car amb la mirada on podien tro­bar un bol de cris­pe­tes.

Durant la votació final que va desa­llot­jar Rajoy de La Mon­cloa per la via de l’arti­cle 113 de la Cons­ti­tució per 180 vots a favor, 169 en con­tra i una abs­tenció, el PP va rega­lar l’esper­pent del dipu­tat Eloy Suárez votant sí per error i rec­ti­fi­cant abans de ser comp­tat. Si Rajoy va mar­xar entre honors i crits de “¡Pre­si­dente!”, l’adeu de la vice­pre­si­denta Soraya Sáenz de San­ta­maría va ser més dur perquè va topar amb Juan Car­los Mone­dero. “M’ale­gro que mar­xeu”, li va dir el fun­da­dor de Podem amb un som­riure que no s’aca­bava mai. “Jo no m’ale­gro que arri­beu però així és la democràcia”, va tan­car ella l’escena de far west madri­leny. La mateixa San­ta­maría que pre­su­mia sis mesos enrere d’“escapçar” els inde­pen­den­tis­tes perd el CNI pel vot dels escapçats. “Mar­xem amb la tran­quil·litat de dei­xar el país molt millor del que el vam tro­bar”, va reblar San­ta­maría. “Ho sen­tim per Espa­nya, fran­ca­ment”, afe­gia María Dolo­res de Cos­pe­dal abans de dir adeu als exèrcits. “Sí que es pot!”, era el clam dels dipu­tats de Podem a l’hemi­ci­cle, de la visi­tant Ada Colau i dels con­gre­gats a la porta del Congrés. Fa qua­tre dies, ni el pro­ta­go­nista ho creia.