Els grecs i el dret a decidir

En plena convulsió de la crisi a Grècia, ara fa sis anys, aquest diari va convocar quatre joves grecs que s’havien vist obligats a buscar-se la vida fora del país perquè expliquessin als lectors com estaven afrontant aquella situació adversa i quina sortida hi entreveien. D’aquella conversa, em van sorprendre dues coses: que, com a ciutadans, admetessin part de la responsabilitat en la crisi –en la mesura que van tardar a foragitar del poder una classe política corrupta fins al moll de l’os– i, alhora, la confiança en la reacció que vindria de la mateixa societat grega, especialment dels joves. “Grècia serà motor de canvi. Hi ha molta esperança, moltes ganes. Ja ho veureu, de mica en mica...”, comentava el músic Yannis Papaioannou.

Des de llavors, ha plogut molt. Tenallats per un deute impagable i al caire de la fallida, Grècia va demanar ajuda a la UE i al Fons Monetari Internacional i, a partir del 2010, van començar a arribar els diners del rescat. Van ser, fins aquest 2018, tres tandes successives de crèdits per un valor global pròxim als 289.000 milions d’euros, al preu de dràstiques mesures d’austeritat: retallades en pressupostos i inversions, privatitzacions, pujades d’impostos, baixades de salaris i pensions, revoltes al carrer –fins i tot suïcidis– i emigració massiva. Un de cada tres grecs va quedar sense feina (entre el joves, gairebé el 60%) i el país, en el seu conjunt, va perdre un quart de la seva riquesa. Mentre la crisi de Grècia feia trontollar tota l’eurozona, els grecs passaven comptes amb el bipartidisme tradicional i donaven una oportunitat a l’esquerra alternativa de Syriza, que va arribar al govern el 2015 amb la promesa de plantar cara als creditors internacionals però que, un cop en el poder, es va acabar plegant a les condicions dictades pels organismes internacionals a canvi del rescat.

Ara, el malalt s’ha desconnectat de la bombona d’oxigen. “Grècia recupera el seu dret a decidir com qualsevol país europeu, sense imposicions però amb prudència”, assegurava, aquesta setmana, el primer ministre, Alexis Tsipras, des de l’illa d’Ítaca, buscant el simbolisme mitològic per fer entendre que el país ha arribat a port. Tothom sap, però, que Ítaca és només una escala més en una travessia plena de perills: els grecs necessitaran dècades per tornar un deute insostenible, per refer-se del cost humà i els sacrificis infligits pel rescat i per crear ocupació i millorar les condicions de vida dels ciutadans. Els odiats homes de negre han marxat d’Atenes, però la vigilància sobre els comptes públics es mantindrà a distància. I entre tots els reptes, el més difícil: el canvi de mentalitat que anhelava Yannis a la redacció d’El Punt Avui i que no és altre que el desterrament de la corrupció, el virus que infecta tot el sistema. Fins i tot els incendis d’aquest estiu, sentenciava amargament el professor Ioannis Glinavos, “són el resultat directe de la corrupció”.