El festival de cinema policíac amb les “cares d’odi” i el “clima insurreccional” que el Tribunal Suprem havia programat a partir de la sisena setmana del judici i fins al 22 d’abril, amb una nòmina d’actors sense rostre i que figuren als títols de crèdit amb el número de placa o TIP, va patir ahir un abrupte canvi de programació. Sense que el jutge del tribunal de l’1-O Manuel Marchena procurés una aclimatació suau, el Suprem va saltar del “yo no me chapo la instrucción” del tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena del dia abans a la llengua de Goethe amb la veu de Bernhard von Grünberg, exdiputat alemany socialdemòcrata que formava part dels observadors internacionals el dia 1 d’octubre.

Amb l’ajuda d’un intèrpret que li feia de traductor consecutiu de l’alemany al castellà i del castellà a l’alemany –si algú no entenia per què els acusats van renunciar a utilitzar el català si no era amb traducció simultània, ahir ho va entendre–, Von Grünberg va obligar el saló de plens a escoltar per primer cop l’idioma alemany. Una llengua de sonoritat traumàtica al Suprem, perquè per al jutge instructor Pablo Llarena i per al fiscal Zaragoza és la llengua del nein (no). Per no reobrir el trauma dels seus viatges a L’Haia per convèncer els fiscals alemanys de l’entrega de Carles Puigdemont, Zaragoza es va inhibir en favor de Madrigal. I la fiscal Madrigal, que el dia abans va assumir que no es publicarà un DVD commemoratiu amb el seu interrogatori a Baena, ahir es va endinsar en la dimensió desconeguda de l’interrogatori lost in translation. Quan el testimoni va dir que venia de Rin del Nord-Westfàlia, però, els fiscals van respirar i van deixar de creuar els dits, perquè estaven disposats a sentir el nom de qualsevol dels setze lands que no fos el de Schleswig-Holstein.

Després que Benet Salellas –lletrat de Jordi Cuixart– conduís Von Grünberg pel camí exculpatori, Madrigal va saltar-li a la jugular. “S’ha interessat al seu país per problemes similars com, per exemple, a Baviera?”, va etzibar-li al testimoni. Que Madrigal suggerís que el testimoni no té valor si no omple l’Oktoberfest de Munic amb estelades abans de venir, a Marchena li va semblar excessiu. “Si després vol desqualificar el testimoni ho fa en l’informe...”, va tallar-la. “Sí, el vull desqualificar”, va revelar Madrigal en to irat.

Com en l’acudit dels dos espanyols que a Nova York parlen al taxi en castellà a poc a poc pensant que ja parlen en anglès, de sobte Madrigal li va perdre la por a l’alemany quan el testimoni el parlava a poc a poc. “No sabem què està dient...”, li va fer veure Marchena quan ella recuperava el vici de trepitjar les respostes. “Una mica sí”, es va dir ella com si es regalés l’aprovat a l’Institut Goethe. Al final, Madrigal va mirar de cara la ferida i li va preguntar a Von Grünberg per la violència, gewalt en alemany. Però la resposta va ser la que coneixia Llarena: nein. “Va veure policies ferits al col·legi Ramon Llull?”, va exigir la fiscal. “No vaig veure cap policia ferit, però sí que vaig veure molts ciutadans ferits”, va etzibar el testimoni. “No hi ha més preguntes”, va concloure Madrigal sense necessitar intèrpret, perquè tothom va entendre que si el testimoni no veia violència i es pagava la visita a Catalunya l’1-O ell, era millor per a ella que passés el següent.

Si Vox aspirava a convertir el judici en espot electoral, l’advocat Javier Ortega Smith va regalar el moment còmic del dia quan va fer traduir a l’alemany “consellers de la Generalitat” per saber si l’exdiputat alemany s’hi va reunir, i Marchena va exigir una traducció fidel. “Membre del govern pot ser com un ministre, oi?”, va dir l’intèrpret. La rialla a la sala davant l’estructura d’estat va ser general. El president del Gipuzko Buru Batzar del PNB, Joseba Egibar, es va permetre riure sense dissimular després de fer el viatge en autobús d’Euskadi a Madrid per presenciar el judici dimarts i també ahir. Amb el llaç groc a la solapa, Egibar no va abandonar el Suprem sense entrar al club dels amonestats per Piedad, la secretària de la sala que veta qualsevol contacte amb el mòbil i també un somriure si és ostentós.

Al final de cada recés dictat per Marchena, com està succeint a partir de la present setmana –la setena– de judici, els acusats no es van poder acostar al públic a saludar els polítics, familiars i amics que abans podien saludar quan el senyal televisat deixava d’emetre’s. Assumint el paper de desdramatitzador oficial, el líder d’Òmnium, Jordi Cuixart, va ser el que va desafiar el cordó policial de més a prop en veure coneguts. “No ens deixen ja... Tenen por que ens estimem! Però ens estimem igual!”, va proclamar Cuixart amb un somriure que no es va contagiar a ningú del cordó policial.