“No sé quin Pedro Sánchez trobarem d’aquí a tres mesos”

La Carola està bé, recuperant-se i intentant reprendre la vida normal i l’agenda. Estem bé i contents de com evoluciona.

Són coses complicades de gestionar. Quan no tenies aquesta notorietat, es podien viure en la intimitat, amb la família i els amics. I ara la notícia s’escampa, t’arriben missatges de tot arreu i intentes fer el possible per preservar aquesta intimitat. Vull agrair al personal sanitari i als mitjans públics la delicadesa amb què ho han tractat.

Mai. Sempre vaig dir que ser president és el màxim honor que he tingut. Em sento molt orgullós de presidir aquest país.

Mai, tampoc. Crec que en la lluita per la llibertat d’expressió cal anar a totes. I m’hauria penedit de no fer-ho.

Crec que no hi ha batalles petites per la lluita pels drets i les llibertats del país. I es va produir una circumstància que va ser la de posar la pancarta perquè creia que era el meu deure com a president en vista d’aquesta situació d’injustícia, de negació de drets. Vam decidir fer aquesta proclama des del lloc més simbòlic del país, que és la seva presidència.

Van venir uns mossos a retirar-la.

Està en mans del poble de Catalunya. I, això, ho hem de tenir molt clar. L’únic que ha de decidir qui és el president de la Generalitat és el poble de Catalunya. I m’he fet meva una frase de Josep Carner que diu que la voluntat popular és la primera institució republicana. I, si això falla, falla gairebé tot.

Primer voldria qüestionar la premissa major. Si jo estic assumint que vaig complir el meu deure, que era una ordre impossible de complir, extralimitada per un organisme administratiu que no tenia cap capacitat per ordenar-me res i que era impossible de fer complir arreu, jo li he de dir que tinc presentat un recurs de cassació amb 12 motius de vulneració de drets fonamentals. I no només això, sinó amb una qüestió prejudicial que plantegem perquè abans que decideixi el Suprem vagi al Tribunal de Justícia de la UE.

Confio que no m’inhabilitaran, la qual cosa no vol dir que alhora pensi, arran de tots els fets que es van succeint, que la legislatura estigui esgotada.

Si jo ho digués ara faria tot el contrari del que pretenc, que és preservar de qualsevol altra influència que pogués venir, i d’electoralismes i partidismes, el que ara són els dos reptes importants que ens queden: aprovar un pressupost i explorar la via de la negociació. Pervertiríem aquest fet, perquè entraríem en una campanya descarnada. Si ens hem de concentrar en aquests dos temes, haig de dir que, l’endemà de l’aprovació del pressupost, diré la data.

Diré la data.

Decidiré el que sigui millor per al país. Que no és res que no hagi fet durant tot aquest temps.

Ho seria si no tinguéssim aquests dos reptes importants que li he dit. Aquest país necessita un pressupost, per responsabilitat calia tramitar-lo. Aquests 3.000 milions són importantíssims.

No vull entrar en retrets ni mirar enrere. Soc un defensor a ultrança de les institucions catalanes, del govern de la Generalitat i del Parlament, que és on jo sempre he dit que hi ha la sobirania del poble de Catalunya. Per tant em costa d’entendre que una votació que es tira endavant al Parlament per la majoria no sigui respectada. És com la resolució que es va aprovar fa 10 dies demanant un mediador internacional. És que no podem jugar a votar coses que després no tirarem endavant. O les votes o no les votes. Però si votes sí assumeixes les conseqüències. I jo, com a president, m’he d’atendre al que es vota al Parlament.

Doncs el qui l’espai decideixi. És la gent qui s’agrupa al voltant dels partits polítics o coalicions qui lliurement voten i decideixen qui ha de ser la persona escollida. També és cert que en l’espai en què jo em moc,i represento, hi ha un líder indiscutible, que és el president Puigdemont.

No li dic pas això. Dic que ell és el líder d’aquest espai, ell és el president de l’1-O i de la declaració d’independència. I ho he dit sempre, res em faria més feliç que un dia fondre’ns en una abraçada, el dia que ell pogués entrar al Palau.

Mai prendré una decisió per motiu partidista, em trairia a mi mateix.

Jo sempre havia considerat la CUP el nostre soci preferent, però va decidir no participar en el que podien ser aquestes negociacions i, en canvi, els comuns van decidir que sí.

Tant de bo els votés. Mà estesa a negociar-los. Perquè en tot el que jo he pogut impulsar i tirar endavant he buscat la màxima unitat i la participació de tothom. Fins i tot vaig buscar-la per la reunió que vaig tenir amb Pedro Sánchez. És impossible pensar que un partit pugui resoldre l’equació de la independència de Catalunya. Es tracta d’unir tot l’espai del moviment independentista i per això vaig voler anar a aquella entrevista amb els màxims suports, havent consensuat quines línies estratègiques havia de defensar, que era l’exercici del dret a l’autodeterminació i la fi de la repressió a través de l’amnistia i la no-judicialització.

Sempre.

Confio que no, intento no ficar-me en els retrets sinó mirar endavant, ara mateix per responsabilitat hem de seguir, jo no seré ara el que trencaré la unitat, tampoc seré el que em doblegaré davant la repressió i hem de respectar la voluntat popular. Hi ha uns grans consensos. La ciutadania dona suport a la independència i l’exercici del dret a l’autodeterminació. Aquests grans consensos, els té molt assumits. A vegades són els partits polítics els que demostren una incapacitat per posar-se d’acord.

Crec que si s’ha de culminar el procés d’independència això depèn inexcusablement de la unitat dels qui defensem la independència. Això va costar uns anys d’entendre però en els darrers va quedar claríssim. L’1 d’octubre va ser possible per aquests factors, perquè hi havia una unitat en el govern i un objectiu molt clar, que era el referèndum. I també un suport molt clar de la CUP i, per tant, de tot el moviment. Però sobretot perquè va ser tota la ciutadania, a través de les institucions, la que va acompanyar el procés. O es produeix aquesta tempesta perfecta o el procés per a la independència és impossible.

No. És absolutament impossible. Si vols culminar un procés d’independència no t’alies al govern amb un partit que no la vol. Ni li demanes el suport.

Què va passar fa un any? Estàvem en un procés de negociació en què la part del govern espanyol havia acceptat la figura d’un relator. Després, al cap d’una setmana va haver-hi aquella explosió dels tres partits de la ultradreta espanyola, i la manifestació de Colón, més la revolta d’una part del PSOE, i qui es va aixecar de la taula de negociació va ser el PSOE.

Un en concret no, però sí la figura, la idea que era necessari que algú acompanyés aquest procés. No vam ser nosaltres qui va filtrar que hi havia la figura d’un relator sobre la taula. I per què ho va filtrar el senyor Iceta potser també seria una altra qüestió per plantejar-se. En qualsevol cas, això va acabar portant que el PSOE s’aixequés i que finalment no es votés el pressupost. Com a JxCat serà molt difícil votar aquest pressupost quan ja hem votat que no a la investidura.

El que m’interessa és el procés de negociació. I fins i tot blindar-lo d’eleccions. Si aquest és un diàleg honest i real que vol abordar el conflicte, o sigui, el dret de l’autodeterminació, la sobirania, Catalunya com a subjecte polític, el procés de negociació també haurà de continuar mentre Catalunya estigui en un procés d’eleccions. Per tant, a l’altra banda entenem que també hauria de continuar.

Lògicament, el vicepresident. Busco aquesta força de la unitat, amb la resta d’actors polítics independentistes, partits, grups parlamentaris, les entitats i el Consell per la República. Vull anar a aquesta mesa amb els acords més amplis possibles, també sobre la composició, etc.

No, el que em passa pel cap és complir el que el Parlament va votar, votació que es va produir gràcies a la CUP, ERC i JxCat. Si decideix pels antecedents i per les garanties que es necessita la figura del mediador internacional, ho plantejaré.

Això no és el que es va votar al Parlament. De moment som on som; que el Parlament ha votat que cal un mediador, i penso que tant la CUP com ERC compliran amb allò que han votat.

Jo aniré a la reunió amb el president Sánchez, de govern a govern, en què plantejarem allò que la taula d’actors polítics independentistes hagi decidit. Estic segur que haurà decidit que nosaltres volem que hi hagi un mediador internacional. En funció de la resposta del govern espanyol, ho tornaré a traslladar tant a aquesta taula com al Parlament. Insisteixo que la clau de volta és el respecte de la voluntat popular, perquè, si no, també posaríem en dubte l’1-O i la declaració d’independència.

Si fos el cas, però volem abordar el conflicte amb honestedat i rigor. Dic amb humor que no anem a fer-nos una foto amb ponsèties, anem a treballar amb tota la seriositat i tota la responsabilitat perquè el tema és molt greu perquè continuem tenint gent a la presó, el president i membres del govern a l’exili i es continua represaliant.

Ens sembla molt millor una figura que hagi tingut experiència en processos de negociació, en conflictes polítics, perquè ens aporti aquesta experiència. Per tant, aquesta figura, la veiem a escala internacional.

No, de cap de les maneres. Justament jo vaig anar fa un any a La Moncloa amb el senyor Sánchez amb la voluntat de saber quina era la seva proposta. Nosaltres vam fer fora el senyor Rajoy, vam votar aquella moció de censura per donar una oportunitat al diàleg. I d’aquella reunió a La Moncloa vam sortir dient que hi ha un conflicte polític que s’ha de resoldre políticament. A Pedralbes, el pas següent és que buscaríem una solució en el marc de la seguretat jurídica i arribem a consensuar el mediador. Però s’aixequen de la taula. I després passa el que passa en totes les campanyes electorals, que de sobte descobrim un Sánchez que diu que la fiscalia depèn d’ell, que vol portar el president Puigdemont, etc. Tenint en compte que també va votar el 155, hom es pot preguntar davant de quin senyor Pedro Sánchez estem. Jo m’he trobat amb diversos: el que no m’agafava el telèfon i el que ara em truca; el que va votar el 155 i el que diu que això és un conflicte polític. Que ningú pretengui que parlem de Rodalies, sent importantíssim, en una taula en què s’ha de parlar del conflicte polític.

Sí, però és que també l’hi havia vist, però després va canviar i ha tornat a canviar. No sé ben bé amb quin senyor Pedro Sánchez ens trobarem d’aquí a tres mesos. Si, com he sentit dir a algun dels ministres, condicionen el diàleg a l’aprovació del pressupost, anem malament.

No ens oferia prou garanties perquè ens abstinguéssim. El nostre grup a Madrid va votar que no per tots els antecedents. Haurem de veure si efectivament la seva voluntat és la de negociar el dret d’autodeterminació. Però també li dic que en la reunió que vam tenir al Palau li vaig tornar a preguntar –perquè nosaltres plantejarem un referèndum– quina serà la proposta espanyola. I ell no em va dir res, jo continuo sense saber quina és. Li vaig preguntar així: de què es tracta, d’una reforma de l’Estatut, d’una reforma de la Constitució, d’una llei de finançament? Espero que en aquesta primera reunió finalment la coneguem. Sí que em va dir que havíem de parlar de molts temes, i quan es va acabar la reunió vaig veure que hi havia un paper sobre la taula que deia que hi havia 44 punts sobre els quals discutir, dels quals n’hi ha tres, tres, que fan referència al diàleg entre Catalunya i Espanya però sense concretar res.

Quan diem que hem d’establir garanties, calendaris, és perquè justament ens ajuden a anar concretant les coses.

En el Consell Executiu de la setmana passada vam dir que és important que el govern en aquest punt també vagi unit. Una cosa és la mesa de negociació i una altra és la comissió bilateral. Tothom hi està d’acord, tots vam encarregar al conseller Bosch, que és el president de la comissió, que ja demanés als diferents consellers els punts que volien que es poguessin tractar a banda dels 44 que el senyor Sánchez em va fer arribar.

A la mesa de negociació, no, en absolut.

Venim d’on venim. Fixi’s que fins i tot intento no malpensar de quines poden ser les intencions del govern espanyol en el futur, però sí que tenim un històric del que ha anat passant i, per tant, nosaltres volem que aquesta negociació sigui amb garanties, amb calendari, etc. i que sobretot, pel que fa referència a la taula de governs, s’abordi el conflicte.

Amb el debat constituent, ens trobarem que a l’abril o maig es començaran a debatre propostes. Podríem tenir un embrió del que podria ser un projecte de Constitució, amb l’esperança que els partits ho puguin aprofitar i incloure als programes electorals.

Jo no vaig tenir ni 100 dies de gràcia. De fet, no vaig tenir ni 100 segons. Si vols ser conseqüent amb la teva aspiració d’independència de Catalunya, i treballes perquè aquesta sigui possible, aquests menyspreus, atacs o difamacions t’arribaran des del minut menys 1.

Segur. A mi tampoc no m’han agradat moltes decisions, fins i tot arribar a l’última que vaig prendre. Jo assumeixo el càrrec sentint-me hereu del govern del president Puigdemont i el vicepresident Junqueras, i fins on ells havien arribat jo creia que havíem de persistir i d’arribar també com ells fins al final. Per tant, entenc que hi hagi molta gent que s’hagi pogut sentir així i es pregunti: com és possible? Per tenir el president a l’exili, el vicepresident a la presó, represaliats o inhabilitats, com és possible que ens costi tant trobar aquesta estratègia comuna?

No, penso que jo sempre he estat en la política activa i, de fet, crec que qualsevol ciutadà que es manifesta a la Meridiana està fent política activa, o que ajuda la caixa solidària o continua a les parades de llaços grocs o participa en els debats constituents o en les manifestacions. Ara bé, si em pregunta a àmbit institucional, no, no en faré.

No, ja vaig dir que no hi aniré i intento complir el que he anat dient; vaig venir a prestar un servei al país durant el temps que fos president i després arribarà el torn d’una altra persona.

Jo continuaria fent política i ajudant el meu país a culminar el procés d’independència. Mare meva les coses que faré!

És un valor dins el món independentista, és el president del 9-N, que ens va ajudar a arribar a l’1-O. És una persona amb conviccions fermes i arrelades al país i farà el que hagi de fer.

Hem viscut un procés de sobreinformació i intoxicació i s’ha produït una concatenació de baixes que han acabat provocant la cancel·lació. Quan una de les grans companyies es dona de baixa per assegurar que, als seus treballadors, no els pugui passar res ja es crea un cercle viciós i unes falses reputacions com si la resta no protegís els seus treballadors. En aquest cas, i si arribés a passar un contagi, a aquests directius que prenen la decisió, se’ls acaba la carrera.

No hi havia cap motiu per cancel·lar-ho. Això, ho hem dit sempre. Des del primer moment vàrem estar en contacte amb l’OMS, amb els experts sanitaris del país. Hem anat traslladant sempre al senyor Hoffman que els experts sanitaris fossin els que ens diguessin com hem d’actuar. Hi ha hagut un front institucional molt unit i tots hem actuat amb molta correcció. Ara ve també el moment d’avaluar, de pensar que, davant un tema realment tan dolorós, poguéssim convertir-ho en una oportunitat. Catalunya segurament es juga els seus anys que venen si és capaç també de liderar la revolució tecnològica com va ser capaç de liderar la revolució industrial. I aquesta idea de futur que penso que també han traslladat els responsables tant de GSMA, com de Fira, com les institucions, aquesta idea de compromís, no només amb el Mobile per l’any que ve, no, de realment convertir Barcelona i Catalunya en un país que respon en l’era digital amb tots els reptes que això suposa. Jo he convocat per a demà una reunió amb actors econòmics, socials, tecnològics. Fem la mirada llarga de quin país volem. Com diu molt bé el conseller Puigneró, Catalunya serà digital o no serà.