“La Guàrdia Civil ve dos cops a Òmnium i no va a La Zarzuela?”

Aquesta gent a mi ja no em provoquen sorpreses. Què es pensen? Que perquè ens apliquin o no el 100.2 nosaltres deixarem de lluitar per l’autodeterminació i per la independència de Catalunya? Què es pensen? Que perquè vagin fent xantatges nosaltres renunciarem a voler ser una majoria per implementar els nostres postulats polítics? Amb tota la serenor del món els dic que van molt equivocats. Van rebregar el Codi Penal, i ara estan rebregant el règim penitenciari... i això no és res més que la demostració de la seva impotència. I de la seva impotència neix també la nostra fortalesa.

Sí. Ho és. Els molesta que la voluntat d’exercir el dret d’autodeterminació sigui un clam majoritari a Catalunya.

Sí. Però hi insisteixo: l’objectiu d’Òmnium és el final de la repressió i la solució al conflicte polític català. Allò que sigui bo per resoldre el conflicte, a la llarga serà bo també per als presos. Ens equivocaríem si ara passéssim al davant la solució de les qüestions personals, tot i que és evident que la repressió ens afecta. I als que som a la presó, de manera molt acarnissada. Però no pararan. Un jutjat de Figueres acaba d’imputar 196 persones, aquesta mateixa setmana. Aquí el que té un problema és l’Estat espanyol. Amb centenars d’imputats, condemnats, perseguits... La ciutadania pot tenir un problema, certament, en el regat curt; però el problema gros el té l’Estat. Quan a tants ciutadans d’una part del seu territori els has d’estar perseguint per qüestions ideològiques, a mi em sembla que seria un error centrar ara les nostres discussions en com ens afecta als presos el 100.2 o el tercer grau... El problema és resoldre el conflicte polític i que s’acabi la repressió.

Cada cop més. I espero que ho aprofitem com a revulsiu. El sobiranisme s’ha de plantejar, un cop més, que potser les petites diferències que hi ha entre els diferents actors les hem de superar i començar a actuar amb unitat estratègica, que no vol dir uniformitat, perquè el sobiranisme és divers. Cal aprofitar-lo, aquest revulsiu, tot i que és evident que en l’aspecte personal és empipat. Òmnium no renunciarà als seus postulats polítics, i no li condicionarà que hàgim de fer compliment de la condemna a la presó. Aquesta situació, el 100.2 o el tercer grau, no ens pot condicionar en res. Més enllà que li pugui reconèixer que, és clar, en un aspecte personal m’empipa molt. I que potser avui hagi estat l’últim dia que he pogut dur el meu fill al casal. Hem d’aprofitar la presó i la repressió com a altaveus de denúncia de les mancances democràtiques de l’Estat espanyol.

Jo el que veig és molta impotència de l’Estat. Molta por. Amb quaranta anys de democràcia, o de pseudodemocràcia, l’únic que ha fet trontollar els poders de l’Estat, el règim del 78 i també la corrupció de la monarquia ha estat el moviment sobiranista. Fins al punt que l’Estat, com que es veu amenaçat, actua amb aquesta visceralitat, sense mesura. Diuen en les resolucions que els presos “necessitem un tractament per superar les nostres distorsions cognitives...” A mi em sembla que els que necessiten tractament són els poders de l’Estat, que han d’aprendre a escoltar les organitzacions no-governamentals, Amnistia Internacional, el Consell d’Europa... Aquestes organitzacions li han dit, a l’Estat espanyol, que té veritables mancances democràtiques i que ha de posar fi a la repressió a Catalunya. El tractament de democràcia, el que el necessita avui és l’Estat espanyol.

Seguim on érem. Ells continuen fent veure que es pot parlar de tot. Posen una taula de diàleg però el primer que fan és vetar que es pugui parlar d’una sèrie de conceptes, com ara el d’autodeterminació, el de la independència... Mentre no es vulnerin drets fonamentals, en una taula de negociació política es deu haver de poder parlar de tot, no? Si volem la taula de negociació es per poder parlar de l’autodeterminació i de la independència de Catalunya. Nosaltres mai renunciarem al diàleg, però el diàleg ha de ser sense condicions. Si hi és, no hem de renunciar a anar-hi. Però no pot tenir condicions. No pot venir mai més la policia espanyola a pegar als ciutadans que exerceixen els seus drets.

Respecto i dono suport a allò que hagi decidit Dolors Bassa, per descomptat. Però el president d’Òmnium ni vol ni pot demanar un indult mentre sigui president d’Òmnium. I quan altres entitats ens han proposat fer-ho, ens hem negat a acceptar-ho. Amb tota la humilitat, no ens volem acollir a cap indult ni a cap mesura de gràcia. Quan l’Estat suspèn les institucions catalanes, no pot suspendre la societat catalana. I Òmnium és part de la societat catalana. Ara necessitem una societat civil forta i organitzada. I, dit això, me n’alegraré molt, si la Dolors Bassa pot sortir de la presó.

Jo soc un activista, i com a activista vaig entrar a Òmnium. Perquè Òmnium fa política, però no és la política. Mentre sigui a la presó i mentre els socis d’Òmnium ho vulguin, continuaré sent-ne el president. El que sí que li asseguro és que no tinc cap voluntat de fer carrera política; jo soc empresari i el que vull és tornar-me a dedicar a l’empresa, a la fàbrica.

És un sentiment contradictori. Per un costat, penses que no hi hauria de ser. Però, quan vaig entrar-hi, l’activista Pepe Beúnza em va enviar una carta dient-me: tingues coratge, perquè has entrat a l’altar dels milers, dels centenars de milers de persones al món que tenen l’honor d’haver lluitat per la democràcia i les llibertats. Amb el pas del temps ho he anat entenent... Potser té un punt d’honor, certament. Estic convençut que al govern espanyol hi deu haver membres que són socis d’Amnistia Internacional o d’altres organitzacions que han demanat que ens deixessin en llibertat. Les contradiccions les deuen tenir ells. Nosaltres seguim.

Cap. Continua. I, si comparem la repressió que hi ha hagut amb el govern de Rajoy amb la del govern de Pedro Sánchez, ha anat a més. Els procediments han tirat endavant; se n’han obert de nous; l’advocacia de l’Estat demana penes superiors a les que ens demanava durant el govern fr Rajoy... Em sap molt greu. Les paraules deuen anar per un costat, però per l’altre la repressió va en augment. Seríem bastant ingenus si no reconeguéssim la realitat: la repressió no fa pinta d’aturar-se, sinó tot al contrari.

La desobediència és una de les claus de volta de com ens en sortirem, d’aquest conflicte polític. Aquest és un dels grans aprenentatges de l’1-O. Allà es van exercir uns drets fonamentals.

Pensi que Òmnium neix de la desobediència civil. Als anys 60, quan els nostres fundadors promovien l’ensenyament del català en la clandestinitat, perquè hi havia una llei que ho prohibia, ja practicaven la desobediència. Ens en sentim partícips i corresponsables, de la desobediència. Evidentment, fem moltes altres coses. No renunciem a tota la nostra activitat cultural, que és molta. El que intentem és generar consensos. Nosaltres no som punta de llança d’un moviment de desobediència civil; però, si ens toca tornar a desobeir, ho farem.

El mateix que en pugui saber qualsevol ciutadà. Les seves accions van ser legítimes i un exemple de la capacitat de mobilització de la societat catalana. Van fer les accions que van fer. No en sé res més. Ens els sentim nostres.

A Jordi Sànchez no l’esmenaré. Per mi és un mestre. En tot cas, ho augmentaria. Són tots els poders de l’Estat en general. Acabo de sentir el ministre de Justícia dient que li sembla molt bé, el que ha fet el Suprem amb Carme Forcadell. Ho aplaudeix amb les orelles i diu que és una mesura garantista. Això és una vergonya! El dia 1 d’octubre a la tarda el PSOE demana la dimissió del ministre de l’Interior espanyol, i l’endemà, seguint les consignes dels poders de l’Estat, ho matisa i ja sentim a parlar de sedició... Aquesta gent negligeix de manera sistemàtica. Tots alhora. Mentrestant, nosaltres seguim dempeus. Amb tants anys de tanta i tan dura repressió, sistemàtica, aquí no ha baixat del carro ni déu. La gent segueix dempeus. Dividits, emprenyats... tot el que vostè vulgui, però aquí ningú ha renunciat a continuar lluitant pels drets fonamentals i per la independència de Catalunya.

És molt important que els fons d’una persona que se sap que són fruit de la corrupció es bloquegin. La societat catalana, i Òmnium hi ha ajudat, ha estat capaç de posar en escac la monarquia, posant en relleu les corrupteles que hi ha a la casa reial. Qui pren partit el 3-O és el cap d’estat, que és hereu de Joan Carles I, que és hereu de Franco. El cap d’estat s’ha enriquit de manera il·legal amb recursos que pertanyien a tota la ciutadania. I això cal denunciar-ho. Els poders de l’Estat tenen veritables problemes de qualitat democràtica.

És que l’únic motiu pel qual el rei és rei, és perquè és fill de qui és. No es trien. És un càrrec hereditari. Joan Carles I va heretar de Franco ser el cap de l’Estat. És una obvietat. Mentre els Jordis som a la presó, a la seu d’Òmnium ha vingut dos cops la Guàrdia Civil a fer escorcolls i no ha estat capaç de trobar res il·legal. Els agents són capaços de venir dos cops a Òmnium i són incapaços d’anar a La Zarzuela , on tothom sap, perquè ho estan explicant i ningú ho està negant, que el rei Joan Carles tenia diners en negre...? Això és un despropòsit. El rei ha renunciat a part de l’herència del seu pare. Coi! Que renunciï a tota l’herència. Que se’n vagi, que tindrem de moment una república espanyola, tot i que nosaltres volem la catalana.

No renunciem a res. “Ho tornarem a fer” és una afirmació feta a consciència i des de la serenor, sense cap pedanteria: no renunciarem a exercir els drets que el Tribunal Suprem ha condemnat a l’Estat espanyol, el dret de mobilització, de reunió, de llibertat d’expressió...

Se’m fa difícil parlar pel president Torra i interpretar què ha volgut dir. Però nosaltres no descartem, i crec que el conjunt de la societat no ho pot descartar, cap sortida. Sempre que sigui pacífica i democràtica, i tingui l’aval de la ciutadania catalana. Allà on hi hagi consensos, en un nou referèndum o en el que sigui, Òmnium hi serà i s’hi deixarà la pell, no pas en l’organització, sinó a fer que la gent hi participi.

Ho estem fent. Òmnium s’hi està deixant la pell, perquè entre presó i exili cada dia hi hagi més ponts d’entesa, i perquè hi hagi un espai de diàleg, que és interessant que sigui silent i discret. Nosaltres continuem treballant en aquesta línia, que és el que hem fet sempre.

Hi ha una obvietat, i és que la repressió intenta dividir els que lluiten. Ens divideix físicament i ens divideix comunicativament. Quan els dos principals dirigents de les dues principals forces sobiranistes no poden parlar perquè un és a l’exili i l’altre fins ara podia fer només vuit trucades ala setmana, és molt complicat. Aquest és l’objectiu de la repressió.

El que és molt important és que el conjunt del sobiranisme no tingui por dels multilideratges, perquè es complementen. El bagatge del president Puigdemont i el de Junqueras són imprescindibles. Però en necessitem més. Fixi’s: Muriel Casals, Josep Maria Vila d’Abadal, Carme Forcadell, Artur Mas... estaven liderant el projecte independentista sis anys enrere. I ara són uns altres. I no passa res. Això no va de noms ni de persones. I aquesta és una fortalesa molt gran.

Ho sabrem aviat. L’ANC manté el lideratge del que és el format, i llavors Òmnium i l’ANC posem tota la carn a la graella i tots els esforços per a la celebració, que aquest any és obvi que haurà de tenir un format difícil per la pandèmia que ens afecta.

Ho sabrà aviat. Però és obvi que ens hem de reinventar tots. La greu situació sanitària ens hi obliga. Però no pateixi per la creativitat. Hem demostrat que la tenim, i continuarem mostrant al món sencer que els catalans i les catalanes volem solucionar el conflicte polític mitjançant les urnes.

Som molt crítics amb la diferència i el greuge que hi està havent entre diversos sectors econòmics del país i la cultura . A la cultura se li exigeix uns paràmetres que ens semblen correctes, però sempre que fossin els mateixos que s’exigeixen al conjunt dels sectors econòmics del país. És molt injust veure un metro que està ple de gent a vessar i que després a la cultura, que és la que està patint més durament la pandèmia, se li exigeixin segons quines coses. La cultura, com que té aquesta voluntat emancipadora, molesta. I a la més mínima interessa treure-la de l’espai i de l’escena pública. No només no ho acceptarem, sinó que plantarem cara. Ens oposem a aquest bandejament que s’està fent a la cultura arreu dels Països Catalans. Ho veiem amb molta preocupació i esperem que el govern més progressista de la història i el govern del Principat i els governs dels Països Catalans trobin la manera de posar-hi solució.