“A Catalunya hi ha un risc real de decadència com a societat”

Cada vegada ho soc menys. Fa temps ja vaig expli­car que uti­lit­zava fona­men­tal­ment les xar­xes soci­als com un meca­nisme de conei­xe­ment, per rebre infor­mació. Segueixo un con­junt de gent que em sem­bla molt vàlida i que no necessària­ment han de tenir les meves idees, perquè els que pen­sen com jo ja sé el que diuen. I aquest és l’ús més impor­tant que en faig. Quan estava en política ins­ti­tu­ci­o­nal, sí que les feia ser­vir molt per a això que comen­tes. Una altra cosa és la per­cepció que té la gent que et segueix, perquè fun­ci­o­nen molt les famo­ses bom­bo­lles que carac­te­rit­zen les xar­xes.

Jo no soc a les xar­xes per fer política, i menys ara. Una altra cosa és que quan feia política ins­ti­tu­ci­o­nal les uti­litzés. I encara que sem­bli men­tida, sí que defujo molt els debats, no tots, i sobre­tot les pro­vo­ca­ci­ons, perquè, si no, no faria res més durant el dia. A més, dar­re­ra­ment hi ha debats que em can­sen espe­ci­al­ment, i com que em sem­bla que hi ha mol­tes coses sobre les quals les xar­xes poden ser un espai útil, com ara esta­blir diàleg amb la gent, quan veig que la cosa s’embro­lla, ja no m’interessa. De tant en tant, sí que sor­geix alguna qüestió d’aques­tes coses que podem ano­me­nar polèmica. Però cada cop menys. Arriba un moment on dosi­fi­ques i on deci­dei­xes, tant a les xar­xes com a la vida, quan­tes coses merei­xen dedi­car-hi temps per dis­cu­tir.

Sobre això, tant a les xar­xes com en gene­ral, he arti­cu­lat meca­nis­mes de defensa. Algun cop hi ha amics que em comen­ten “Has vist el que diuen de tu?” i la res­posta és “Doncs no”. No em pre­o­cupa espe­ci­al­ment, i si algú em segueix veurà que con­ti­nuo rei­vin­di­cant les coses que he pogut fer al llarg de la meva vida. Em sento molt a gust i con­vençut amb el que he fet, cosa que no implica que no tin­gui dub­tes. I en tinc molts, perquè soc una per­sona que dubto molt. No pots pre­ten­dre que tot­hom t’estimi, i més si tens un per­fil públic. Perquè si tot­hom t’estima ningú et res­pecta.

Em fatiga, sobre­tot, la super­fi­ci­a­li­tat amb què es plan­teja la qüestió i em fatiga, també, que mal­grat el temps que ha pas­sat encara hi hagi gent que uti­litzi la ficció i l’astúcia al res­pecte. I també em fatiga el fet que no només estem empan­ta­ne­gats, sinó que dar­re­ra­ment estem absorts, ficats dins el nos­tre espai. Ensi­mis­ma­dos, que diuen els cas­te­llans. I, a més de can­sat, estic pre­o­cu­pat. Aquesta bar­reja d’estar empan­ta­ne­gats i de tan­car-nos en nosal­tres matei­xos, que es dona aquí però també al con­junt de l’Estat, ens porta cap a un risc, que ja és real, de decadència com a soci­e­tat.

És un país en declivi tal com el va defi­nir el Vicens Vives a Notícia de Cata­lu­nya. En la mesura que el món està vivint un veri­ta­ble canvi d’època, una crisi de civi­lit­zació per la insos­te­ni­bi­li­tat del nos­tre model soci­o­e­conòmic, nosal­tres el que fem és que­dar-nos tan­cats en el nos­tre úter. I això ens fa per­dre pis­to­nada. Per ater­rar-ho en una cosa con­creta: sobre els fons de recons­trucció euro­peus, hi ha un grau de dina­misme i debat social a d’altres llocs de l’Estat que a Cata­lu­nya no exis­teix. Algu­nes vega­des fa fere­dat veure a què dedi­quem el temps de debat. Quan un lle­geix els titu­lars del matí de l’opinió publi­cada, el que fa és depri­mir-se. Amb el que ens ha cos­tat recu­pe­rar les ins­ti­tu­ci­ons d’auto­go­vern, veure el grau de degra­dació del Par­la­ment o la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat en els últims anys, és dramàtic. I encara ho és més veure que aquesta degra­dació no és només impu­ta­ble a agres­si­ons exter­nes, que és el que alguns expli­quen, sinó que en molts casos és fruit d’una auto­lesió. Avui, a Cata­lu­nya, hi ha molt més naci­o­na­lisme i menys nació. Perquè la nació és la comu­ni­tat on una part molt impor­tant dels seus mem­bres com­par­tei­xen un esce­nari, sen­ti­ments o objec­tius comuns. I avui som infi­ni­ta­ment menys nació que fa deu anys. I quan parlo de decadència no parlo només en l’àmbit polític. La manera com alguna gent s’està plan­te­jant el con­trol de les ins­ti­tu­ci­ons soci­als, com la Cam­bra de Comerç o les patro­nals i els sin­di­cats, posa de mani­fest la pobresa de la seva con­cepció de la soci­e­tat.

Aquest enquis­ta­ment no és fruit d’ara, sinó que s’arros­sega de fa temps. De tota manera, no crec que això es doni només entre dues posi­ci­ons, sinó que hi ha molta més diver­si­tat dins de cadas­cun dels blocs –per enten­dre’ns, el d’inde­pendència sí i el d’inde­pendència no– de la que es pugui plan­te­jar d’entrada. Però sí, un dels ris­cos de decadència té a veure amb això. L’inde­pen­den­tisme va inten­tar doble­gar l’Estat, cosa que era d’una ingenuïtat increïble, i no ho ha acon­se­guit, i una part de les for­ces polítiques i soci­als espa­nyo­les pre­te­nen que l’inde­pen­den­tisme es doble­gui, cosa que tam­poc han acon­se­guit. I això dona un empat infi­nit d’impotències mútues, que és una de les expli­ca­ci­ons del perquè podem anar cap a una situ­ació de decadència. Perquè, men­tres­tant, estan pas­sant coses pròpies d’una crisi de civi­lit­zació i nosal­tres ens estem mirant el melic. I nosal­tres vol dir tots. Perquè és massa sen­zill ana­lit­zar tot això en ter­mes de bons i dolents. Això ho dei­xem per a Zara­tus­tra.

Són coses no necessària­ment dife­rents però que tenen per­fils que sí que ho són. Això que plan­te­ges forma part d’una crisi que és molt més àmplia, i que és la crisi de la democràcia com a forma d’orga­nit­zació social arreu del món. Aquesta set­mana hem vist un pre­si­dent dels Estats Units que està dient que al seu país es pot fer frau democràtic. I això és una expressió de la degra­dació de la democràcia arreu del món. I a Cata­lu­nya també es dona. En el nos­tre cas, això té un per­fil propi i que l’agreuja. I l’Estat espa­nyol té expres­si­ons d’aquesta crisi, i que jo vaig inten­tar com­ba­tre al Congrés, com ara intents de limi­tar les lli­ber­tats o una volun­tat de con­trol per part de l’exe­cu­tiu sobre la resta de poders de l’Estat. I això exis­teix. Ara bé, la meva per­cepció és que la degra­dació ins­ti­tu­ci­o­nal entre un lloc i un altre no és com­pa­ra­ble. Jo he estat al Congrés dels Dipu­tats i allà hi ha un debat polític en pro­fun­di­tat, men­tre que al Par­la­ment el debat és cada vegada més al marge dels pro­ble­mes de la gent. Un pot dir el que vul­gui sobre el govern espa­nyol, però el seu pre­si­dent no ha patit una degra­dació com en el cas del de la Gene­ra­li­tat en els últims anys. I, insis­teixo, això en alguns casos es pot expli­car en ter­mes d’agressió externa, però en d’altres no, com tota l’absur­di­tat que ha rode­jat la deso­bediència de cartó pedra del pre­si­dent Torra.

L’Estat espa­nyol, des del seu nai­xe­ment, és un estat feble, que amaga aquesta feblesa amb brots auto­ri­ta­ris. A més, ha estat incapaç d’esta­blir un vin­cle emo­ci­o­nal amb la seva ciu­ta­da­nia, perquè, entre altres fac­tors, però no pas l’únic, no ha reco­ne­gut el caràcter plu­ri­na­ci­o­nal de l’Estat. Però també ha estat un Estat al ser­vei de la desi­gual­tat social, i això marca molt. A la Tran­sició hi va haver avenços sig­ni­fi­ca­tius, però hi va haver un punt d’inflexió bru­tal, que va ser l’arri­bada d’Aznar al govern i la seva poste­rior majo­ria abso­luta. Allò va fer que Aznar, amb el suport pri­mer de Pujol, posés en marxa el seu con­cepte d’Espa­nya impe­rial i radial amb totes les estruc­tu­res. I aquesta ofen­siva tan bru­tal de la dreta, acom­pa­nyada de la crisi de l’estat autonòmic i de la feblesa ideològica de l’esquerra, porta que no hi hagi un pro­jecte social i polític sòlid que sigui alter­na­tiu a aquest pro­jecte impe­rial i radial. És així, I això forma part del pro­blema, sens dubte, encara avui.

Hem pas­sat del des­con­cert, la per­ple­xi­tat i l’exigència de cer­te­ses, que ni la ciència ni la política poden garan­tir, a la ràbia i la ira. El fac­tor deter­mi­nant en aquest esclat de des­con­ten­ta­ment és la bru­tal desi­gual­tat que tenim i un impacte econòmic i social que no és fruit de la pandèmia, sinó de la soci­e­tat prèvia a aquesta. La pandèmia no és la causa dels grans des­as­tres que s’estan pro­duint, en tot cas és el deto­nant. És un mirall on es reflec­teix el tipus de soci­e­tat que ja teníem, i que era pro­fun­da­ment desi­gual. Però, alhora, la pandèmia també actua com a lupa que amplia els nos­tres grans defec­tes com a soci­e­tat. Al prin­cipi, es deia que això no dis­tin­gia clas­ses soci­als. El virus no ho fa, però les diferències bru­tals que hi ha entre clas­ses sí que fa que l’impacte de la pandèmia sigui claríssi­ma­ment desi­gual.

Estan can­vi­ant moltíssi­mes coses. Aquesta idea ini­cial, una mica il·lusòria, que la pandèmia ens per­me­tria millo­rar tan­tes coses, tenia molt a veure amb la reacció de soli­da­ri­tat que hi va haver d’entrada. Com els aplau­di­ments als sani­ta­ris. Però a mesura que la pandèmia ha anat cau­sant estralls, això s’ha anat modu­lant. També hi ha aju­dat un con­cepte deter­mi­nista de la història, que pro­pugna que les pandèmies, les guer­res, han estat moments històrics igua­li­ta­ris. I no és pas veri­tat. I, per tant, el resul­tat final de la pandèmia no serà deter­mi­nista. No està escrit. També hi ha un pro­blema afe­git, i és que la gent creu que la política i la ciència poden amb tot. I no. Els ciu­ta­dans exi­gim cer­te­ses per damunt de les nos­tres pos­si­bi­li­tats.

El pro­blema és que la capa­ci­tat des­truc­tiva de la pandèmia és infi­ni­ta­ment més gran que la capa­ci­tat política de l’Estat i la seva mus­cu­la­tura fis­cal. El coro­na­vi­rus, a nosal­tres, ens ha aga­fat sent un dels estats fis­cal­ment més febles de la Unió Euro­pea. I això s’acaba pagant. I també ens ha pas­sat fac­tura no tenir ben estruc­tu­rat un estat de les auto­no­mies amb cul­tura de coo­pe­ració fede­ral. Per valo­rar en la seva dimensió el que s’està fent convé com­pa­rar-ho amb la resta el món. Tant a Cata­lu­nya com a la resta de l’Estat tenim un nivell d’auto­es­tima molt baix. Som molt auto­des­truc­tius. No em vull ni ima­gi­nar què diríem si tinguéssim aquí l’embo­lic del recompte dels vots als Estats Units. Fa un mes i mig, la per­cepció aquí era de des­as­tre res­pecte a la gestió de la pandèmia perquè sem­blava que hi havia coses que només ens pas­sa­ven a nosal­tres. Però això no és així. Només cal mirar Bèlgica, França, el Regne Unit o fins i tot la mateixa Ale­ma­nya.