“No és acceptable l’exaltació d’un cop d’estat militar”

Per a mi és una opor­tu­ni­tat que agra­eixo molt de tre­ba­llar en un àmbit que em sem­bla d’una rellevància espe­cial. Ho és des del punt de vista col·lec­tiu, perquè la pre­ser­vació i la divul­gació de les memòries diver­ses d’un temps tan dens en dolor i també en espe­ran­ces com és aquell sobre el qual té res­pon­sa­bi­li­tats fun­da­ci­o­nals el Memo­rial Democràtic, des del anys trenta fins als vui­tanta del segle pas­sat, és un acte de justícia impres­cin­di­ble per enten­dre el nos­tre pre­sent. I perquè crec que cal reco­llir aques­tes memòries encara vives, superant la dis­torsió que va repre­sen­tar la memòria esbi­ai­xada del fran­quisme, en tota la seva diver­si­tat i la seva com­ple­xi­tat. També per­so­nal­ment és una opor­tu­ni­tat perquè en un cert sen­tit és la con­ti­nu­ació d’una experiència com a nar­ra­dor molt cen­trada en les memòries de les per­so­nes i en què crec que la pròpia experiència vital i pro­fes­si­o­nal pot aju­dar a com­plir els objec­tius del Memo­rial.

Tot­hom té la seva pròpia memòria, per­so­nal i fami­liar, que entronca amb el pòsit que la història ha dei­xat sobre la comu­ni­tat. Però és cert que hi ha memòries que han estat més visi­bles que altres, i algu­nes de molt invi­si­bi­lit­za­des. Man­te­nir aques­tes memòries és un acte de justícia amb els qui van patir. No crec que els cata­lans siguem un poble par­ti­cu­lar­ment amnèsic. Però sí que hi ha mol­tes memòries vis­cu­des que merei­xen ser més recor­da­des del que són o han estat.

Crec que és neces­sari, també per enten­dre el pre­sent, ofe­rir a les noves gene­ra­ci­ons una visió al més com­pleta d’aquest període dramàtic en què es con­tem­pli la seva trans­cendència i com­ple­xi­tat, vin­cu­lant-lo també amb el dra­ma­tisme i la inten­si­tat d’aquells matei­xos anys a tot el món i espe­ci­al­ment a Europa. Tota la for­mació i la infor­mació és útil i ha de ser res­pec­tu­osa amb la plu­ra­li­tat, però al mateix temps com­pro­mesa amb uns valors essen­ci­als: la democràcia, la lli­ber­tat, els drets humans. El món edu­ca­tiu ha fet i fa una feina immensa, però sem­pre en queda per fer, i la nos­tra obli­gació es col·labo­rar-hi.

És una de les efemèrides relle­vants de l’any vinent, que ha de tro­bar la seva com­me­mo­ració justa. Sense que con­ver­tim les com­me­mo­ra­ci­ons en un esce­nari forçat per als neces­sa­ris debats sobre el pre­sent. Els fets s’han d’enten­dre sem­pre en el seu con­text històric. Sense ana­cro­nis­mes i ni pre­sen­tisme, si més no des d’una ins­ti­tució com el Memo­rial Democràtic. I els ani­ver­sa­ris han de ser vis­tos com una opor­tu­ni­tat per a la memòria, més que no pas com un peu forçat. Evi­dent­ment, ens plan­te­ja­rem la manera més ade­quada de fer-ho.

Crec que en una soci­e­tat democràtica hi ha d’haver un con­sens molt ampli entorn d’una idea: no és accep­ta­ble l’exal­tació d’un cop d’estat mili­tar con­tra el règim legal i legítim que era la República. Però una cosa és exal­tar i una altra cosa, recor­dar. No tenen lloc els ele­ments d’exal­tació. Però sense exal­tar, pot haver-hi sen­si­bi­li­tats dife­rents per veure com cal recor­dar un període que va exis­tir i que no podem esbor­rar com si no hagués pas­sat, perquè estaríem dis­tor­si­o­nant la nos­tra visió del pre­sent. En aquest sen­tit, hi ha qui creu que s’hau­ria de reti­rar qual­se­vol ves­tigi que recordés el fran­quisme i hi ha qui creu que seria millor con­tex­tu­a­lit­zar per recor­dar sense home­nat­jar ni exal­tar. La casuística és molt vari­ada. I les experiències euro­pees en aquest sen­tit són també diver­ses. Val la pena ana­lit­zar-les i veure què és el més con­ve­ni­ent per no obli­dar, però tam­poc exal­tar valors con­tra­ris a la democràcia.

El pres­su­post per l’any vinent superarà el dos mili­ons d’euros, el que repre­senta un crei­xe­ment entorn dels cent mil euros, que des­ti­na­rem sobre­tot a ampliar una mica els ajuts i sub­ven­ci­ons i a bus­car mane­res noves i més ade­qua­des als temps per divul­gar les memòries de què som dipo­si­ta­ris. Els objec­tius a mitjà ter­mini serien, més enllà dels nous accents temàtics que hauríem d’anar incor­po­rant, millo­rar la nos­tra capa­ci­tat de rea­lit­zar acti­vi­tats pre­sen­ci­als, com con­ferències i expo­si­ci­ons, i sobre­tot ima­gi­nar un veri­ta­ble Memo­rial Democràtic vir­tual, que millorés l’accés a les dades i els con­tin­guts pro­pis.

La Tran­sició, com tot, s’ha d’expli­car en el con­text del moment. De les for­ta­le­ses i les feble­ses reals de tots els actors en aquell moment. La tran­sició va ser un pacte que s’explica per aques­tes for­ta­le­ses, que hi eren a totes ban­des, i de totes les feble­ses i fra­gi­li­tats, que també hi eren. No ja com a direc­tor del Memo­rial, sinó com a obser­va­dor, diria que el prin­ci­pal pro­blema de la Tran­sició és que aquell pacte per a uns era de mínims i per a altres, de màxims. I, per tant, que mol­tes coses que es podien accep­tar com a pro­vi­si­o­nals, cadu­ca­bles i a modi­fi­car es con­ver­tis­sin en defi­ni­ti­ves i ina­mo­vi­bles. I en alguns casos, que es produïssin fins i tot alguns pas­sos enrere.