“És legítim voler posar fi al model actual d’immersió”

Hi ha coses que sí que han canviat de manera significativa. Ja hi havia un cert esgotament per la tensió política que s’arrossegava en els darrers deu anys, i ara això s’ha fet més evident amb aquest xoc dramàtic amb la realitat, les noves formes de comunicar o treballar que han sorgit i una crisi econòmica que serà dura. I tot això ha fet que les prioritats dels catalans canviïn.

Tots hem obert una mica el focus i l’eix nacional, que havia marcat el debat política dels últims anys, n’ha donat pas a altres de nous. I això és bo. En una democràcia, quan tot es focalitza excessivament en un sol tema, hi ha el risc que apareguin patologies institucionals o socials per tenir, justament, massa fixació en aquesta única qüestió. Això, però, no vol dir que el debat nacional s’hagi de deixar de banda, perquè hi ha molts aspectes que han quedat pendents.

És evident que el procés unilateral ha mort. I això ho sabem tots i, sobretot, els principals actors d’aquella època, molts dels quals ja s’han retirat de la vida pública. Això no vol dir que el nacionalisme català no continuï tenint les mateixes aspiracions. El procés que vam viure entre les dècades del 2010 i el 2020 és només una fase d’un gran projecte de construcció nacional que es va iniciar als anys vuitanta i que va comandar el Jordi Pujol, i que aspirava a aconseguir la independència. I això segueix. I, a vegades, això no s’entén a l’Estat o a Madrid, on hi ha constitucionalistes que no acaben de ser del tot conscients que el procés unilateral, i dramàtic, que vam viure, era només una fase d’una estratègia per assolir la ruptura amb Espanya. I aquest és un objectiu que tenen ERC o JxCat, i hi estan treballant, fins al punt que el moment actual de replegament també forma part d’aquesta estratègia. Per tant, des del punt de vista constitucionalista, el problema segueix viu. Ara bé, és evident que el clima polític i social ha canviat. I jo ho celebro. Una societat no pot viure tensionada de la manera que ho va estar anys.

Potser hi ha gent que no comparteix el meu plantejament, però l’aspiració legítima pot ser legítima, perquè tots podem tenir les nostres. Ara bé, al meu entendre no és una aspiració adequada, no contribueix al millor per a la societat catalana i no es correspon amb la millor tradició catalana. En certa mesura, és una traïció a Catalunya i al millor catalanisme. El que sí que no és legítim és saltar-se el marc legal constitucional i estatutari, fer-ho sense tenir ni la força social i parlamentària ni per canviar la llei de TV3, i fer-ho de manera tan brusca com es va fer. Dit això, el mateix Constitucional ha dit que en una societat plural cadascú pot aspirar políticament a allò que consideri.

És una pugna d’altíssim valor simbòlic. I el nacionalisme s’ha equivocat en la manera com l’ha plantejat, ja que és molt difícil de justificar que no acceptes el 25% de classes en castellà. Cal recordar que és la llengua materna de prop del 55% de catalans i una llengua pròpia de Catalunya, sobretot de la seva cultura, durant els últims cinc segles. És molt difícil entendre, si no és des d’un punt de vista sectari i intransigent, per què et negues a acceptar només un 25%. Si fos independentista, ho signaria immediatament, perquè, de fet, et permet mantenir una prevalença molt alta del català a l’escola. I aquesta negativa, de fet, desmenteix tota aquella retòrica sobre la qual es va construir el procés, afirmant que era molt coral, ampli, inclusiu o divers. Ara és el moment que hi hagi un gran pacte per a la convivència lingüística a les escoles de Catalunya, i estic convençut que els constitucionalistes estem disposats a fer sacrificis i renúncies per assolir-lo. Però hi ha d’haver un petit gest per part del sobiranisme, que és entendre que el castellà també és una llengua de Catalunya. I també hauria de tenir el sentit comú, però també la cintura democràtica, d’acceptar aquest 25%, i no fer d’això una gran batalla.

És legítim voler posar fi a aquest model d’immersió entès, almenys, com un model monolingüe. Però és que podria dir-se, fins i tot, que, depèn de com s’apliqui aquesta sentència del 25%, podria preservar aquest model però reservant dues assignatures troncals al castellà. I això, per les enquestes que té tothom, és acceptat per la majoria de catalans. Per tant, el govern el que ha de fer és complir-ho, primer perquè és una sentència, però també perquè és positiu i igualitari, perquè no sempre s’entén que els catalanoparlants parteixin amb un cert avantatge en el sistema educatiu, perquè tenen el dret a ser educats en la seva llengua materna. Per tant és el moment de fer un gran pacte en aquesta matèria, i la pilota és a la teulada del govern i els partits independentistes.

Jo en tot això tinc una sensibilitat una mica peculiar, ja que soc catalanoparlant per part de mare i castellanoparlant de pare. I ho considero una sort enorme. Part de la meva família és gironina i tinc una vinculació especial a la cultura catalana, i en català, i me l’estimo i penso que és un valor en si a preservar. I s’ha de fer. Ara, la pitjor manera de fer-ho és convertir-la en una llengua antipàtica, del poder. I això és el que està passant ara mateix a Catalunya. I hi ha gent que ha entès que el català és una mena de reducte dels independentistes, i ha deixat de fer-lo servir a certs espais. I això és molt negatiu per al català. El que cal fer és deixar d’instrumentalitzar-lo. En certa manera, és el mateix que ja ha passat en altres àmbits. Per exemple, de petits molts vèiem TV3, i ara ja no ho fem perquè no la sentim com a pròpia. I això també pot arribar a passar amb l’autogovern. Perquè és veritat que hi ha una desafecció important amb la idea d’Espanya, però també hi és amb aquell autogovern al qual tots vam donar suport, i que ara percebem com que ha donat peu a institucions de part.

Quan un analitza les posicions públiques que ha tingut SCC més enllà de la imatge que alguns han volgut projectar sobre nosaltres, han estat sempre bastant raonades i mesurades. SCC ha fet un bon servei a Catalunya. Vam ajudar a aturar la insurrecció del 2017 i a trencar una certa espiral de silenci. Sempre hi ha coses que un podria fer millor. Hi ha coses que ara potser hauria fet diferent, però en termes generals la història de SCC és positiva des de la perspectiva de defensar l’estat de dret a Catalunya, i també de no trencar-la.

Cada dia m’equivoco unes quantes vegades. Imagina’t durant tres anys. Quant a la incidència sociopolítica, penso que no vam saber mobilitzar suficient el constitucionalisme en les eleccions del 2021. Pel que fa a la direcció –que ha estat tot un aprenentatge per a mi–, he anat comprenent la importància que tenen els processos en les organitzacions i també la importància de no donar esperances difícilment realitzables a les persones que s’atansen als projectes. Ho fas amb tota la bona voluntat, però després pots generar frustració.

Tothom, d’alguna manera, ha volgut que SCC, que era una referència indiscutible en la lluita contra l’independentisme, remés a favor dels seus interessos. Uns perquè fóssim més durs o d’altres, més suaus. A nosaltres també ens ha ajudat la interlocució amb els partits, no ho negaré. Els partits fan el que poden, i és fins i tot normal que intentin aprofitar les seves relacions amb els partits. Dit això, no m’he sentit gaire pressionat. Soc molt liberal, i ni m’agrada fer-ho ni que m’ho facin; per tant, quan algú m’ha volgut pressionar, més aviat ha aconseguit l’efecte contrari.

Ara explicaré una cosa que potser no és coneguda, i és que la manifestació del 8 d’octubre del 2017, que va ser massiva, la vam fer en contra de l’opinió dels partits constitucionalistes, que tenien molta por que no reeixís o fes encrespar encara més els ànims. Per tant, no van ser els partits que la van promoure, sinó que es va fer malgrat ells, perquè la direcció de SCC en aquell moment va aguantar la pressió i la va fer. Igualment, la que vam organitzar al passeig de Gràcia el 2019 després de la sentència del Suprem, també es va fer en contra de l’opinió del PSC, que no ho veia clar. El moment era molt complicat, però vam fer el que crèiem que havíem de fer. Per tant ha estat el contrari del que dius, ja que hi ha hagut moments en què ha estat SCC qui ha emprenyat els partits. I un dels altres principals èxits de l’entitat ha estat trencar aquesta falsa unanimitat que en un moment donat semblava que hi havia a Catalunya, i que es visualitzava amb totes aquelles institucions, patronals, sindicats o col·legis professionals que es van adherir a toc de xiulet al pacte nacional pel dret a decidir. I això no es corresponia amb la realitat social del país.

Sempre he volgut ser molt lleial a una entitat que m’estimo molt, moltíssim, i per això, com a president, m’he cenyit molt a les posicions de la junta i, per descomptat, al que jo pensava. Si en un moment he fet un pas al costat, és per recuperar veu pròpia com a historiador o escriptor. I, des d’aquesta veu pròpia, crec que seria bo a Catalunya poder votar un acord ampli, una proposta que, de fet, el govern Rajoy ja va fer al president Puigdemont, en un oferta d’estat que no va interessar a l’independentisme, que volia un tot o res. Per reconstruir Catalunya hi hem de ser tots, o gairebé tots. Per tant no hi pot haver un acord on no hi siguin PP o Cs, però tampoc sense ERC o Junts. El que no es pot fer és una proposta contra una part de Catalunya o sense ella. Ara, una altra cosa és que tot això sigui un camí que pugui ser transitable ara mateix.

Evidentment.

Això es va publicar, però l’entitat, com a tal, no ha tingut cap mena de vincle, cap, amb aquest afer.

Danya relativament, aquesta imatge, perquè Pegasus és un instrument que han utilitzat tots els governs. Un estat democràtic té legitimitat per defensar-se contra aquells que el volen tombar de manera il·legal, des de dins i també des de fora, però sempre dins de la llei. Ara bé, s’ha de ser curós, i s’han de respectar els drets constitucionals de tothom.

Estic molt content de com s’ha fet la transició. L’Elda serà la primera presidenta, no ve de l’àrea metropolitana sinó de Girona, i té una gran capacitat de gestió executiva. Per tant, crec que la seva presidència serà una etapa d’institucionalització de SCC.

Crec que l’independentisme es va equivocar estratègicament centrant tota la seva reivindicació durant dos anys a demanar la llibertat dels condemnats per la sentència del Tribunal Suprem. Perquè d’alguna manera va donar al govern d’Espanya la clau del propi relat sobiranista.