Trenta anys de la ‘garzonada’

Es va ano­me­nar ope­ració Garzón o gar­zo­nada perquè va estar ini­ci­al­ment diri­gida pel magis­trat del jut­jat cen­tral d’ins­trucció número 5 de l’Audi­en­cia Naci­o­nal, el lla­vors con­si­de­rat pro­gres­sista i ara inha­bi­li­tat jutge Bal­ta­sar Garzón. Va començar la mati­nada del 29 de juny del 1992, qua­tre set­ma­nes abans dels Jocs Olímpics de Bar­ce­lona, i va ser una ope­ració d’estat que, amb l’excusa d’evi­tar atemp­tats durant els Jocs, va enge­gar una cro­ada con­tra l’inde­pen­den­tisme que, després d’una fase ini­cial d’estu­pe­facció, va pro­vo­car una onada d’indig­nació entre gran part de la soci­e­tat cata­lana. Els ser­veis secrets eren al dar­rere del dis­seny d’una ope­ració que va xocar con­tra els con­tac­tes polítics que ja havien acon­se­guit la dis­so­lució de Terra Lliure el juliol del 1991 i la Guàrdia Civil i el magis­trat Garzón, els ins­tru­ments que es van uti­lit­zar. Van ser detin­gu­des 45 per­so­nes, tot i que algu­nes més van ser retin­gu­des i dei­xa­des en lli­ber­tat després sense que com­pu­tes­sin com a detenció. Hi va haver tor­tu­res, que no van ser inves­ti­ga­des. Fins a 25 dels detin­guts van ser jut­jats l’abril del 1995 i sis van ser absolts. El fis­cal va dema­nar l’indult total o par­cial per als con­dem­nats. Els dos dar­rers que eren a la presó per altres cau­ses van ser alli­be­rats per un indult con­ce­dit pel govern d’Aznar el 8 d’agost del 1996.

Els xiu­lets al rei d’Espa­nya, que va arri­bar tard a la inau­gu­ració de l’estadi de Montjuïc el 1989, van aler­tar l’Estat espa­nyol, que veia en els Jocs la pos­si­bi­li­tat de pre­sen­tar al món una Espa­nya moderna, democràtica i soci­a­lista. No podia fallar res. Però aquells xiu­lets i la pressió del govern de la Gene­ra­li­tat de Jordi Pujol per asse­gu­rar la presència del català en els Jocs van inqui­e­tar el que ara ano­me­nem estat pro­fund. S’havia nego­ciat amb ETA –tot i que mai s’ha reco­ne­gut– que no hi hau­ria atemp­tats. No n’hi va haver. Terra Lliure s’havia dis­solt gràcies a les ges­ti­ons de l’ERC que coman­dava Àngel Colom, però hi havia un petit grup que no ho havia accep­tat i es man­te­nia actiu.

La mobi­lit­zació popu­lar davant l’arri­bada de la flama olímpica a Empúries i tot el seu recor­re­gut, el Fre­e­dom for Cata­lo­nia i diver­ses cam­pa­nyes orga­nit­za­des per grups com ara la Crida i Acció Olímpica per donar a conèixer la rea­li­tat del país, van pre­ci­pi­tar una ope­ració dis­se­nyada de feia temps. Dos arte­fac­tes explo­sius a Girona la nit del 29 de juny del 1992 i un a Bar­ce­lona van ser l’inici de tot. Aquell 29 de juny es van dete­nir set per­so­nes. I entre l’1 de juliol i el 4 de juliol, vuit per­so­nes més. Les deten­ci­ons van con­ti­nuar fins al 14 de juliol, amb un total de 38 detin­guts. Després dels Jocs, al setem­bre i al desem­bre es van dete­nir set per­so­nes més i van ser inter­ro­gats des­ta­cats mem­bres del món inde­pen­den­tista.

Segons es va saber després, i no durant el judici pre­ci­sa­ment, el reducte de gent que no renun­ci­ava a la lluita havia estat infil­trat pels ser­veis secrets. Ho va reconèixer fins i tot Garzón en el seu lli­bre. Aquest infil­trat va ser entre­nat per Mikel Lejarza, Lobo, que va pro­vo­car una de les grans cai­gu­des d’ETA i que després va tenir pro­ble­mes amb la justícia. L’infil­trat per­me­tia tenir moni­to­rats tots els pri­mers detin­guts.

Aque­lles pri­me­res deten­ci­ons van pro­vo­car sor­presa. Garzón els va inter­ro­gar i molts van denun­ciar tor­tu­res. Van ser les deten­ci­ons que es van fer a par­tir de l’1 de juliol que van crear una situ­ació de gran males­tar, perquè, sem­bla que seguint un guió previ, Garzón, que lla­vors ja es pro­mo­via com a minis­tre, va fer dete­nir gent que no tenia cap relació amb cap arte­facte ni cap acció armada. Un dels detin­guts va deci­dir aco­llir-se al procés de rein­serció i les seves decla­ra­ci­ons van ser uti­lit­za­des per fer deten­ci­ons indis­cri­mi­na­des de gent que uti­lit­zava la via política. Van arri­bar a decla­rar més de sei­xanta per­so­nes quan ja s’havien aca­bat “els millors Jocs de la història”.

La soci­e­tat cata­lana va reac­ci­o­nar amb una certa alarma després de les pri­mers deten­ci­ons, però quan van ser indis­cri­mi­na­des i de gent que ja s’havia mos­trat contrària a la violència, va aflo­rar una gran pre­o­cu­pació. Es van fer deten­ci­ons a Girona, Banyo­les, Sant Cugat del Vallès, Bar­ce­lona, Tar­ra­gona, Beni­carló i València. Es van dete­nir peri­o­dis­tes, es van escor­co­llar seus del Movi­ment de Defensa de la Terra, la poli­cia va entrar a la seu de la revista El Temps a València i sem­bla que una inter­venció del dele­gat del govern espa­nyol a Cata­lu­nya, Fran­cesc Martí Jus­met, va evi­tar que la poli­cia entrés a Òmnium Cul­tu­ral i a seus d’ERC.

La prudència va fer callar tot­hom en el pri­mer moment. La majo­ria de dia­ris van donar suport a l’ope­ració, que El País va con­si­de­rar “necessària” en un edi­to­rial. Les infor­ma­ci­ons faci­li­ta­des per la Guàrdia Civil eren ple­nes d’ine­xac­ti­tuds i alguna fal­se­dat, però van ser com­pra­des acrítica­ment per molts mit­jans, públics i pri­vats. Només El Punt, El Temps, l’Avui i després Cata­lu­nya Ràdio van donar veu al que estava pas­sat i a les denúncies de tor­tu­res. L’orques­tra, el pro­grama de Jordi Ven­drell a Cata­lu­nya Ràdio, hi va dedi­car una tertúlia amb Modest Prats, Josep Mur­ga­des i Josep Maria Ter­ri­ca­bras de con­vi­dat, que va pro­vo­car la sus­pensió del pro­grama.

Les notícies que arri­ba­ven de les tor­tu­res van encon­gir el cor a molta gent. Car­les Bona­ven­tura, alli­be­rat després d’una traumàtica detenció, les va expli­car en directe en un tele­notícies de TV3 abans de ser ingres­sat a l’hos­pi­tal Tru­eta. Abans, es va saber l’intent de suïcidi de Mar­cel Dal­mau, que no podia resis­tir les tor­tu­res físiques a què el sot­me­tien ni les psi­cològiques, amb ame­na­ces a la família. El lla­vors direc­tor gene­ral de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, va mos­trar una acti­tud cínica. Poc després va ser detin­gut per lla­dre i cor­rupte. El minis­tre Cor­cu­era ho jus­ti­fi­cava tot. El seu secre­tari d’estat per a la Segu­re­tat, Rafael Vera, després con­dem­nat pels GAL, va reconèixer poste­ri­or­ment que se’ls n’havia anat la mà en tota l’ope­ració. La segu­re­tat de l’Estat, per sobre de tot.

Bal­ta­sar Garzón, que encara ara diu que no sabia res de l’ope­ració política que hi havia al dar­rere, asse­gura que no va saber que aque­lla ràtzia es va ano­me­nar ope­ració Garzón. Deu tenir mala memòria, perquè es mos­trava pre­o­cu­pat pels milers de postals que els ciu­ta­dans li van fer arri­bar al seu jut­jat edi­ta­des per El Punt i El Temps per denun­ciar l’ope­ració. No va ser minis­tre, però sí secre­tari d’estat abans de lide­rar les inves­ti­ga­ci­ons con­tra els GAL que van por­tar a la presó diri­gents del Minis­teri de l’Inte­rior del PSOE.

En la gar­zo­nada es van vul­ne­rar prin­ci­pis bàsics de l’estat de dret. A poc a poc, veus de la política cata­lana es van aixe­car. La soci­e­tat civil va reac­ci­o­nar i es van fer mani­fes­ta­ci­ons, con­cen­tra­ci­ons, un acte al Palau de la Música i el Con­cert per la Lli­ber­tat a la Devesa de Girona, impul­sat per aquest diari. Fins a 25 per­so­nes van ser jut­ja­des tres anys després. Sis van ser absol­tes. Els con­dem­nats van ser indul­tats i quinze dels quals van por­tar les seves tor­tu­res a través de l’advo­cat Sebastià Sale­llas al Tri­bu­nal Euro­peu dels Drets Humans després que els tri­bu­nals espa­nyols renun­ci­es­sin a inves­ti­gar-les. El 2 de novem­bre del 2004 l’alt tri­bu­nal euro­peu va con­dem­nat l’Estat espa­nyol.

Trenta anys després, sabem que hi ha hagut mol­tes ope­ra­ci­ons Cata­lu­nya. L’inde­pen­den­tisme, lla­vors amb molt pocs dipu­tats, s’ha fet majo­ri­tari, però està afe­blit per l’empre­so­na­ment del govern de l’1 d’Octu­bre i la divisió entre els prin­ci­pals par­tits. La gar­zo­nada va ser un avís que, per la uni­tat d’Espa­nya, l’Estat és capaç de tot. En els dar­rers anys s’ha pogut com­pro­var.