Trenta anys de la ‘garzonada’

Es va anomenar operació Garzón o garzonada perquè va estar inicialment dirigida pel magistrat del jutjat central d’instrucció número 5 de l’Audiencia Nacional, el llavors considerat progressista i ara inhabilitat jutge Baltasar Garzón. Va començar la matinada del 29 de juny del 1992, quatre setmanes abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, i va ser una operació d’estat que, amb l’excusa d’evitar atemptats durant els Jocs, va engegar una croada contra l’independentisme que, després d’una fase inicial d’estupefacció, va provocar una onada d’indignació entre gran part de la societat catalana. Els serveis secrets eren al darrere del disseny d’una operació que va xocar contra els contactes polítics que ja havien aconseguit la dissolució de Terra Lliure el juliol del 1991 i la Guàrdia Civil i el magistrat Garzón, els instruments que es van utilitzar. Van ser detingudes 45 persones, tot i que algunes més van ser retingudes i deixades en llibertat després sense que computessin com a detenció. Hi va haver tortures, que no van ser investigades. Fins a 25 dels detinguts van ser jutjats l’abril del 1995 i sis van ser absolts. El fiscal va demanar l’indult total o parcial per als condemnats. Els dos darrers que eren a la presó per altres causes van ser alliberats per un indult concedit pel govern d’Aznar el 8 d’agost del 1996.

Els xiulets al rei d’Espanya, que va arribar tard a la inauguració de l’estadi de Montjuïc el 1989, van alertar l’Estat espanyol, que veia en els Jocs la possibilitat de presentar al món una Espanya moderna, democràtica i socialista. No podia fallar res. Però aquells xiulets i la pressió del govern de la Generalitat de Jordi Pujol per assegurar la presència del català en els Jocs van inquietar el que ara anomenem estat profund. S’havia negociat amb ETA –tot i que mai s’ha reconegut– que no hi hauria atemptats. No n’hi va haver. Terra Lliure s’havia dissolt gràcies a les gestions de l’ERC que comandava Àngel Colom, però hi havia un petit grup que no ho havia acceptat i es mantenia actiu.

La mobilització popular davant l’arribada de la flama olímpica a Empúries i tot el seu recorregut, el Freedom for Catalonia i diverses campanyes organitzades per grups com ara la Crida i Acció Olímpica per donar a conèixer la realitat del país, van precipitar una operació dissenyada de feia temps. Dos artefactes explosius a Girona la nit del 29 de juny del 1992 i un a Barcelona van ser l’inici de tot. Aquell 29 de juny es van detenir set persones. I entre l’1 de juliol i el 4 de juliol, vuit persones més. Les detencions van continuar fins al 14 de juliol, amb un total de 38 detinguts. Després dels Jocs, al setembre i al desembre es van detenir set persones més i van ser interrogats destacats membres del món independentista.

Segons es va saber després, i no durant el judici precisament, el reducte de gent que no renunciava a la lluita havia estat infiltrat pels serveis secrets. Ho va reconèixer fins i tot Garzón en el seu llibre. Aquest infiltrat va ser entrenat per Mikel Lejarza, Lobo, que va provocar una de les grans caigudes d’ETA i que després va tenir problemes amb la justícia. L’infiltrat permetia tenir monitorats tots els primers detinguts.

Aquelles primeres detencions van provocar sorpresa. Garzón els va interrogar i molts van denunciar tortures. Van ser les detencions que es van fer a partir de l’1 de juliol que van crear una situació de gran malestar, perquè, sembla que seguint un guió previ, Garzón, que llavors ja es promovia com a ministre, va fer detenir gent que no tenia cap relació amb cap artefacte ni cap acció armada. Un dels detinguts va decidir acollir-se al procés de reinserció i les seves declaracions van ser utilitzades per fer detencions indiscriminades de gent que utilitzava la via política. Van arribar a declarar més de seixanta persones quan ja s’havien acabat “els millors Jocs de la història”.

La societat catalana va reaccionar amb una certa alarma després de les primers detencions, però quan van ser indiscriminades i de gent que ja s’havia mostrat contrària a la violència, va aflorar una gran preocupació. Es van fer detencions a Girona, Banyoles, Sant Cugat del Vallès, Barcelona, Tarragona, Benicarló i València. Es van detenir periodistes, es van escorcollar seus del Moviment de Defensa de la Terra, la policia va entrar a la seu de la revista El Temps a València i sembla que una intervenció del delegat del govern espanyol a Catalunya, Francesc Martí Jusmet, va evitar que la policia entrés a Òmnium Cultural i a seus d’ERC.

La prudència va fer callar tothom en el primer moment. La majoria de diaris van donar suport a l’operació, que El País va considerar “necessària” en un editorial. Les informacions facilitades per la Guàrdia Civil eren plenes d’inexactituds i alguna falsedat, però van ser comprades acríticament per molts mitjans, públics i privats. Només El Punt, El Temps, l’Avui i després Catalunya Ràdio van donar veu al que estava passat i a les denúncies de tortures. L’orquestra, el programa de Jordi Vendrell a Catalunya Ràdio, hi va dedicar una tertúlia amb Modest Prats, Josep Murgades i Josep Maria Terricabras de convidat, que va provocar la suspensió del programa.

Les notícies que arribaven de les tortures van encongir el cor a molta gent. Carles Bonaventura, alliberat després d’una traumàtica detenció, les va explicar en directe en un telenotícies de TV3 abans de ser ingressat a l’hospital Trueta. Abans, es va saber l’intent de suïcidi de Marcel Dalmau, que no podia resistir les tortures físiques a què el sotmetien ni les psicològiques, amb amenaces a la família. El llavors director general de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, va mostrar una actitud cínica. Poc després va ser detingut per lladre i corrupte. El ministre Corcuera ho justificava tot. El seu secretari d’estat per a la Seguretat, Rafael Vera, després condemnat pels GAL, va reconèixer posteriorment que se’ls n’havia anat la mà en tota l’operació. La seguretat de l’Estat, per sobre de tot.

Baltasar Garzón, que encara ara diu que no sabia res de l’operació política que hi havia al darrere, assegura que no va saber que aquella ràtzia es va anomenar operació Garzón. Deu tenir mala memòria, perquè es mostrava preocupat pels milers de postals que els ciutadans li van fer arribar al seu jutjat editades per El Punt i El Temps per denunciar l’operació. No va ser ministre, però sí secretari d’estat abans de liderar les investigacions contra els GAL que van portar a la presó dirigents del Ministeri de l’Interior del PSOE.

En la garzonada es van vulnerar principis bàsics de l’estat de dret. A poc a poc, veus de la política catalana es van aixecar. La societat civil va reaccionar i es van fer manifestacions, concentracions, un acte al Palau de la Música i el Concert per la Llibertat a la Devesa de Girona, impulsat per aquest diari. Fins a 25 persones van ser jutjades tres anys després. Sis van ser absoltes. Els condemnats van ser indultats i quinze dels quals van portar les seves tortures a través de l’advocat Sebastià Salellas al Tribunal Europeu dels Drets Humans després que els tribunals espanyols renunciessin a investigar-les. El 2 de novembre del 2004 l’alt tribunal europeu va condemnat l’Estat espanyol.

Trenta anys després, sabem que hi ha hagut moltes operacions Catalunya. L’independentisme, llavors amb molt pocs diputats, s’ha fet majoritari, però està afeblit per l’empresonament del govern de l’1 d’Octubre i la divisió entre els principals partits. La garzonada va ser un avís que, per la unitat d’Espanya, l’Estat és capaç de tot. En els darrers anys s’ha pogut comprovar.