“Estem en una deriva molt autonomista”

Estem en un moment de canvi de cicle i, per tant, ha aflo­rat aquesta con­vulsió que segu­ra­ment ja hi era de manera latent, però que ara ha escla­tat en forma de polèmica. El que evi­den­cia tot ple­gat és que l’inde­pen­den­tisme hi és, que la volun­tat de voler asso­lir una república es manté viva, i el que cal és fer una crida a tot­hom a anar a la mani­fes­tació per ense­nyar al món, i a nosal­tres matei­xos, que som capaços de fer-la.

L’ANC no vol ali­men­tar més aquesta con­trovèrsia. La mani­fes­tació és per a tot­hom qui vul­gui la inde­pendència com, de fet, ha estat sem­pre. Només la mobi­lit­zació ens pot por­tar a la república, el que fem és apel·lar al sen­ti­ment de la gent de sor­tir al car­rer.

No juga­rem a aquest joc. Amb Òmnium anem ple­gats, i serem al seu acte i ells seran a la mani­fes­tació, on fins i tot par­la­ran en l’acte polític. Entre les dues enti­tats hi ha una entesa que ve de molts anys, des del prin­cipi de tot ple­gat, encara que som cons­ci­ents que no som una mateixa cosa ja que, per exem­ple, Òmnium, per defi­nició, té un camp d’actu­ació més ampli que l’Assem­blea.

El mani­fest està pon­de­rat sobre dos eixos. D’entrada, no ava­lar l’auto­no­misme, i l’altre, la neces­si­tat de con­fron­tació amb un estat que no vol que fem la inde­pendència d’una manera pacífica, tal com es va demos­trar l’1-O, amb un referèndum acor­dat. I, sobre això, cal recor­dar que no fa ni qua­tre dies el pre­si­dent espa­nyol va refer­mar la seva impli­cació amb el 155 i l’uni­o­nisme. I el mani­fest apel·la a això. Cal dir, també, que té la seva línia en comú amb mani­fes­tos ante­ri­ors. Però cada moment és un moment, i res­pon a les seves cir­cumstàncies. I aquest any té les seves, amb uns eixos que res­po­nen a l’espe­rit crític i d’empènyer que sem­pre ha tin­gut l’Assem­blea.

Hi ha decepció. Veiem que hi ha un immo­bi­lisme molt alt i una falta de pro­jecte per tirar enda­vant la inde­pendència. És veri­tat que aquesta legis­la­tura s’ha par­lat de diàleg, però ja veiem que això no té cap recor­re­gut. Només cal veure el que han dit fa poc el pre­si­dent del CGPJ o el minis­tre Grande-Mar­laska sobre les infil­tra­ci­ons poli­ci­als en orga­nit­za­ci­ons d’estu­di­ants, per no par­lar de Pega­sus. Veiem que pas­sen els anys i no hi ha pro­jecte per fer la inde­pendència. I quan t’has pas­sat cinc anys dema­nant als polítics que la facin i veus que no s’avança, el to de la crítica puja.

La idea que defen­sem és que no tin­dran el nos­tre vot cap­tiu, que és una idea molt democràtica, i si es vol dir dife­rent, el que farem és pas­sar, si cal, per davant els par­tits. El que denun­ciem és aquesta idea que les úniques opci­ons inde­pen­den­tis­tes són ells, i que, com va pas­sar a les dar­re­res elec­ci­ons, no hi ha més alter­na­tiva que votar tres par­tits que no aca­ben de fer un pro­jecte per a la inde­pendència. I el que diem és que no que­da­rem cap­tius d’això. Ara bé, encara no estem al final de la legis­la­tura i, per tant, llan­cem aquesta idea perquè els par­tits reac­ci­o­nin. Hi ha temps per fer-ho. No només volem ser quei­xo­sos, sinó pas­sar a l’acció perquè hi hagi aquesta reacció i es faci la inde­pendència, i que això no sigui només un segell que jus­ti­fi­qui els seus pro­gra­mes per acon­se­guir vots dels inde­pen­den­tis­tes de bona fe.

No es pot fer sense les ins­ti­tu­ci­ons...

A les elec­ci­ons també s’hi poden pre­sen­tar agru­pa­ci­ons d’elec­tors. A les muni­ci­pals és molt freqüent. És a dir, pot haver-hi par­tits però també altres fórmu­les.

Hi ha falta d’uni­tat estratègia, és cert. De fet, és una evidència cla­mo­rosa. Ara bé, en certs períodes s’acon­se­gueix avançar quan es reco­neix que no hi ha una fórmula, o via, sobre la taula i cal mutar. I el que denun­ciem és que, ara mateix, estem en una deriva molt auto­no­mista, en què no es plan­teja un pro­jecte inde­pen­den­tista clar, o per con­tra es plan­teja a un ter­mini tan llarg, i fiant-lo a la volun­tat de l’Estat espa­nyol, que ho fa total­ment irre­a­lit­za­ble. I davant d’això, el pri­mer que cal fer és aler­tar que no hi ha aquest pro­jecte. I en això està l’Assem­blea, empe­nyent.

Evi­dent­ment. La inde­pendència la fa el poble que vol lli­ber­tat, a través del dret a l’auto­de­ter­mi­nació i l’exer­cici de la democràcia. Si l’estat matriu no reco­neix aquests drets bàsics, això no implica que un poble no tin­gui dret a exer­cir-los. I no ens podem enga­nyar. L’Estat espa­nyol no té cap volun­tat de nego­ciar, i el seu orde­na­ment jurídic està total­ment blin­dat perquè es pugui fer un referèndum. És més, els par­tits de dre­tes ja par­len de tor­nar a intro­duir al Codi Penal la figura que fer-ne un sigui delicte.

Sobre això, ens podem fer una pre­gunta. La repressió s’aca­barà fent bon­dat o asso­lint la inde­pendència? No fer la inde­pendència és més repressió, i la sub­missió total a l’auto­no­misme. I això no pot ser.

Però és que hem d’enten­dre que la repressió no s’aca­barà, perquè ja s’ha obert el meló. Cal tenir pre­sent que, ara mateix, tenim pro­nun­ci­a­ments favo­ra­bles d’instàncies inter­na­ci­o­nals, i cal recor­dar, per exem­ple, que els indults van venir l’endemà d’un del Con­sell d’Europa que exi­gia la lli­ber­tat dels pre­sos. Per tant, hi ha pro­nun­ci­a­ments que ens ava­len i ens aju­den a fer pas­ses. I si tenim una posició gua­nya­dora, l’hem d’exer­cir. Pot­ser ara no és el millor moment que hem tin­gut, però és un bon moment. Ja ha pas­sat un temps de l’1-O, tenim apre­nen­tat­ges adqui­rits, sabem quin pa s’hi dona, i dins la UE hi ha mani­fes­ta­ci­ons que qüesti­o­nen la repressió de l’Estat.

Espe­rem que vin­gui molta gent, i fem una crida a la gent perquè res­pon­gui i surti al car­rer. És el moment de recla­mar la inde­pendència davant el món, l’Estat i nosal­tres matei­xos.

Volem molta gent, molta. Cada moment és un moment, i no cal fer com­pa­ra­ci­ons. És el moment de mos­trar la força del movi­ment.

Ara no ens hem de dei­xar arros­se­gar per polèmiques estèrils. És lògic que hi hagi decepció en un país que va estar a punt d’asso­lir la inde­pendència, però ara som aquí i només queda tirar enda­vant.

No, perquè és just al con­trari. L’Assem­blea és molt trans­ver­sal, ja que hi ha gent de tots els par­tits inde­pen­den­tis­tes.

És el que defen­sem, i també cre­iem que ha de ser exe­cu­tat per part de les ins­ti­tu­ci­ons. I jus­ta­ment com que veiem que no ho estan fent, d’aquí ve la nos­tra pressió. I dit això, ja ente­nem que cal ser rea­lis­tes, i bus­car el moment per fer efec­tiu, de debò, aquest man­dat. I això no es pot fer sense les ins­ti­tu­ci­ons.

Seria una de les fórmu­les, si és que no es fa abans. El que cal és des­en­ca­llar la situ­ació, per això par­lem de la neces­si­tat de fer un pro­jecte per a la inde­pendència. I defen­sem que no ens hem d’enca­llar amb plan­te­ja­ments com “ara o mai”, ja que som cons­ci­ents que fer-ho demà mateix no és rea­lista. Però sí que volem un horitzó defi­nit. Som rao­na­bles com a enti­tat i el que no farem és bus­car l’enfron­ta­ment per impo­sar un pro­jecte o altre per asso­lir la inde­pendència. El que volem és que aquest pro­jecte sigui efec­tiu i rea­lista i que no depen­gui de la volun­tat d’un estat que va just en direcció contrària.

Pot ser que no, ja que també podria ser que els par­tits al final es mogues­sin. Les con­vul­si­ons d’aquests dies poden ser fins i tot un bon senyal, ja vol­drien dir que tenim sang a les venes i que ens mou l’objec­tiu per asso­lir la inde­pendència. La mala notícia pot­ser seria que no hi hagués cap tensió i que ens hagues­sin ins­tal·lat, defi­ni­ti­va­ment, en l’auto­no­misme.