Puigdemont, al jutjat de traductor

Com a cita, l’atractiu era obvi. Carles Puigdemont, el trofeu més perseguit per la judicatura espanyola com a conjunt, ahir estava cridat a prestar declaració en qualitat de testimoni davant el tribunal que jutja l’exconseller Miquel Buch i l’exescorta Lluís Escolà. De motius per tenir un ull clavat en la compareixença, n’hi havia molts, començant per un de tan primari com la morbositat. En acabar la sessió, però, més d’un devia maleir fins al moll de l’os l’expectació generada, perquè la imatge que va donar la justícia com a institució en una jornada així no va ser gaire llustrosa. El despropòsit des del punt de vista logístic va ser flagrant, fins al punt que el testimoni de l’expresident es va acabar despatxant més aviat a correcuita, perquè, essencialment, el que interessava era que allò acabés. I com més aviat, millor.

L’excepcionalitat de la declaració en si es va començar a torçar tan bon punt es va connectar per videoconferència amb el despatx on Puigdemont esperava des de Bèlgica. De fet, no va arribar a respondre ni la primera pregunta del seu advocat Gonzalo Boye, ja que el polític a l’exili va haver d’advertir el tribunal que no hi havia el traductor al francès que s’havia acordat amb la jutgessa d’enllaç, Paloma Conde-Pumpido, per facilitar la feina a dues funcionàries belgues presents, que havien de donar fe que la compareixença es feia amb plenes garanties. Una absència que va deixar descol·locat el president de la sala, José Carlos Iglesias, que després d’uns minuts de desconcert va acabar demanant a Puigdemont –que domina el francès– que fes d’intèrpret i que acordés ell mateix amb les funcionàries si calia fer una pausa momentània o un ajornament definitiu. Es va optar per la primera opció. Hi havia, doncs, poc més de deu minuts de marge per buscar, i trobar, un traductor de sota les pedres. Es va trigar força més a localitzar-ne una, gairebé dues hores, i així es va poder reprendre la compareixença. En aquells moments, l’enuig d’Iglesias ja era perceptible, sentiment que es va anar agreujant al mateix ritme que s’anaven encavalcant els errors reiterats de traducció, les preguntes que quedaven a mig contestar enmig del desconcert, les picabaralles amb Boye i les demandes d’aclariments de les dues funcionàries belgues, que sort en van tenir que Puigdemont els feia d’intèrpret. Si no, no n’haurien caçat ni una.

Enmig de tot plegat, el compareixent va tenir temps de relatar que Lluís Escolà, a qui va definir com un “patriota”, és un “bon amic” que en cap moment li ha fet d’escorta –“els escortes porten armes, armilles antibales, porres extensives i un permís de les autoritats espanyoles per poder actuar. I això no ha passat mai, incomplint les lleis vigents”, va recordar el president català–, i també va denunciar que si ara mateix s’està jutjant Escolà “és perquè ha prestat un servei molt gran al país, per cap altra raó”. Puigdemont també va recordar que el 22 de juny del 2018, en decaure el 155 i formar-se el nou govern de Torra, va demanar que se li concedissin les prerrogatives que per llei corresponen als expresidents de la Generalitat, entre les quals hi ha tenir un servei d’escortes. Però el Ministeri d’Interior s’hi va negar. Finalment, també va explicar que Escolà l’ha visitat sovint a Bèlgica i, quan ho feia, a vegades es quedava a dormir a Waterloo. “Però això no pressuposa res més enllà que jo estava content que em volgués acompanyar, com altres amics.”

Tot aquest relat, però, no va ser ni lineal ni diàfan, sinó que va avançar a batzegades per la dificultat manifesta de construir un diàleg traduït fluid. I, si no, que ho preguntin al fiscal Pedro Ariche, que, quan li va tocar el torn d’interrogar Puigdemont, va veure com el tribunal li menava pressa i no insistir a fer més preguntes per escatir si havia estat Interior qui havia ordenat posar-li un escorta perquè ja havia quedat “clar que no havia estat així”. Un lapsus fruit de l’afany per enllestir-ho aviat. Perquè, si no, el peix d’aquest judici ja està venut.