Fins a aconseguir-ho

Ho sé i soc el primer de reconèixer-ho: és tot tan cansat, és tot tan extenuant, és tot tan diabòlicament fatigant, que en algun moment ens passa pel cap tirar la tovallola, murmurar un “Ja s’ho faran”, girar els ulls cap a una altra banda, deixar que el pensament es fongui en el no-res d’un dolç capvespre d’estiu.

Fa ja 309 anys que aguantem el que cap poble civilitzat del món no ha aguantat mai. Passen els anys, i les dècades, i els segles, i Espanya continua exercint sobre nosaltres el dret de conquesta talment Felip V ho va proclamar. Ens tracta com el que som, els derrotats d’una guerra, i encara hi ha qui se’n sorprèn; ens vexa en el més profund de la nostra ànima, i encara hi ha qui li somriu i li dona suport; ens humilia amb el menyspreu més descarnat, i encara hi ha qui demana que ho faci amb més duresa.

Afortunadament, en els moments de pessimisme, quan el futur es fon a negre i els malsons omplen les nostres nits, arriba l’11 de setembre. I és amb la remor de fons de la declaració del Ban de Guerra a Ultrança de juliol de 1713 (“que tots els naturals i habitants del present Principat tinguin, reputin i tractin per Enemics, tots els súbdits i vassalls, tant del sobredit Duc d’Anjou, com els súbdits i vassalls de la Majestat del Rei de França”), i amb els crits de coratge i valentia dels darrers defensors de la ciutat, maldant que no caiguessin en mans de l’enemic ni el Penó de Santa Eulàlia ni la Bandera de la Generalitat, ni la de Sant Jordi, ni cap de les altres 42 banderes de les companyies de la Coronela, que tornem a sentir el crit de la terra. La terra que hi és sempre, que no cau mai, que no oblida mai, que es vol lliure i plena. Cansats? Fatigats? Extenuats? Com atrevir-se a pronunciar aquestes expressions davant dels qui van resistir un dels setges més heroics de la història?

La clau per entendre 1714, allò que fa canviar la perspectiva, és quan t’adones que qui defensa la ciutat són els seus propis ciutadans, els homes de la Coronela, això és el poble mateix, els mercaders, sastres, estudiants, notaris, cordoners, argenters, sabaters, llibreters, ferrers, carnissers, escudellers, etc. Aquells ciutadans –ells, avui, som nosaltres– senzillament estaven defensant una manera de ser, de viure, de ser i viure lliures. I van entendre que el seu sentit del deure –tant amb els qui els havien precedit com amb els qui els havien de succeir– els portava a seguir lluitant fins a aconseguir-ho. Aquesta és la força de 1714. L’única manera que l’exercici de la memòria no esdevingui pueril i estèril, sinó creatiu i transformador, interpel·lador.

L’U d’Octubre Catalunya es va autodeterminar. Defensàvem també una manera de ser, de viure, de ser i viure lliures. Ja no pot haver-hi marxa enrere ni renúncies. Perquè ningú té dret a renunciar sobre un dret que no li pertany, ni a cap partit, sinó a tot el poble de Catalunya. L’U d’Octubre, com l’Onze de Setembre, el “jo” passa a ser “nosaltres”. Aquesta és la nostra força. Saber-nos “nosaltres”, reconèixer-nos poble i seguir lluitant fins a aconseguir-ho.