Carmen Casas, fundadora de CCOO i una de Les Dones del 36

El passat diumenge 26 de novembre, va fer 10 anys que ens va deixar Carme Casas Godessart, una sindicalista, infermera i activista que, amb compromís polític i la perseverança, va lluitar contra el nazisme i el franquisme.

Juntament amb la seva família, Casas es va instal·lar a Catalunya el 1934. Als 15 anys, després del cop d’estat del 1936, es va afiliar a les Joventuts del PSUC. Un cop començada la Guerra Civil, va iniciar els estudis d’infermera de guerra, organitzades per la Generalitat de Catalunya, però va haver d’interrompre’ls per la pressió de la seva mare. Com que no podia exercir d’infermera, es va apuntar a un programa de les Joventuts Socialistes Unificades en què es visitava i s’acompanyava els joves malalts i ferits de l’hospital de Lleida. També va formar part del programa Padrines de Guerra, que, mitjançant la correspondència epistolar amb joves destinats al front, buscava donar escalf als soldats i mantenir-ne alta la moral. El final del conflicte bèl·lic la va convertir en una més dels centenars de milers de refugiats republicans que creuaven a peu la frontera amb l’Estat francès. Va passar per diversos camps de refugiats fins retrobar la família. Una vegada començada la Segona Guerra Mundial, va iniciar una intensa activitat política i de resistència al nazisme. Durant aquells anys, va ser coneguda amb el sobrenom de Maria i va ser perseguida per la Gestapo, motiu pel qual va haver-se d’amagar contínuament en diversos pobles francesos. Per d’aquesta difícil situació a França i impulsada per la detenció a Saragossa del company, Leandre Sahún, a causa de la seva lluita clandestina contra el franquisme, l’any 1944 va decidir tornar a l’Estat espanyol. A la frontera, però, la van detenir i portar a la presó de Figueres, on la van retenir durant un mes. Un cop alliberada, Casas va començar a moure’s per impedir que la condemna a mort del seu company s’acabés executant. Va viatjar a Madrid, va interposar recursos i va buscar gent que tingués influència per poder-lo ajudar. A la tornada a Saragossa, es va assabentar que havien caigut 170 companys perquè un infiltrat els havia delatat. A partir d’aquell moment, i coneguda amb el sobrenom d’Elisa, es va convertir en la dona més buscada per la brigada politicosocial. Va passar uns dies clandestinament a Madrid, eludint la presència policial, fins que, finalment, la van detenir, torturar, processar i empresonar. De Madrid la van traslladar a Saragossa, on la van sotmetre a un judici militar, acusada de cometre delictes d’alta traïció, espionatge, maçoneria i comunisme. La van condemnar i va ingressar a la presó de Predicadors de Saragossa durant un any i mig. Al final, tant Casas com Sahún van sortir en llibertat. Ella, el 1947, gràcies a les iniciatives dels companys que ja havien sortit de la presó; ell, tot i aconseguir la commutació de la pena el 1949, no va sortir fins l’any 1954. Tot i la repressió feixista, Casas no va dubtar a ser una de les poques militants dones que va ajudar a reorganitzar el PSUC els anys de plom més durs de la clandestinitat. El 1967, treballant com a infermera a l’hospital Joan XXIII de Tarragona, va participar en la fundació de les primeres Comissions Obreres. Més endavant, el 1997, va cofundar l’associació Les Dones del 1936 amb l’objectiu de sensibilitzar les generacions més joves sobre el feixisme i la dictadura, mitjançant exposicions, conferències i testimoniatges. Aquesta associació es va dissoldre el 2007, per l’edat avançada dels membres. L’any 2002, el govern de la Generalitat de Catalunya li va concedir la medalla al treball President Macià.

Fins que es va morir, el 26 de novembre del 2013, amb 92 anys d’edat, Carme Cases va seguir vinculada a Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), en què va miliar activament per mantenir viva la memòria històrica entre la militància més jove.