Memòria del tripartit

Un Dragon Khan

El nou govern tampoc va ajudar a apaivagar els ànims. Mesos després, el conseller de Governació, Joan Carretero, utilitzaria una metàfora que faria fortuna. Es referiria a un Dragon Khan en què viurà permanentment instal·lat el govern. El primer sobresalt va arribar ben aviat, sense ni tan sols deixar temps als nous consellers perquè prenguessin la mida als seus despatxos. El 26 de gener, quan tot just feia un mes que s’havia constituït el govern, el diari monàrquic ABC feia saltar la crisi amb una portada que, en poques hores, recorreria els despatxos governamentals i les seus dels partits: “Carod enllesteix un pacte amb ETA perquè no atempti a Catalunya. La banda no assassinaria al Principat a canvi de cobertura política per a l’esquerra radical abertzale.” La notícia, que apareixia just un mes abans de l’inici de la campanya per a les eleccions al Congrés, va provocar un terratrèmol a Espanya, i també a Catalunya. En un primer moment, Maragall no va reaccionar amb excessiva contundència; però l’endemà es va emetre un comunicat des de la seu del PSOE en què es qualificava la reunió de Carod com “una deslleialtat intolerable” i es reclamava que el conseller en cap assumís “les seves responsabilitats polítiques i se li accepti la dimissió presentada”. Maragall, finalment, va acceptar l’ordre de Zapatero.

En un primer moment, Carod-Rovira es va mantenir com a conseller en funcions, si bé va acabar deixant el càrrec per presentar-se a les eleccions espanyoles. El conseller en cap va haver de superar, dies després, el mal tràngol de comparèixer davant la diputació permanent del Parlament, on va rebre les fuetejades de l’oposició. Un dels més virulents va ser el líder d’UDC, Josep Antoni Duran i Lleida, qui va deixar anar: “Gràcies a la seva actitud hi ha una crisi profunda en el govern de la Generalitat, gràcies a la seva actitud hi ha un debilitament de l’autoritat del president, gràcies a la seva actitud [...] estem espanyolitzant la vida política, estem basquitzant la vida política catalana.” Tampoc es va quedar enrere el líder dels populars catalans, Josep Piqué, qui va acusar Carod-Rovira d’haver aconseguit “que el nom de Catalunya i el nom del govern de Catalunya estigui més associat al terrorisme i a ETA que mai”.

Aquell episodi va situar el nou govern a la unitat de cures intensives dies després d’haver estat concebut, però no va comportar un desgast electoral (com a mínim immediat) per als tres partits que el formaven. Més aviat al contrari. El principal protagonista d’aquell afer batejat com a “cas Carod”, que es va presentar com a cap de cartell d’ERC, va aconseguir uns resultats històrics, i, en conjunt, els tres partits (el PSC, ERC i ICV) van sumar un 61% dels vots i 31 dels 41 escons que hi havia en joc i 12 dels senadors. Aquella primera crisi no va rebre, doncs, un càstig de l’electorat, però va representar un punt d’inflexió en el govern, que va néixer amb un problema congènit i una llufa d’inestabilitat de la qual no es va desempallegar.

L’alternança necessària

En tot cas, el govern liderat per Pasqual Maragall va obrir una etapa nova en la política catalana, un punt i a part que alguns dels seus protagonistes qualifiquen de “necessari”. El republicà Josep Bargalló, que en aquell moment ja acumulava una llarga experiència com a parlamentari, afirma que l’aposta que va fer ERC per un pacte d’esquerres era “necessària per regenerar la política catalana, especialment per tirar endavant un govern catalanista i d’esquerres que regirés el país després de l’immobilisme que havia suposat la darrera etapa del pujolisme”. Per a Montserrat Tura, que havia estat alcaldessa de Mollet del Vallès des del 1987 i el 2003 va assumir la conselleria d’Interior, aquell acord va significar “el final de la Catalunya dual que sempre havia intentat fer creure el pujolisme [...]. L’acord del Tinell era l’explicitació que l’avenç nacional era compatible, indestriable del progrés social”. Dolors Camats, que el 2003 s’estrenava com a diputada al Parlament per ICV, parla d’un “fet necessari per higiene democràtica”.

Fins i tot Josep Rull, que el 2003 va encetar la seva tercera legislatura com a diputat de CiU i es va trobar, per primera vegada, a l’oposició, destaca que aquell govern va “fer possible l’alternança política, imprescindible en qualsevol sistema democràtic. Es va poder assajar un govern d’esquerres amarat dels valors del catalanisme”. I, pel que fa a la valoració general dels governs de Pasqual Maragall, destaca: “En molts aspectes, el corrent central de país quant a polítiques públiques es va mantenir vigent respecte de l’etapa anterior. Bàsicament perquè aquell catalanisme compartit era extraordinàriament transversal i preeminent. En aquell període la Generalitat va continuar essent una institució nuclear del país i mai no va caure en la irrellevància, al contrari, tal com malauradament està succeint avui.” Toni Castellà, que en aquell moment formava part de la mateixa coalició que Rull (tot i que com a representant d’Unió Democràtica), conserva un record molt menys optimista d’aquell moment i recorda “la frustració de guanyar unes eleccions i no governar”. Tot i això, també valora: “Això ens situava en la normalització d’un sistema parlamentari.” Castellà destaca “la poca cultura de coalició de les forces d’esquerres” i creu que el govern entre el PSC, ERC i ICV “va ser [...] fet més a la contra que no com a projecte comú”. Tot i això, reconeix que el pas del temps li ha permès matisar la seva anàlisi: “Malgrat la percepció de caos permanent que segueixo tenint, va ser bo que hi hagués una alternança després de 23 anys d’un mateix govern.” Ni que fos, segons afegeix, per “demostrar, entre altres coses, que les solucions plantejades per l’alternativa d’esquerres portades a la pràctica en un govern van fracassar”.

Un nou estil de governar

Els que van participar en aquell primer govern valoren la nova forma de fer política, malgrat les dificultats de conjuminar els programes i les sensibilitats de tres partits diferents. El republicà Josep Bargalló, que va començar com a conseller d’Educació i seixanta-cinc dies després va haver d’assumir el càrrec de conseller primer, sosté que “va ser un govern menys presidencialista i més coral que els anteriors”. I això no només perquè estava format per una coalició entre tres formacions totalment independents, sinó també “pel tarannà del president Maragall, que ja no era necessàriament el del PSC”.

La valoració d’aquells que es van haver de situar a l’oposició resulta menys positiva. Antoni Castellà, que en aquells moments afrontava la seva segona legislatura com a diputat d’Unió Democràtica, destaca que l’element més negatiu d’aquell període va ser “la incapacitat de construir un projecte comú”, la qual cosa “va comportar, a la pràctica, l’existència de tres governs en un”.

L’acció de govern

Aquest soroll permanent i els esforços esmerçats en el debat estatutari han fet que l’acció de govern quedés, ja aleshores i encara avui, en un segon pla. Josep Bargalló, que va viure el període del 2003 al 2006 des d’una talaia privilegiada, destaca: “Va haver-hi projectes pioners i cabdals com la llei de barris o el Pacte Nacional per l’Educació que ens enllaçaven amb unes maneres de fer política social, territorial i municipalista plenament innovadores.” Per la seva banda, Antoni Castells, que va assumir la cartera d’Economia i Finances, posa èmfasi en els avenços econòmics i pressupostaris i destaca “l’acord estratègic per la qualitat de l’ocupació, la internacionalització i la competitivitat de l’economia, i les mesures de reforma pressupostària en la línia d’una millora de la transparència i la pressupostació per objectius”. Les seves companyes de gabinet Marina Geli i Montserrat Tura posen èmfasi en els avenços en els seus respectius àmbits de responsabilitat. L’exconsellera d’Interior destaca que, tot i els vint-i-tres anys d’autogovern presidit per Jordi Pujol, les competències de seguretat “estaven en unes condicions lamentables”. Dolors Camats, que va donar suport al govern des del seu escó al Parlament, destaca que “es va donar un canvi a moltes polítiques públiques obsoletes o privatitzadores (transvasament de l’Ebre, mitjans de comunicació o educació) i se’n van inaugurar d’altres (com habitatge o medi ambient)”.

La llei que destaquen bona part dels protagonistes és la de barris, aprovada pocs mesos després de la constitució del nou govern. Fins i tot Josep Rull, que el 2003 era diputat a l’oposició i tretze anys després va acabar assumint la conselleria de Territori i Sostenibilitat, la defineix com “una expressió tangible i operativa de cohesió territorial i social”. Contràriament, remarca que en “l’àmbit de medi ambient es va produir un excés d’ideologització que va arraconar i conflictivitzar unes polítiques –tot allò vinculat a la sostenibilitat– fonamentals per a l’impuls d’un país modern i avançat”. A més a més, Rull coincideix amb Toni Castellà (amb qui compartia la tasca d’oposició) a l’hora de destacar l’Estatut com a llegat més positiu d’aquell govern.

Tot i això, els dos excompanys de grup parlamentari també destaquen algunes herències negatives del govern de Pasqual Maragall, entre les quals hi ha “l’endeutament desbocat i d’unes finances públiques esventrades” com a pitjor herència dels governs catalanistes i d’esquerres; però hi afegeixen dos elements genèrics: “la percepció d’un govern en tensió i conflicte interns constants, i un afany intens de revenja –que es va anar matisant progressivament– respecte dels 23 anys del president Pujol”. En el que fa referència als aspectes negatius, Castellà remarca “un nefast nivell d’endeutament desbocat, posant en risc els principals serveis públics”.

De l’Estatut al procés

El fil conductor del procés encetat en la legislatura del 2003 al 2006, quan es va obrir el meló de l’Estatut i el procés independentista que s’iniciaria alguns anys després arran de la sentència del Tribunal Constitucional, resulta inevitable. Antoni Castells, que actualment es troba allunyat de la primera línia política, fa una anàlisi de llarga durada i destaca que “el projecte fracassat d’Estatut va constituir [...] l’esgotament d’un cicle de catalanisme polític que comença al tombant del segle XIX al segle XX i dura més de cent vint anys”. I posa èmfasi en les ferides generades en l’àmbit del catalanisme: “La incapacitat de trobar la resposta política adequada va conduir a la fragmentació del catalanisme polític i, posteriorment, a una crisi de la qual no es pot dir que el país n’hagi sortit especialment triomfant.”

La seva companya de gabinet Marina Geli, que va entrar en la política amb Joaquim Nadal i que actualment milita a Junts per Catalunya, creu que “clarament el procés és fill del fracàs i cansament de la societat catalana de l’Estatut”. I fixa la mirada en el 2003: “Pasqual Maragall i nosaltres teníem clar que era la darrera oportunitat. O reforma de la Constitució que permetés una relació bilateral entre Catalunya i Espanya i un alt nivell d’autogovern i agència tributària catalana que era impossible que liderés el PSOE i consens al Congrés o Estatut amb fort autogovern o la desafecció creixia. Aquella etapa va ser la base del canvi a l’independentisme de molts catalans. Jo entre ells. El federalisme asimètric era una utopia i el dret a decidir va anar entrant dins el PSC, militants i votants. Per forçar l’Estat espanyol o bé escollir ser un estat propi.” Toni Castellà, amb qui comparteix militància en aquests moments, també destaca que el procés estatutari va permetre “constatar des del catalanisme històric del PSC que la proposta d’un encaix respectuós de Catalunya en el marc de la pretensió d’un estat plurinacional era [...] impossible”. Aquest fet “va comportar començar a situar la proposta d’independència a la centralitat del catalanisme”. El republicà Josep Bargalló també comparteix aquesta anàlisi i afegeix que “sense tot el que va significar la redacció de l’Estatut –que sense aquell govern no s’hauria iniciat al Parlament–, la seva aprovació a Catalunya, la seva primera retallada a les Corts i la definitiva al Tribunal Constitucional, tot plegat hauria anat, si més no, més lent i a alguns sectors els hauria costat molt més sumar-s’hi. Hauria anat diferent, segur”. La seva antiga companya de govern Montserrat Tura, contràriament, reconeix que “bo li agraden les ucronies” i destaca que “la tramitació del nou Estatut va influir, però menys del que s’explica”. Per la seva banda, Dolors Camats té molt clar que “sense govern d’esquerres no hi hauria hagut canvis a nivell nacional”.

Una experiència irrepetible

Ha plogut molt des d’aquell 14 de desembre del 2003. I l’escenari polític ha canviat de dalt a baix, amb la irrupció dels moviments socials derivats del 15-M i el procés independentista, que han sacsejat de dalt a baix el sistema polític català. Tot i que en els darrers mesos s’estan recosint les ferides creades amb el PSC arran de l’aplicació del 155, hi ha qui creu que una experiència com la del tripartit, formada pels mateixos partits o els seus hereus, seria difícilment reproduïble.

Per al republicà Josep Bargalló, un govern de coalició com aquell és “irrepetible”. I ho argumenta, sobretot, per l’evolució que han seguit els dos socis d’ERC: “El PSC d’ara no té res a veure amb el d’aquell moment. Socialment, de manera discutible, i nacionalment, gens a veure [...]. I el que podia ser Iniciativa no ho són els comuns.” Marina Geli, que en aquell moment militava al PSC i ara ho fa a Junts per Catalunya, també considera que aquella experiència és “irrepetible”. I també posa èmfasi en els canvis que s’han produït als partits: “No existeix Convergència i Junts és un actor més plural ideològicament. La CUP és un partit que pluralitza més l’esquerra i l’espai independentista. El PSC i Junts tenen més confluències en moltes polítiques sectorials.” Antoni Castells destaca que “seria desitjable, no sé si possible”. I ho defensa perquè “en el terreny de l’acció de govern el país necessita polítiques progressistes al servei de la integració i el benestar social, la igualtat, la prosperitat i un creixement econòmic sòlid i sostenible”. En qualsevol cas, es mostra convençut de la necessitat que “hi hagi un projecte nacional compartit en relació amb l’autogovern de Catalunya”, matisant: “Projecte que, al meu entendre, avui dia, no és ni la independència –i menys tirant pel dret– ni continuar amb tot igual, com si aquí no hagués passat res.”

Montserrat Tura, qui havia estat consellera d’Interior del govern de Pasqual Maragall i actualment es manté allunyada de la política institucional, fa una reflexió molt més genèrica, sense apuntar a cap partit: “Avui la política viu més de fòbies que d’ideologies, més d’angoixes que de projectes sòlids, i més de ressentiments que de coneixements. Avui és un altre temps, i encara que les sigles fossin les mateixes, les persones no ho serien.” Tot i això, destaca que “no veu les condicions però sí les necessitats”. En tot cas, defensa que l’experiència del govern de Maragall és, vint anys després, plenament vigent: “Ara no sorprendria tant un govern de tres partits, llavors els poderosos adversaris d’un govern d’esquerres ho van explicar com un desori”. Per la seva banda, Dolors Camats, que actualment es troba al capdavant de la Fundació Catalunya Europa, ho té molt clar: “Només cal aritmètica i voluntat política.”

Els que el 14 de desembre del 2003 es van haver de situar a l’oposició consideren que un acord com el que es va signar al Saló del Tinell seria no només “irrepetible” sinó també “una mala notícia”, en paraules de Josep Rull. L’exdiputat ho argumenta des de dues perspectives: “D’una banda, perquè suposaria la certificació definitiva de la ruptura de la unitat independentista. I, de l’altra, perquè el PSC d’avui no té res a veure amb el del Pacte del Tinell, profundament catalanista i amb una robusta consciència nacional.” Castellà, per la seva banda, destaca que l’1 d’octubre del 2017 va significar “un abans i un després de la nostra història”, i hi afegeix: “En coherència amb el que vàrem impulsar, no tindria cap sentit reeditar un govern compartit amb forces unionistes.”