Memòria democràtica
Les tres misses de l’ocupació franquista de Barcelona
El franquisme va organitzar tres multitudinàries misses de campanya consecutives, el 27, 28 i 29 de gener del 1939 a la plaça de Catalunya de Barcelona, com a manera de fer visible públicament l’ocupació de la ciutat i de donar a conèixer les cares de les noves autoritats que la regirien. Es tracta d’un episodi molt poc conegut de la primeríssima assumpció de poder del franquisme sobre Barcelona, segons la historiadora Mireia Capdevila, coordinadora de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer i coautora, amb Francesc Vilanova, del llibre Barcelona, gener de 1939. La caiguda (Ajuntament de Barcelona, 2023). Avui fa 85 anys que els tancs entraven per la Diagonal i aquelles cerimònies religioses, fetes amb una sabata i una espardenya, responien a la “necessitat flagrant dels franquistes barcelonins de demostrar a Franco i en l’àmbit internacional que s’havia netejat la imatge d’aquella Barcelona republicana que ells anomenaven roja, separatista y democrática”.
Gràcies en bona part a documentació gràfica inèdita recollida al llibre, s’observa l’interès de fer visibles diversos jerarques militars i autoritats del règim que agafarien el comandament de la ciutat. A primera fila de la missa del 27 s’observa el general Juan Yagüe, però hi ha cops de colze per sortir a la foto i a la cerimònia de l’endemà s’hi veuen també el general José Solchaga i els principals noms del futur consistori, entre els quals hi ha l’alcalde Miquel Mateu vestit de militar. “Però no en tenen prou i el dia 29 fan una tercera missa, aquesta ja sí amb un altar i un santcrist”, explica Capdevila. La del 29 és la missa del general Eliseo Álvarez-Arenas.
Si bé en l’imaginari col·lectiu ha quedat l’arribada dels blindats per la Diagonal –Franco va venir per primera vegada el febrer següent i va protagonitzar el coreografiat desfile de la victoria sobre un descapotable, amb el braç alçat i una sortida al balcó a l’edifici de la Diagonal, 508–, les tropes van entrar simultàniament i de forma coordinada per dos altres flancs, el marítim (pujant per Montjuïc) i el del Tibidabo, baixant per l’avinguda de la República Argentina. Els eixos procedents d’Esplugues i de Collserola es van trobar a la plaça del Cinc d’Oros i van confluir al migdia amb el que venia de Montjuïc a la plaça de Catalunya.
Saquejos i incendis
Capdevila remarca que fins al dia abans, el 25 de gener, hi va haver bombardejos aeris sobre la ciutat, amb afectació al front litoral, a la falda de Montjuïc; uns bombardejos que s’havien iniciat el febrer del 1937 en el marc d’un assetjament sistemàtic de Barcelona. “El 25 a la tarda vespre i el 26 al matí són les hores de buit de poder; aquesta idea arriba a la ciutat i es produeixen saquejos i assalts als magatzems, dels quals no es tenia gaire constància, per la gana i la desesperació”, explica la historiadora. També tenen lloc els darrers incendis, focs provocats –segons testimonien els informes dels bombers–, per cremar papers i evitar que caiguin en mans dels rebels.
No consta ni gràficament ni documentalment que hi hagués cap petita disputa de resistència dins de la ciutat. “L’entrada és plàcida”, constata Capdevila. Després de la plaça de Catalunya s’arriben a la de Sant Jaume i ocupen les institucions.
A les imatges apareixen multituds a les misses i a l’arribada dels franquistes, amb restes evidents de runa dels bombardejos. “Hem de tenir en compte l’esgotament de la gent que el 26 de gener encara resisteix a la ciutat. Molta se n’havia anat i molts altres havien mort. Els que queden estan absolutament fatigats d’aguantar bombardejos sistemàtics i de passar gana. Amb l’arribada de les tropes respiren. Això vol dir que siguin franquistes? No, encara que de franquistes també n’hi havia, evidentment”, reflexiona Capdevila, que hi afegeix que en moltes memòries personals dels qui ho van viure s’explica que van rebre l’entrada franquista amb els porticons tancats. “La realitat d’una Barcelona republicana que rep els franquistes a contracor també hi és.”
D’altra banda, la documentació gràfica existent sobre aquella setmana es concentra en els fets ocorreguts a la part central de la ciutat, ja que hi ha escasses referències sobre el que va passar aquells dies d’hivern només dos carrers més enllà.
Barcelona, gener de 1939. La caiguda repassa la fi de la guerra a la ciutat i l’obertura de la Barcelona franquista i completa una trilogia que arrenca amb Topografia de la destrucció. Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil (1936-1939) (2018), de Capdevila i Laia Arañó, i Barcelona en postguerra, 1939-1945 (2014), amb Eulàlia Pérez Vallverdú.
