“Hi ha un declivi a Europa respecte a Àsia i els EUA”

Les cau­ses són mul­ti­fac­to­ri­als, però jo en des­ta­ca­ria dues que solen pas­sar per alt a Europa: el canvi en la política econòmica xinesa del desem­bre del 1978, amb Deng Xia­o­ping, que, vist des d’una pers­pec­tiva glo­bal, és el prin­ci­pal canvi que hi ha hagut al món en els dar­rers setanta anys. L’altre fac­tor és el rol cab­dal que ha tin­gut el trans­port marítim, el gegan­tisme dels vai­xells i els con­te­ni­dors.

Irre­ver­si­ble, no m’atre­veixo a dir-ho. Però, tot i que aquí encara es con­ti­nua vivint molt bé, és evi­dent que hi ha un declivi res­pecte a Àsia, i també res­pecte als EUA. La desin­dus­tri­a­lit­zació ha afec­tat tant els EUA com Europa, però, en matèria tec­nològica, els nord-ame­ri­cans han sabut reac­ci­o­nar i en molts àmbits són líders mun­di­als, començant per Sili­con Valley. Europa, per con­tra, ha per­dut indústria i no l’ha sabut subs­ti­tuir per sec­tors tec­nològics pun­ters. Fins i tot ha que­dat enrere en el ter­reny de la tran­sició energètica que pretén lide­rar al món.

El lliure comerç ha ser­vit per treure de la pobresa milers de mili­ons de per­so­nes al món els dar­rers cin­quanta anys. Per tant, par­lar de con­te­nir ona­des de pro­duc­tes em sem­bla fins a un cert punt con­tra­dic­tori amb la volun­tat d’aju­dar a fer un món més just. Biden ha apro­vat un 100% d’aran­zels als vehi­cles elèctrics xine­sos i la UE es plan­teja mesu­res simi­lars en molts àmbits. La UE es torna pro­tec­ci­o­nista res­pecte a països que estan sor­tint de la pobresa gràcies al comerç exte­rior. És molt para­do­xal. Els occi­den­tals ens hem ado­nat que a Àsia són més pro­duc­tius, hi ha sala­ris més bai­xos, menys pressió medi­am­bi­en­tal... Tot això és veri­tat. I ara ens quei­xem que les empre­ses xine­ses estan molt sub­ven­ci­o­na­des. Mirem la indústria de l’auto­moció euro­pea: quan es par­lava aquí del vehi­cle elèctric, les empre­ses recla­ma­ven sub­ven­ci­ons públi­ques per fabri­car bate­ries. Qui és el prin­ci­pal acci­o­nista de Renault a l’Estat francès?... Tot és molt con­tra­dic­tori. Dit això, s’entén la neces­si­tat de recu­pe­rar sobi­ra­nia en deter­mi­nats àmbits en què ets molt depen­dent. El cas para­digmàtic és el dels micro­xips.

El títol del lli­bre, “la glo­ba­lit­zació a la deriva”, res­pon a una llicència literària, però sí que comen­cem a veure com mol­tes empre­ses inten­ten acos­tar pro­ducció al con­su­mi­dor final euro­peu. No és una tendència gene­ral, perquè el món està massa inter­con­nec­tat perquè això passi, però sí que s’entre­veu una certa frag­men­tació de la glo­ba­lit­zació. I després hi ha un altre motiu pre­o­cu­pant, i és que es trenca el marc jurídic, fins ara esta­ble i accep­tat, de la glo­ba­lit­zació –les nor­mes de l’OMC– quan, per exem­ple, s’imposa un 100% d’aran­zels als vehi­cles elèctrics xine­sos.

Té una eco­no­mia molt diver­si­fi­cada i, mal­grat haver per­dut indústria, con­ti­nua sent la prin­ci­pal regió indus­trial del sud d’Europa. Té turisme, un sec­tor agro­a­li­men­tari potent; Bar­ce­lona va tan bé que per això tenim pro­ble­mes d’habi­tatge. És cert que, com a tot Europa, la classe mit­jana s’ha empo­brit, però Cata­lu­nya té unes con­di­ci­ons que em fan ser opti­mista.