Un paisatge polític francès en erupció

Quan el pre­si­dent francès, Emma­nuel Macron, va deci­dir, per a sor­presa gene­ral, la mateixa nit de les pas­sa­des elec­ci­ons euro­pees con­vo­car elec­ci­ons legis­la­ti­ves anti­ci­pa­des, no es pen­sava que el pai­satge polític francès sal­ta­ria pels aires com ha ocor­re­gut en una set­mana. Creia acti­var una vola­dura con­tro­lada i, en canvi, s’ha tro­bat amb una explosió que també se’l pot empor­tar a ell. Perquè, entre­mig, no només la dreta tra­di­ci­o­nal s’ha par­tit per la mei­tat, i això pot­ser sí que ho tenia pre­vist, sinó que l’esquerra s’ha aliat amb una rapi­desa que no s’espe­rava. I, ara, el seu pol cen­trista apa­reix com a mino­ri­tari davant una ultra­dreta que avança sobre les bra­ses en ordre de càrrega per asso­lir el govern.

De moment, per a la pri­mera volta del 30 de juny aquest pai­satge polític en recom­po­sició ja dona una bona imatge del sisme d’una cam­pa­nya exprés que va començar ahir. D’entrada, va ser un cop d’efecte que l’endemà mateix de les elec­ci­ons, al ves­pre, els qua­tre prin­ci­pals par­tits d’esquer­res anun­ci­es­sin un Nou Front Popu­lar que sal­vava una coa­lició d’esquer­res de les legis­la­ti­ves de fa dos anys mori­bunda, que havia cai­gut en l’enfron­ta­ment total entre el líder insubmís Jean-Luc Mélenc­hon i els soci­a­lis­tes durant les euro­pees. S’havien d’afa­nyar perquè, entre els càlculs de Macron, hi havia que no tin­gues­sin temps de pre­sen­tar les can­di­da­tu­res comu­nes abans del ter­mini límit de diu­menge a la tarda.

Però qui va dina­mi­tar el tau­ler de forma inau­dita va ser el pre­si­dent d’Els Repu­bli­cans (LR), la dreta tra­di­ci­o­nal, Éric Ciotti, en anun­ciar a la tele­visió dimarts al mig­dia que desit­java un pacte amb el Rea­gru­pa­ment Naci­o­nal (RN) de Marine Le Pen. De fet, ja hi havia par­lat i havia fet miques un cordó sani­tari amb l’extrema dreta a França que, tret de casos locals, sem­pre s’havia man­tin­gut en l’àmbit esta­tal. I ho feia sense haver avi­sat abans la resta de la direcció ni les seves bases. Des d’aquest moment, la situ­ació al par­tit s’ha con­ver­tit en un sai­net en què un comitè polític dels pesos pesants l’ha fet fora, però la justícia l’ha res­tituït pro­vi­si­o­nal­ment men­tre debat sobre el fons amb un vere­dicte que es pot allar­gar un o dos anys. El resul­tat és que hi ha una dupli­ci­tat de can­di­dats sota l’epígraf LR en una sei­xan­tena de cir­cums­crip­ci­ons (amb el sis­tema uni­no­mi­nal francès per esco­llir els dipu­tats): uns amb el bàndol de Ciotti ager­ma­nat amb Le Pen que no li pre­senta con­trin­cants; i uns altres amb el que ja s’ano­mena LR, canal clàssic, que en una cin­quan­tena de casos també fan una aliança indi­recta amb la majo­ria pre­si­den­cial macro­nista en abs­te­nir-se de pre­sen­tar can­di­dats mutus. Un exem­ple il·lus­tra­tiu és el del pri­mer minis­tre, Gabriel Attal, que a la seva cir­cums­cripció al nord-oest de París no té rival del canal clàssic.

Motiu de satis­facció per a Macron, que en una roda de premsa dime­cres amb un to més cris­pat del que li havíem vist mai va acu­sar Ciotti d’“haver pac­tat amb el dia­ble”. Alhora, sem­blava assa­bo­rir aquest esclat de la dreta tra­di­ci­o­nal que ell mateix ha forçat des de fa temps inte­grant minis­tres –fins a sis en l’actual govern– pro­ce­dents d’aquesta família. El pro­blema és que això arriba quan la ultra­dreta és més forta que mai amb el duet Marine Le Pen - Jor­dan Bar­de­lla –aquest últim ree­le­git com a euro­di­pu­tat però anun­ciat com a pos­si­ble pri­mer minis­tre–, que pre­sa­gia una coha­bi­tació amb el pre­si­dent si l’RN té una victòria sufi­ci­ent.

“No vull donar les claus del poder a l’extrema dreta el 2027”, asse­gu­rava Macron en aquesta roda de premsa en una decla­ració que li que­darà com una espasa de Dàmocles de cara a les pre­si­den­ci­als d’aquí a tres anys, en què ell no es pot tor­nar a pre­sen­tar. “Assu­meixo total­ment haver des­en­ca­de­nat un movi­ment de cla­ri­fi­cació, sobre­tot perquè els fran­ce­sos ens ho van dema­nar diu­menge”, jus­ti­fi­cava d’uns resul­tats en què Bar­de­lla es va situar en un 31,5% i la seva can­di­data a les euro­pees en un 14,5%.

A l’esquerra, la pre­sen­tació del seu pro­grama con­junt per als pri­mers cent dies entre el Par­tit Soci­a­lista, Europa Eco­lo­gia - Els Verds, el Par­tit Comu­nista i La França Insub­misa, a part de la for­mació de Raphaël Glucks­mann que encapçalava la llista soci­a­lista a les euro­pees i que va que­dar al davant, va dei­xar des­col·locat Macron. En la roda de premsa, encara acu­sava aquest Nou Front Popu­lar de con­gre­gar “una esquerra repu­bli­cana (soci­a­lis­tes, verds, comu­nis­tes) amb l’extrema esquerra (insub­mi­sos) que, durant la cam­pa­nya de les euro­pees, es va fer seu l’anti­se­mi­tisme, el comu­ni­ta­risme i l’anti­par­la­men­ta­risme”, en relació amb les posi­ci­ons enfron­ta­des que hi ha a França sobre la guerra de Gaza i la posició d’Israel. I asse­nya­lant direc­ta­ment Mélenc­hon com a ene­mic, amb l’error que aquesta vegada s’ha que­dat en un segon pla, ja que els seus matei­xos el con­si­de­ren més com un pro­blema que com una solució. I mal­grat que, en el repar­ti­ment de can­di­da­tu­res, s’han produït pur­gues entre els insub­mi­sos. Però signe de l’ampli­tud d’aquest front és que el mateix expre­si­dent soci­a­lista François Hollande, enfron­tat amb Mélenc­hon, també s’hi pre­senta.

El fet que el capità de la selecció fran­cesa de fut­bol, Kylian Mbappé, acabi sent el cen­tre del debat elec­to­ral quan declara des de l’Euro­copa d’Ale­ma­nya que espera que encara esti­guin orgu­llo­sos de “por­tar aquesta samar­reta el 7 de juliol” (data de la segona volta), indica el dal­ta­baix que es viu al país. Si França gua­nya, quin minis­tre d’esports acom­pa­nyarà Macron per rebre la copa?