A la recerca de l’estabilitat britànica

Avui se celebren al Regne Unit les eleccions generals que posaran fi a una de les etapes més fosques de la historia moderna del Regne Unit després de catorze anys de polítiques d’austeritat i del Brexit, que han portat el país a la depressió econòmica. Amb una gran crisi pel cost de la vida, les hipoteques disparades i els preus de l’energia pels núvols, 47,5 milions de britànics estan cridats a acudir a les urnes per escollir el nou Parlament.

Res no tornarà a ser com abans. S’espera una victòria històrica dels laboristes de Keir Starmer i una desfeta sense precedents dels conservadors de Rishi Sunak, completament dividits i enfrontats entre ells. Les enquestes donen 425 escons als laboristes (que en van treure 202 el 2019) d’un total de 650 que té el Parlament, i 108 als conservadors (365 el 2019), mentre que els liberaldemòcrates d’Ed Davey tornarien a ser la tercera força a la cambra de Westminster, en detriment del nacionalistes escocesos. S’espera també que el partit antiimmigració Reform UK, liderat per Nigel Farage, antic partit del Brexit, obtingui 5 diputats i que Farage entri al Parlament.

En les generals britàniques es fa servir un sistema electoral uninominal majoritari (en anglès, first past the post), que es basa en la majoria simple, no absoluta. Hi ha 650 districtes o circumscripcions electorals i cadascun escull un parlamentari. Funciona per acumulació de vot de tal manera que el vencedor de cada districte només necessita tenir un punt més que el segon per guanyar, encara que no superi el 50% dels vots. No s’elegeix primer ministre (que és nomenat pel rei), sinó el Parlament.

És un sistema que afavoreix els partits majoritaris, o sigui el bipartidisme conservadors/laboristes, i limita la representació dels partits petits. Per exemple, el 2010, el 52,8% dels vots no van servir per a res, ja que donaven suport a candidats perdedors. En aquestes eleccions, les enquestes diuen que Reform UK obtindria 5 escons amb el 15% dels vots, mentre que els liberaldemòcrates n’obtindrien 67 amb el 12%. També afavoreix les majories absolutes. Des del 1922, 18 de les 23 eleccions generals s’han guanyat amb majoria absoluta.

Aquestes eleccions posaran fi a la legislatura del Brexit, la de Boris Johnson, que el desembre del 2019 es va imposar amb una majoria aclaparadora amb la promesa de la sortida de la Unió Europea (UE), executada el febrer del 2020. La implementació del Brexit va coincidir amb la pandèmia i després amb la guerra d’Ucraïna, cosa que va agreujar encara més la complicada situació econòmica del país.

Boris Johnson va ser forçat a dimitir el setembre del 2022 després de les festes il·legals durant el confinament a la seva residència oficial. El va succeir Liz Truss, que només va estar 49 dies al càrrec després d’abaixar els impostos i disparar les hipoteques. La va succeir Rishi Sunak, al càrrec des de fa un any i mig. Sunak no té possibilitats de guanyar. Ni tan sols té assegurat ser elegit al seu districte electoral. Aconseguir 150 parlamentaris seria un bon resultat per als conservadors, als quals espera una travessa pel desert a partir de divendres, si es compleixen els auguris.

Farage, el promotor del Brexit, aspira a quedar-se el vot conservador més dretà, d’aquells que se senten decebuts amb les polítiques moderades de Sunak, mentre que els laboristes ambicionen el vot moderat conservador i recuperar el que va prestar a Johnson el 2019.

Els principals temes de la campanya han estat el cost de la vida, el Servei Nacional de Salut, privatitzat en part durant l’última dècada, i la immigració. Un tema en què no han volgut entrar ni Sunak ni Starmer ha estat el del conflicte israelianopalestí, perquè tots dos donen suport a Israel.