Caça major contra l’amnistia
L’hostilitat d’una part de la judicatura a la llei es tradueix en un alentiment en la seva aplicació utilitzant el TC com a gran argúcia
A dia d’avui hi ha més policies (51) que manifestants (46) que s’han beneficiat de la mesura i 39 peticions han estat denegades
Qüestionar l’arrel política de determinades causes, és un dels tripijocs previsibles per denegar una amnistia
Que el camí per a l’amnistia seria tant sinuós com empallegós, ja ho donaven per descomptat fins i tot aquells optimistes de cor encabotats a no defallir. L’oposició ideològica a una norma que era vista com una esmena en tota regla del legislatiu a l’aparell judicial, l’encarregat justament d’executar-la per no caure d’entrada en el parany d’una inconstitucionalitat flagrant, eren arguments de prou pòsit com per augurar això, una arrencada complicada a l’hora de fer aplicar la llei. I així ha estat. Quatre mesos després de la seva aprovació per part del Congrés, bona part dels pitjors auguris semblen corroborar-se. Lluny de posar el dit a la nafra únicament en les causes de més transcendència pública —llegeixi’s Llanera versus Puigdemont. per dir-ne una—, que era un dels càlculs que feien alguns defensors de la mesura, la judicatura ha plantejat un setge generalitzat a la llei, dificultant també i per la via dels recursos que l’amnistia arribi a procediments mal anomenat menors. “Ja sabíem que això no seria ràpid, però si que pensàvem que l’aparell judicial posaria molt el focus en els casos dits més mediàtics i en els de manifestants, per exemple, hi hauria més celeritat” resumeix Marta Vilaret, vicesecretària General de Drets, Llibertats i Lluita Antirepressiva d’ERC i que va ser una de les principals encarregades de negociar el redactat de la norma.
L’escomesa judicial, doncs, no és selectiva sinó a l’engròs, circumstància que ja està provocant un primer gran contratemps entre els afectats al que al·ludia Vilaret, com és de la lentitud en la resolució dels casos. “Ja preveiem que això seria complicat, però si que és veritat que esperàvem que tot hauria anat força més ràpid i que, a dia d’avui, tindríem molts més pronunciaments. Ens ha sorprès aquesta lentitud de jutges i magistrats a l’hora de posicionar-se, ja que el que ara tenim de manera majoritària no són ni sis ni nos a l’amnistia, sinó silencis clamorosos” comenta al respecte Martí Majoral, portaveu d’Alerta Solidària, que atribueix aquesta paràlisi a l’actitud “de bel·ligerància absoluta” per part de la cúpula judicial. Un dels exemples d’això que explica Majoral, i que han tingut més presència als mitjans, és el dels cinc síndics electorals de l’1-O que van sol·licitar el perdó i, que passats ja els dos mesos que textualment estableix la llei perquè els jutge de torn l’apliqui, encara estan pendents que la fiscalia es pronunciï.
El que ve a dir Majoral, és que alguns jutjats o sales que tenien una petició d’amnistia per resoldre, independentment de l’origen o gravetat de l’acusació, han decidit posar el fre de mà per la via principalment dels recursos, davant el fet que ja hi ha casos que han arribat a instàncies com el Suprem o el mateix Tribunal Constitucional i, per tant, prefereixen esperar a que aquests resolguin i estableixin doctrina. Una situació que ha provocat que per exemple el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) estigui sospesant ara mateix derivar al Suprem un afer ja amnistiat, el de tres independentistes de Granollers que van ser condemnats per un atac als Mossos d’Esquadra l’1 d’octubre del 2020 a Barcelona, amb l’argument que un dels agents ferits ha presentat recurs contra el sobreseïment del cas. I el més que probable és que, al seu torn, l’alt tribunal acabi fent amb aquest procediment el mateix que ha fet amb un altre d’un jove condemnat per aldarulls agreujats d’un jove per haver llançat pedres contra els jutjats de Girona el 2019; enviar-lo al Tribunal Constitucional, en forma de qüestió d’inconstitucionalitat. I això últim, és un detall important ja que el Suprem utilitza l’argument més genèric possible, que la llei d’amnistia no té encaix a la Carta Magna, per frenar la seva aplicació, una argúcia que, de facto, li permet, i li permetrà, recórrer tants casos com vulgui sense entrar ni en causístiques o delictes concrets. Foc, i a discreció. “Amb les primeres entrades de recursos al Constitucional ja queda tot de facto aturat perquè aquests altres jutges o tribunals podran dir ‘miri jo no em posiciono, no dic res, fins que aquests altres tribunals hi diguin la seva’. I això serà un degoteig constant” resumeix Majoral. Cal recordar que, a més d’aquest cas d’un manifestant de Girona, també han arribat ja al TC tres expedients més, el de l’expresident Quim Torra, el del que va ser diputat de la CUP Pau Juvillà i el gran paquet derivat des del Suprem i que afecta a l’expresident Carles Puigdemont per la negativa a amnistiar-lo de la malversació i, alhora, també a Oriol Junqueras, Jordi Turull, Dolors Bassa i Raül Romeva per les inhabilitacions que encara arrosseguen.
En aquestes circumstàncies, el TC és qui s’erigirà en el gran àrbitre que, al final, dictarà la sort de l’amnistia i, per tant, el seu recorregut. “Amb això ja hi comptàvem ja que abans de conèixer fins i tot el text de la llei, ja sabíem que s’hi plantejarien qüestions i recursos d’inconstitucionalitat, però estic convençuda que el text passarà aquest filtre” recalca Vilaret, dibuixant però un escenari que, un altre cop, on els terminis no seran d’avui per demà, ja que el Constitucional —on s’hi farà coll d’ampolla per la gran quantitat d’apel·lacions que acumularà la llei per part de comunitats autònomes del PP o partits i entitats espanyolistes— ja ha alertat que trigarà entre sis mesos i un any, i en això la prudència acostuma sempre a recomanar de tirar del càlcul més llarg, a resoldre els primers recursos. I més temps, a banda sobretot de més angoixa pels afectats, també implica un altre adversitat que no sempre és té en compte, com és que les despeses inherents a un litigi judicial , s’encareixen.
El flanc europeu
L’altre gran front de batalla contra l’amnistia, és Europa. Aquest era un flanc d’atac que també estava més que previst, i la única novetat és que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ja té registrats els dos primers recursos de tants que li arribaran, concretament el del Tribunal de Cuentas per la causa contra diversos una trentena de membres del govern del 2017 per les despeses de l’1-O, i una altra que l’hi ha tramès el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) sobre els casos de Josep Maria Jové, Lluís Salvadó i Natàlia Garriga pels preparatius del referèndum. A aquestes dues carpetes també s’hi sumarà, en breu, una tercera de l’Audiència Nacional per l’afer de l’Operació Judes. En tots aquests precedents, la partida és juga a una altra escala ja que la via per impedir l’aplicació de l’amnistia no és la suposada naturalesa inconstitucionalitat de la llei que l’empara, que també, sinó la col·lisió d’alguns dels delictes en joc que es pretenen eximir —terrorisme o malversació— amb el dret de al Unió. En tots aquests casos aquí l’espera serà més llarga, es parla de fins a dos anys, però sabent que el procediment queda temporalment en suspens fins que no es resolguin els recursos. I això en el cas dels CDR de l’Operació Judes implica que, de moment, no aniran a judici.
Però a banda d’utilitzar l’artilleria de les altes instàncies com el Constitucional o el TJUE per torpedinar la llei, els advocats, afectats i entitats de suport ja han detectat altres maquinacions per part de la judicatura per desactivar els seus efectes a la pràctica. I intentar negar la naturalesa política d’algunes causes, i tractar-les com un delicte mal dit ordinari, és una de les recurrents. “Són episodis molt perniciós i perversos, perquè quan hi ha el judici la fiscalia carrega les tintes assegurant que els fets es van produir en un context de bel·ligerància o crispat que generava l’independentisme, i per tant, es vol criminalitzar la persona que se n’ha de jutjar. Però un cop aquesta persona ha estat condemnada i, per tant, s’hauria d’aplicar la amnistia, el fiscal és el primer que diu, no, aquests fets són una simple trifulca fora de context del procés. I aquesta trampa ens la trobarem ara o quan el TC validi la llei” alerta Martí Majoral. L’exemple d’això i que tothom té al cap és el de l’Abel Mora, un noi que va ingressar a presó el mateix dia que s’aprovava la llei després de ser condemnat a 3 anys i 9 mesos de reclusió per un delicte de lesions amb l’agreujant de discriminació ideològica per haver agredit el novembre de 2018 al metro a un manifestant d’un acte de Jusapol que duia una bandera espanyola, i al qual el ministeri públic s’oposa a concedir-li el perdó perquè considera que els fets no tenen cap relació, cap, amb el moviment independentista.
En aquest context, la discussió de l’amnistia també ha entrat en una mena debat numèric sobre el seu impacte dia a dia. Per alimentar-la des d’aquí, la última actualització del marcador feta per Alerta Solidària situa en 110 les amnisties concedides sobre una previsió inicial total de 486, de les quals 51 han estat per agents de la policia, 46 a manifestants i 10 a polítics, entre ells l’exconseller d’Interior Miquel Buch, un dels casos amb més repercussió pública. Per contra, 39 peticions de perdó han estat denegades, 23 a policies i 16 a activistes. Tot plegat, sumat i barrejat com un bon caldo, fa que també comenci a brollar un debat latent, des del mateix independentisme, de si ha pagat la pena promoure aquest llei aplicant aquell vell teorema de cost-benefici. Per a Marta Vilaret, no hi ha dubte possible: “En el seu dia, es van generar unes expectatives, que alguns ja vam intentar no alimentar, que tant bon punt s’aprovés la llei això ja estaria tot resolt. I aquest era un plantejament totalment irreal que després ha generat una certa frustració. Però ja sabíem que això es passaria. Si es necessita una llei d’amnistia, és justament perquè una part del poder judicial i la seva cúpula està fent política amb les seves sentències i en com interpretar les lleis. Per tant, era indubtable que també ho acabarien fent amb aquesta. I el que està passant, també els despulla, encara més, davant d’aquesta realitat” sentencia.
