De la fam a la rivalitat amb els Estats Units

La Xina ha viscut una transformació mai vista en la història en només set dècades, en què ha passat d’una situació de misèria extrema a ser una de les principals potències mundials, competint amb els Estats Units per l’hegemonia global. El gegant asiàtic, en aquest 75è aniversari de la fundació de la República Popular de la Xina, mira enrere amb la satisfacció de veure com ha aconseguit que un país que als anys cinquanta semblava condemnat a la pobresa perpètua actualment sigui el gran contrapès polític i econòmic dels EUA.

Després de dècades de guerres –guerres internes, guerres amb potències externes i una guerra mundial–, les polítiques de Mao Zedong van aprofundir en la crisi del país. A finals dels cinquanta, la Xina va patir la Gran Fam, un dels pitjors desastres provocats per l’home, amb un balanç d’entre 45 i 70 milions de morts. “Durant els primers anys de govern del Partit Comunista Xinès (PCX), es van implementar reformes agràries profundes i extremament brutals que van eliminar terratinents i la burgesia”, explica a El Punt Avui Titus Chen, professor i investigador de la Universitat Nacional de Chengchi.

Tot i que les primeres polítiques correctives es van començar a aplicar en els darrers anys de vida del gran líder, el gir es va produir amb l’arribada de Deng Xiaoping, que va arribar al poder el 1978. Deng va apostar per obrir la Xina al món i va deixar enrere la rígida ortodòxia comunista en favor de reformes econòmiques profundes basades en la privatització de l’economia, la competència en els mercats i l’atracció d’inversió estrangera. Aquestes reformes es van basar en la creació de zones econòmiques especials (ZEE), àrees amb regulacions més flexibles destinades a atraure inversions i estimular el creixement industrial.

Un altre dels factors, segons Chen, va ser “la connexió de les comunitats xineses a Taiwan, Hong Kong, Macau i el sud-est asiàtic amb les zones costaneres del sud-est de la Xina, que van proporcionar capital, tecnologia i coneixements empresarials a l’economia xinesa durant les primeres etapes de la reforma i obertura econòmica”. El primer gran experiment d’aquest tipus va ser Shenzhen, que va passar de ser un modest poble de pescadors a convertir-se en una de les ciutats més pròsperes i avançades de la Xina. L’èxit de Shenzhen va marcar el camí per a la creació de moltes altres ZEE, que van permetre a la Xina esdevenir la “fàbrica del món” i produir a baix cost per a empreses de tot el planeta.

Aquest model de creixement va permetre que la Xina aconseguís un creixement mitjà del PIB del 9,5% anual durant les quatre dècades següents. Això va fer possible que més de 600 milions de persones sortissin de la pobresa extrema i es va transformar el país en una potència econòmica global. A mitjan primera dècada del segle XXI, el PIB xinès ja superava el de les principals potències europees i la Xina acumulava les reserves de divises més grans del món. “L’expansió econòmica d’Alemanya durant la segona meitat del segle XIX i el creixement econòmic dels EUA durant el mateix període poden servir de referència”, afirma l’acadèmic.

El llegat de Deng Xiaoping va continuar amb els seus successors, Jiang Zemin i Hu Jintao, que van mantenir l’impuls de les reformes. No obstant això, aquest model de creixement basat en la mà d’obra barata i la producció massiva va començar a mostrar senyals de desgast. Amb l’augment de la classe mitjana, la producció xinesa es va tornar menys competitiva en preus i la Xina necessitava una nova estratègia.

En aquest context, va prendre el poder Xi Jinping l’any 2012, amb tres grans objectius: enfortir la nació, millorar el nivell de vida i combatre la corrupció. Xi va posar l’accent en el desenvolupament d’indústries d’alt valor afegit, com les tecnologies avançades, els vehicles elèctrics, les bateries i les energies renovables. Avui, la Xina lidera el món en sectors clau per a la transició energètica, com la fabricació de panells solars, bateries i terres rares.

A més, Xi Jinping ha mirat de consolidar la influència global de la Xina mitjançant grans inversions a l’Àsia central, l’Àfrica, l’Amèrica Llatina i Oceania. Aquestes inversions, a vegades percebudes com a neocolonialisme, han generat dependències en molts països, tot i que també han contribuït a expandir el poder xinès més enllà de les seves fronteres, fet que ha provocat, segons Chen, una disminució de la influència occidental.

Tanmateix, la Xina no està exempta de problemes. L’envelliment de la població, les possibles bombolles en sectors subvencionats pel govern i l’increment del pressupost militar són algunes de les preocupacions que afronta el país. A més, la Xina encara gaudeix d’alguns privilegis derivats del seu estatus de “país en via de desenvolupament” dins l’Organització Mundial del Comerç (OMC), cosa que ha generat crítiques de la majoria de països occidentals.

Tot i aquests desafiaments, la Xina està ben posicionada per seguir competint amb els EUA per l’hegemonia global els propers anys, gràcies a la seva enorme capacitat productiva, l’aposta per la innovació tecnològica i el seu ambiciós pla d’expansió internacional. Aquest creixement ha estat possible, en part, gràcies a la capacitat del govern xinès d’adaptar-se a les condicions del mercat global, tot i que sovint ignorant protocols internacionals, com els relacionats amb les emissions de CO2.

A més, segons l’acadèmic de la Universitat Nacional de Chengchi, “el PCX ha fet una investigació extensa sobre la caiguda dels governs socialistes a la Unió Soviètica i l’Europa de l’Est en què s’assegura que la divisió i l’erosió ideològiques dins de la direcció soviètica van ser les principals raons de la desintegració de la Unió Soviètica”. El PCX també s’esforça, segons Chen, “per evitar l’escassetat econòmica i les tensions ètniques similars a les que va experimentar la Unió Soviètica en els últims anys”.

Des de la “diplomàcia del ping-pong” amb els EUA fins a la posició actual com a superpotència, la Xina ha traçat un camí extraordinari en molt poc temps, amb la seva evolució lligada a figures com Deng Xiaoping, i amb un futur ple de reptes i oportunitats.